Poquíssimes vegades no he
estat d’acord amb els editorials d’en Vicent Partal. Gairebé sempre expressa
allò que jo voldria escriure, però que no tinc la capacitat que té ell per fer-ho.
Haig de dir, però, que no puc estar d’acord amb el seu darrer editorial
titulat "Cal fer eleccions i que la decisió torni a la gent".
És cert que l’actuació dels
partits polítics cada vegada és més trista i penosa. És cert que el Parlament és en aquests moments
un parlament de fireta que avergonyeix la majoria dels votants
independentistes. Hi ha confusió, desconcert, descontentament. ràbia, ira... La
solució, però, no crec que passi per una convocatòria d’eleccions en què,
segons el meu parer, tot podria continuar igual, o pitjor, pel fa al moviment
independentista.
El procés d’independència ha
entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al
2017. És cert que alguns creiem que les
eleccions al Parlament de Catalunya poden ser la clau de volta que ens permeti
assolir definitivament la independència, sempre, però, que aquestes eleccions
arribin quan estiguem preparats per afrontar-les, tant des del punt de vista de
candidatures, com de mobilització social que configurin un context polític
i social que faci que les eleccions siguin una solució i no pas un nou enquistament o, pitjor encara, que acabin representant l’entrada i el consolidament d’una nova etapa autonomista.
En un article recent
escrivia que “En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es
presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat i CUP, també han decidit que es presentaran
el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més,
tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no
sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà
davant d’una convocatòria d’eleccions. Si finalment aquesta situació es
confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot,
estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.”
Ara per ara, unes eleccions
poden donar uns resultats similars als que ja tenim: una majoria independentista
al Parlament, possiblement més fragmentada, sense un full de ruta comú ni
tampoc una estratègia unitària, sinó més aviat amb estratègies contraposades.
També els resultats podrien
conferir una majoria a ERC. Malgrat el que molts argumenten sóc dels que crec
que l’estratègia, algunes en diuen pragmàtica, altres moderada, altres realista
i altres deslleial, fa un cert forat en l’independentisme més conservador o ,
si ho preferiu, més poruc. Una victòria clara d’ERC crec que tots sabem què
significaria: una majoria d’esquerres sobiranistes” (partidàries del dret a
decidir) al Parlament. Eixamplar la base. Ho escrivia també no fa gaire després
del pacte ERC-PSOE:
“És el que em preocupa més
del pacte: que forma part de l’estratègia elaborada per ERC com l’única manera
d’avançar cap a la independència. Una estratègia que passa per (ja n’he parlat
en altres articles) assolir majories àmplies que vindrien de l’entorn del dret
a decidir, d’aquest 80% que, ens diuen, existeix a Catalunya. Una estratègia en
què el diàleg passa primer per investir Pedro Sánchez i facilitar d’aquesta
manera, i en contrapartida, el suport socialista a un govern d’esquerres a
Catalunya liderat per ERC. Una estratègia que pretén alimentar l’eix social
(dreta-esquerra) per davant del nacional (independència-autonomia). Una
estratègia que no abandona l’independentisme, però que el deixa per a més
endavant en què, hi torno a repetir les paraules d’Oriol Junqueras, “tornarem a
intentar el referèndum, quan hi hagi majories clares i repetides en el temps,
tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte
que es pretén”.
En cap de les dues alternatives
de resultat no estarem en condicions d’instaurar la República catalana i
entrarem en un període fosc del qual ens costarà tornar-ne a sortir.
Reconec que allargar la legislatura
i endarrerir al màxim les eleccions no és garantia de res. Podem arribar a l’any
que ve en una situació igual o pitjor. Però, en tot cas, això depèn de nosaltres, de
la gent i també dels partits polítics (si més o dels seus militants). Depèn de si som capaços de treballar per fer que les circumstàncies siguin del tot diferents.
I com s’aconsegueix això? Difícil i complicat... La
responsabilitat recau sobretot en l’ANC, el Consell per la República i els
Consells Locals al territori, en l’Assemblea de Càrrecs Electes, també, (per
què no?) en la Crida. Son els pilars sobre els quals es poden construir les
condicions indispensables per tal que l’independentisme guanyi les eleccions al
Parlament amb un sol objectiu: fer efectiva la declaració d’independència.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada