Benvingudes
i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 205.
La Guerra Civil espanyola va provocar un exili
totalment diferent als viscuts anteriorment pel país. Els cronistes de l’època
el defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors,
militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen
el país fugint de les tropes franquistes. Antoni Rovira i Virgili descrivia de
manera magistral i crua aquell èxode: “Carros que van amunt plens, atapeïts de
mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que
se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”.
Amb
la fi de la Guerra Civil i la derrota republicana, 470.000 persones van
travessar els Pirineus, entre ells 100.000 catalans. Però el govern francès no
podia fer-se càrrec econòmicament de tots els refugiats. A més, s’havia
convertit en blanc de les crítiques internacionals pel tracte que els oferia en
els camps de concentració.
El
1936, Mèxic va ser l’únic estat que va protestar davant el pacte de
no-intervenció a la guerra espanyola, signat i incomplert per Alemanya i
Itàlia. En acabar la guerra, Mèxic va acollir prop de 22.000 refugiats. Els
primers refugiats van arribar a Veracruz l’abril del 1939 i els últims, el
setembre del 1939, quan, a causa de l’esclat de la guerra mundial, ja era
difícil trobar vaixells. Entre ells hi havia personalitats d’àmbits molt
diversos: l’escriptor Pere Calders; el ninotaire i periodista Avel·lí Artís
Gener Tísner; el secretari general de la UGT a Catalunya, Miquel Ferrer; el
crític Manuel Alcàntara, o el dibuixant Ernest Guast, entre d’altres.
El
nostre convidat d’avui, l’historiador José M. Murià, en una conferència
impartida al Museu d’Història de Sabadell, l’octubre de 2019, amb el títol “De
l’exili català a Mèxic”, va dir:
“Des
de 1937 fins a les escorrialles de 1940, a més d’una gran esclafada, Catalunya
va patir una esqueixada molt forta i dolorosa, potser la més greu de tota la
història. Una part important dels esqueixos, tant pel que fa al nombre com a la
qualitat, va anar a parar a un país que fins aleshores li era força estrany:
Mèxic, principalment a la ciutat capital, i val a dir que una bona part s’hi va
arrelar i fins i tot hi va arribar a florir. Va ser regada, però, amb moltes
llàgrimes i gotes de suor, però també és veritat que en general aconseguiren
viure-hi força bé.”
Final
La
frase de la setmana de l’escriptor, poeta, traductor i editor Joan Sales, autor
d’Incerta glòria. Es va exiliar primer a la república Dominicana i després a
Mèxic
Em sento català senzillament com un
albercoc se sent albercoc i no préssec.
Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats noves
CLAUS de la nostra història.
Que passeu una molt bona setmana
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada