Lo somni, de Bernat Metge (5 i final). Influències clàssiques

1.     Hi ha una forta influència del Somni d’Escipió en l’obra de Bernat Metge. Les tesis del professor de filosofia medieval Josep M. Ruiz Simon argumenten que: Lo Somni és una construcció del Bernat Metge escriptor que vol fer una paròdia, una imitació burlesca de la que, per als medievals, era el paradigma de les narracions fabuloses, el Somni d’Escipió. Vist des d’aquesta perspectiva, Lo Somni podria ser llegit com una paròdia, com un ús de la filosofia en la ficció. Sense voler arribar tant lluny, sí que és evident que existeix entre ambdues obres un plantejament paral·lel, malgrat que en els seus continguts divergeixin. Comparem, per exemple, l’inici del somni de Ciceró amb l’inici de Lo Somni de Metge: 

Quan ens separarem per retirar-nos a descansar, jo  em trobava més cansat del que era normal, segurament a causa del viatge i de la conversació nocturna que havíem mantingut, i vaig restar profundament adormit. 

Més tard,(i crec que va ser causa de la nostra conversa, ja que sovint succeeix que els nostres pensaments i diàlegs provoquen diferents resultats en el nostre somni…) Africanus se m’aparegué en una forma que vaig reconèixer més per la seva figura que no pas per que el reconegués. Quan me’n vaig adonar de qui era, vaig començar a tremolar….

Una altra obra present en tot el plantejament de Lo Somni és la Consolació de la Filosofia de Boeci. Comparem també el seu inici en la Prosa 1:

Mentre rumiava tot ixò en silenci i consignava am l’ajuda de l’estil un plany digne de llàgrimes, se m’aparegué una dona dreta més amunt del meu cap. La seva faç imponia un respecte profund, els seus ulls eren ardents i d’una mirada penetrant, molt per damunt de l capacitat corrent dels homes…

Bernat Metge també tingué ben present l’obra de Petrarca Secretum. Segons afirma Martí de Riquer: el passatge en el qual s’apareix Joan I a Bernat està construït sobre el passatge en què La Veritat s’apareix a Francesco. Bernat Metge podria haver llegit el Secretum com un somni davant la reacció d’espant de Francesco en veure la Veritat.

2.    Les influències dels clàssics antics són constants en Lo Somni.

En el Llibre I, hi podem trobar diversitat d’autors llatins, cristians i moderns: el Corbaccio (Boccaccio), el Secretum (Petrarca), el Somni d’Escipió (Ciceró) i el Comentari (Macrobi) al costat d’altres lectures i de versicles de l’Antic Testament i de l’Alcorà.

El llibre II és el més original de Lo Somni i només hi apareix algunes reminiscències de Petrarca i del Corbaccio de Boccaccio.

En el III llibre la intertextualitat es dur a terme a través de les Metamorfosis (Ovidi), la Eneida (Virgili), la Divina Comedia (Dante) i el Corbaccio( Boccaccio).

En el llibre IV les influències provenen de Petrarca i Boccaccio.

3. Lola Badia argumenta que existeixen determinats signes externs en l’obra que el  mateix text s’encarrega de desmentir. La estudiosa i divulgadora de la cultura medieval es basa en les obres anteriors de Metge que, com El Sermó, neguen la transcendència a través de la paròdia. Aquestes, diu; són les actituds morals del personatge Bernat. Un Bernat Metge, potser epicuri: ço que veig crech, e del pus no cur,  que és, això segur, un intel·lectual crític, savi, brillant, que fa servir la ironia i que practica la paròdia i que semblas defugir tot compromís ideològic. El seu  personatge, Bernat, sembla dir que sí a certs principis, mentre per l’altra banda ens va insinuant que no. Un Metge que podria creure, o trobar-se ben a prop, de la filosofia implícita en El Sermó, però que irònicament la nega en Lo Somni.

4. Stefano M. Cingolani en el seu article Bernat Metge i els poetes de Lo Somni, parla dels papers de Tirèsias i d’Orfeu.

Cingolani comenta que l’endeví és el savi satíric, el metge de l’anima, que porporciona una lliçó positiva clàssica, però coherent amb la cristiana, com a patró per això que Bernat ha de fer.

Per la seva banda, Orfeu, tot i ser també savi és més jove i, per tant, subordinat a l’altre. És un poeta vinculat a la terra i que ho perd tot per amor. L’interès de Bernat Metge en la narració d’Orfeu prové amb seguretat del tema: Orfeu parla de l’amor, d’aquest amor que Tirèsias considera un verí i del qual necessita ser guarit Bernat.

Lo somni, de Bernat Metge (4). Intel·ectuals, moralistes, predicadors...

L’autor, a través de la presència  dels clàssics com, entre altres, Ciceró i Ovidi, pren –tal com li pertoca- una posició intel·lectual pròpia. Aquesta intel·lectualitat racional l’allunya directament d’altres autors medievals com és el cas de sant Vicent Ferrer o Francesc d’Eiximenis. Aquests darrers autors són predicadors i moralistes. Per tant, la valoració que podien fer de la literatura i dels clàssics era força diferent a la que podem trobar a través de les obres de Bernat Metge. 

Sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons cita directament clàssics com Virgili i Ovidi i diu: La segona clàusula: “praedicate Euangelium”; no diu “Virgilium”, ne “Ovidium”, sed “Euangelium”, car les doctrines poeticals no salven les ànimes... El frare dominicà atacava durament el racionalisme i la mancança de fe i no consentia l’ús de doctrines o de faules poètiques i, en aquest aspecte, seguia de prop l’Ars d’Eximenis, força conservadora. Fra Vicent era un home de llenguatge clar i directe, popular i col·loquial que es basava gairebé sempre en les Sagrades Escriptures.

El franciscà Eiximenis, més obert en algunes qüestions, si més no aparentment, que el dominicà, mantenia en aquest camp, però, força coincidències amb sant Vicent Ferrer. La seva extensa obra Lo Crestià és essencialment una vasta obra teològica. Un estudi de la teologia basada, evidentment, en els fonaments de la doctrina cristiana i que refusava les obres paganes i mundanes i, per tant, les poètiques : ...en especial és vedat a crestià de no llegir en los llibres dels poetes, car les ficcions aquelles poètiques encenen los lligents a carnals delits e a altres mals.

Lo somni, de Bernat Metge(3).- Tema, estructura, personatges.

L’autor de Lo Somni planteja la seva obra com una discussió, un debat en forma de diàleg sobre tres temes principals: la immortalitat de l’ànima humana, el sentit que té el més enllà i els seus valors de premi-càstig i, finalment,  la bondat o maldat de la natura de la dona entesa com a objecte de plaer de l’home. A aquests tres temes se li afegeix un quart, el de les circumstàncies i sentit aparent de l’obra. Metge estructura aquests quatre temes[1] en quatre llibres: el llibre I, que té com a tema central l’ànima humana i la seva immortalitat; el llibre II, que és el més original i aparentment –sempre aparentment- és el llibre fonamental per als propòsits reivindicatius de Bernat Metge; el llibre III, que tracta de la condició perversa de la natura femenina –amb una part que serveix de lligam i que tracta sobre el més enllà i el paper que sobre ell tenen els poetes antics i el llibre IV que és la resposta de Bernat a Tirèsias i que dóna lloc a la defensa de les dones.

Aquests elements estructurals de l’obra són, segons Lluís Cabré: la forma com s’entrelliguen tres fils seculars, sobretot als llibres I i II. 1. La consolació d’algú que, caigut injustament en desgràcia, seguint el model boecià, supera la seva desesperació. 2. El diàleg sobre la immortalitat de l’ànima, d’acord amb un seguit d’obres ciceronianes i amb la guia també de Petrarca. 3. El somni que conté una profecia i una lliçó política, tradició procedent del Somni d’Escipió i els comentaris de Macrobi.

Una altra lectura estructural  de Lo Somni seria la que l’identificaria plenament amb el Somni d’Escipió i els Comentaris de Macrobi. La filosofia dividida en tres branques: racional, natural i moral que apareixerien al llarg de l’obra de Metge. La primera es tractaria en el llibre I, la segona en el llibre II i la tercera en els llibres III i IV.

L’autor estructura l’obra seguint el model clàssic ja emprat per ell mateix[2] del diàleg, l’enfrontament dialèctic entre opinions contraposades amb la utilització del recurs del jo literari que és qui s’enfronta a la resta de personatges. Un diàleg que ens condueix a un aparent gènere literari com el de la consolatio[3]. El fil conductor dels quatre llibres estaria en les reflexions d’un escriptor en la seva recerca del bé suprem, en la seva recerca de la felicitat. Si bé, i cal tenir-ho sempre present, Lo Somni és una obra oberta a diverses lectures (vegeu L’annex, nota 3).  

Des del principi, l’autor ens presenta els tres personatges que mantindran el diàleg amb Bernat. El primer, el rei Joan I, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap; el segon, el mític poeta Orfeu, dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans i el tercer, Tirèsias, l’endeví cec i d’estrany passat transsexual, e l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà.

Cadascun d’ells s’encarregarà d’un tema i mantindrà el diàleg-discussió amb Bernat. Joan I, el rei cristià, protector de la innocència de Metge, el rei que estimava el plaer mundà de la cacera (e entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament); el personatge que ens definirà l’escenografia del purgatori, que és el lloc on ell es troba, discutirà amb en Bernat, al llarg del llibre I, sobre el tema de la immortalitat de l’ànima. Orfeu, el mite clàssic, el símbol de la música que va fer pecar Joan I (tenia una rota entre les mans), el poeta que va anar a l’infern en vida, serà qui dialogarà en el llibre III, el llibre dels poetes, sobre el més enllà i el sentit de premi i de càstig. Serà també l’encarregat de l’escenografia de l’infern. Tirèsias, l’endeví, el moralista agre que coneix per pròpia experiència la maldat de la condició femenina; el símbol de les arts endevinatòries que el monarca Joan I estimava en excés, serà qui mantindrà una llarga diatriba amb en Bernat, a través dels llibres III i IV, sobre el tema de la maldat intrínseca de la natura femenina. (Vegeu l’annex, nota 4).

---

[1] Els temes com la immortalitat de l’ànima, el sentit del més enllà i la maldat de la dona ja es troben presents d’una manera o altra en obres anteriors de Metge com el Sermó, l’Ovidi, el Llibre de Fortuna e Prudència i al Valter e Griselda.

[2] Metge ja havia recorregut a la discussió entre dos interolcutors en el seu Llibre de Fortuna e Prudència.

[3] Stefano M. Cingolani ens diu que la intertextualitat fa referència a qautre obres consolatòries: La consolació de la filosofia de Boeci; el Somni d’Escipió (Ciceró) amb els Comentari (Macrobi); el Secretum (Petrarca)  i El Corbaccio (Boccaccio.

Lo Somni, de Bernat Metge (2)

Aquest primer paràgraf ens dóna, a més, molta més informació encara sobre la magna obra de l’escriptor barceloní. Bernat –el personatge protagonista de Lo Somni- ens adverteix molt subtilment que el somni –somnium- que s’esdevindrà a continuació  no serà tal, sinó que es tractarà, atenent a la divisió que Macrobi[1] fa dels somnis, un insomnium[2] o, fins i tot, una aparició o visum[3]. Ho podem deduir de la manera que Bernat s’adorm[4] i que fa que el seu somnium pugui interpretar-se com a fals i que, per tant, no tingui cap significació o, si més no, no la que aparentment podem arribar a deduir en una primera lectura. També podem arribar a aquesta suposició si en fixem en la descripció que el Bernat personatge fa de la seva visió –el visum- i dels personatges que hi apareixen. Aquests són descrits com tres espectres i, dos d’ells, Orfeu i Tirèsias, com dos hòmens de gran statura que divergeixen, doncs, de les dimensions d’una criatura natural. [Els antics sempre eren vistos com a gegants.] A més, el grup que visiona Bernat és tempestuós i acompanyat de coses turbulentes i ell mateix ho està veient com si encara no s‘hagués adormit. Aquesta forma subtil de narrar ens fa pensar en la falsedat del seu somni.

A l’Edat Mitjana, el Comentari de Macrobi sobre el Somni d’Escipió (veieu l’’annex, nota 1) permetia que els lectors llegissin aquesta obra ciceroniana com un somni que combinava les tres úniques classes de somnis que podien tenir significació de veritat: el somnium, la visio i l’oraculum. Bernat Metge, però, ens introdueix el seu somnium  com una barreja d’insomnium i de visum, i d’aquests, segons Macrobi, no se’n podia extreure cap lliçó filosòfica.  

La literatura a l’època medieval – i per què no, també ara?- era l’art de la intertextualitat, l’art de fer servir, amb amplitud de coneixements i amb la màxima eficàcia estilística possibles, un conjunt de textos prestigiosos llegats per la tradició. L’escriptor medieval els utilitzava per tal de consolidar o reivindicar el seu elevat i influent paper social. Així, els auctores són considerats els mestres que cal imitar i dels quals, entre altres coses, es pot aprendre a escriure. 

Bernat Metge, dins d’aquests plantejaments generals, fa un ús personal, individual i, -per què no?- pràctic de la literatura. Seguint els models de clàssics catalans com Ramon Llull o Ramon Muntaner projecta la seva individualitat –el seu jo literari- en la seva obra per tal que aquesta projecció pugui servir de valor exemplar, de model.[5] L’autor de Lo Somni, ja des del primer moment utilitza la primera persona per narrar els fets i ho fa a través de la creació del seu alter ego literari, el personatge protagonista Bernat, a qui cal evitar d’dentificar, si més no de forma plena i sistemàtica, amb l’autor Bernat Metge. La justificació d’aquesta literatura en primera persona la podem localitzar al final del llibre II.[6] 

Sembla ser, doncs, que caldria llegir Lo Somni no com una autobiografia al peu de la lletra, sino més aviat com una ficció literària que, a través d’una mena de joc de transformació de la realitat, no es correspon exactament amb la veritat. El personatge Bernat és, sens dubte, proper a l’autor Bernat Metge, però no igual necessàriament. Bernat Metge, l’autor,  és el que imagina, el que crea el personatge protagonista Bernat.[7] 

Ens trobem, doncs, davant una obra literària concebuda sobre models diversos. El Metge autor manlleva i cita una enorme quatitat de textos, ja que sembla ser que més de la meitat del diàleg no és original (vegeu l’annex, nota 2). És un model nou de literatura en vulgar a la qual s’arriba mitjançant la transformació de la traducció dels autors llatins o italians.

---

[1] Los Somni de Bernat Metge manté una relació molt directa amb el Somni d’Escipió, un episodi de De Republica ciceronià i amb el comentri neoplatònic que en va fer Macrobi.

[2] L’insomnium és una rèplica de les afliccions que aquell que somnia ha tingut durnt el dia.

[3] Els visum són els somnis que es produeixen quan, en el primer estadi de la son, algú que es creu encara despert imagina espectres divergents, ja sigui pel seu aspecte o les seves dimensions, que giren al seu voltant de forma tempestuosa o trubulenta.  

[4] Sobtadament, sens despullar... en aquella que malalts o famejants solen dormir. 

[5] Ramon Llull, el jo al servei de Déu, de la conversió dels infidels i de la reforma moral de la humanitat. Ramon Muntaner, el jo al servei d’enaltir i enfortir el casal d’Aragó, el seu déu terrenal. Sense oblidar el pare d’aquest tipus de literatura: Jaume I.

[6] Quan Joan I diu: Jo t’he de dir encara, si et recorda, perquè són vengut en aquesta presó (llibre II, 8, pàg. 103). Aquest fragment no intenta només demostrar la innocència de Bernat i els seus amics, sinó que també intenta explicar el perquè de la redacció de Lo Somni: los ne seguirà gran profit...E si en escrits ho volies metre, ja se’n seguirà major profit en los temps esdevenidors a molts, de què hauries gran mèrit ( llibre II, 10, pàg. 105).

[7] De fet, Lo Somni és ben bé la quarta obra en què Metge construeix una ficció que justifica la integritat moral del seu personatge, del seu alter ego.