Aquests dies m'ha arribat un article titulat: "L’esquerra totalitària d’Arran declara la guerra a Aliança Catalana amb un manual d’acció violenta" en què Arran, les joventuts de la CUP, ha distribuït un document titulat “Països Catalans, terra de tothom” .
Hi ha una idea que plana en
determinats ambients polítics i que crec que cal combatre amb fermesa: que davant d’un
adversari considerat “inadmissible”, qualsevol mètode és legítim. L’article que
descriu les accions promogudes per Arran contra Aliança Catalana és un exemple
clar d’aquesta deriva. I és precisament aquesta lògica —no només els fets
concrets— la que representa un perill real per a la convivència democràtica.
Si realment existeix un
manual que proposa llençar ous, destruir material, impedir actes o intimidar
militants, no estem davant d’una forma de protesta. Estem davant d’una
estratègia deliberada per expulsar l’altre de l’espai públic. I això, per
definició, no és política: és coacció.
La democràcia no es mesura
per com tracta les idees que ens agraden, sinó per com gestiona aquelles que
ens incomoden. Acceptar que determinades opcions polítiques no tenen dret a
expressar-se és obrir una escletxa perillosa. Avui s’aplica contra uns; demà,
contra qualsevol altre. La història ens recorda massa sovint com comencen
aquestes dinàmiques, i com acaben.
Alguns justificaran aquests
mètodes en nom de la defensa de valors superiors. Però aquí hi ha una
contradicció de fons: no es pot defensar la llibertat negant-la als altres. No
es pot parlar de drets mentre es vulneren. I no es pot combatre el que es considera
autoritarisme adoptant pràctiques que, en essència, també ho són.
I encara hi ha una altra
qüestió clau que sovint s’ignora: què passa quan aquesta mateixa lògica
s’aplica en sentit contrari? Si hi ha grups que consideren que una esquerra
dogmàtica és igualment perjudicial, hauran de recórrer als mateixos mètodes?
Haurem d’acceptar que uns i altres es boicotegin, s’intimidin o s’agredeixin
mútuament? Aquesta espiral no té sortida. L’“ull per ull” no construeix cap
societat justa; només ens aboca a un país de cecs, on la força substitueix la
raó.
A més, aquesta estratègia és
profundament contraproduent. Quan un moviment és atacat físicament o se li
impedeix expressar-se, es reforça el seu relat de persecució. Es mobilitza el
seu entorn, es legitima davant de sectors indecisos i es polaritza encara més
la societat. El resultat no és la desaparició de les idees que es volen
combatre, sinó la seva amplificació.
El carrer no pot
convertir-se en un espai on només hi tenen cabuda els qui pensen igual. Les
parades informatives, els actes públics i la militància formen part del joc
democràtic, agradi més o menys el contingut que s’hi defensa. Si això es
trenca, el que queda és una lluita de força, no de raons.
En definitiva, la qüestió no
és qui té la veritat, sinó com es defensa. I si la resposta és la intimidació,
el sabotatge o la violència, la batalla ja està perduda abans de començar-la.
Perquè una societat que accepta aquests mètodes deixa de ser un espai de
llibertat per convertir-se en un camp de confrontació permanent. I en aquest
terreny, ningú no hi guanya.
