Prou samarretes!
Aquest va ser el twit que va
fer la consellera Clara Ponsatí després de la presentació per part de l’Assemblea
de l’’11-S d’enguany.
La meva primera resposta va
començar dient “Puc entendre la Clara Ponsatí...” Perquè l’entenc. Perquè jo
també visc en una constant indignació retinguda. Perquè era dels que creia que
la via eslovena podia funcionar i que aquest país podia ser independent passant
de “la llei a la llei”. Perquè haig de comptar fins a cent abans d’opinar sobre
determinades declaracions o actuacions de molts dels nostres partits polítics
i/o dels nostres representants, ja sigui al Parlament, ja sigui al Congreso.
Perquè ser que el pas definitiu a la independència no arribarà amb una
manifestació més o menys (o potser sí...) i que caldrà una estratègia ben
planejada i ben dirigida, amb recursos i suports suficients (interiors i exteriors),
decidida, segurament arriscada. Una estratègia compartida i una unitat d’acció
que haurà de comptar amb les tres conegudes potes del tamboret: Institucions,
partits polítics i societat civil.
Dit això... La frase de la
consellera genera confusió i provoca reaccions irades (d'aquí el títol: Confondre el cul amb les témpores) que, és més que probable,
no tinguin res a veure amb el que Ponsatí pensava i pensa.
Sóc conscient que el món que
genera Twitter no és, sovint, el món real. Cal comentar una mica, però, algunes
de les reaccions que he anat llegint en resposta a una resposta meva al twit de
Ponsatí. Crec que està bé analitzar-les i reflexionar sobre algunes de les
coses que s’hi manifesten.
La nostra memòria històrica sembla que té un abast molt limitat. Una cosa és pensar que per
assolir la independència caldrà, com he escrit abans, decisió, arriscar-se,
accions contundents en la línia de la desobediència civil i, per començar, cal entendre bé que és i que no és fer "resistència no violenta i desobediència civil" (llegiu, si ho voleu, el
post "La resistència no violenta, l'únic camí possible") i una altra molt diferent aprofitar
una de les campanyes i accions que l’Assemblea fa durant l’any i des de 2012
per expressar opinions que, fent servir un llenguatge més vulgar, diríem que “pixen
fora de test”.
Portem
10 anys fent “performances”.... Portem 10 anys fent el “paperina”.... Finançar
per a què..? Si no fan o no poden fer el servei pel qual van ser creades, cal
continuar finançant? Ja és hora de deixar d’enganyar. .. L'objectiu de l'ANC no
és finançar-se, sinó forçar els partits processistes a aixecar la DUI. Al final
resultarà que es va crear per fer costellades de colors. Per cert, pressionar
els partits és gratis... Les campanyes no serveixen per a res... La mani del 11-S
l’hauríem d començar a fer en contra del nostre "govern efectiu"... Ja
paguem perquè a més a més ens facin una merda de samarretes i ens diguin que no
perdem el somriure...
Aquesta és una mostra de les
més “educades i publicables”.
No dedicaré gaires línies a
explicar la importància de les samarretes (principal font de finançament de l’Assemblea)
i de les “performances” de l’11-S. En aquest país s’han fet moltes coses des
del 2009 (i abans també). El 2012, al Parlament de Catalunya hi havia 14
diputats independentistes i l’objectiu polític d’aquest país es deia pacte
fiscal. Una enquesta del CEO ens deia que un 29% de catalans es declarava
independentista; un 30,8% federalista; un 27,8 % autonomista i només un 5,2%
considerava Catalunya com una regió més d’Espanya. El context polític del país,
que ja havia començat a canviar el 2010, es modifica radicalment a partir del
2012 fins arribar on som ara. Molta gent, moltes entitats, partits, han
contribuït decisivament a aquest canvi, però sóc dels convençuts que l’ANC ha
estat una de les més decisives... i no només amb les seves “performances”.
Repasseu, si us plau, la trajectòria de l’Assemblea, les seves campanyes, la
seva capacitat d’influència... la feina de les Territorials, de les Sectorials,
de les Assemblees Internacionals... El més recent: la victòria (molt
treballada) a les Cambres de Comerç i la campanya de Comerç Estratègic.
Dit això... Perquè em
molesten determinats comentaris a les xarxes...
En altres escrits ja m’he
posicionat sobre les reaccions personals que es produeixen en aquest món, ara
tan divers i transversal, de l’independentisme. Vull comentar, una vegada més,
la meva pròpia experiència personal. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des
de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del
moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles
interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita
deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he
presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre
independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en
boca d’independentistes contra independentistes.
Ara, de moment, la majoria
estem fent servir més eufemismes, i, dins del moviment independentista, ja
podem començar a distingir dues grans divisions: D’una banda, hi trobaríem els
que podríem anomenar “autèntics” independentistes, lluitadors, conseqüents,
disposats a tot, enarborant la bandera negre de “pàtria o mort”, etc. I, de l’altra,
els mesells, els que claudiquem, “els processistes”, “els lliristes”, “les
tietes”, “les àvies que fan bufandes”, “els friquis que portem llacets grocs”, “els
barretinaires”... Per a alguns també “els que comprem samarretes” i els que
anem a la manifestació de l’11-S” (perquè, “evidentment,” no serveix per a
res).
Som només a un pas del “traïdors
i botiflers”.
Vaig a fer una abstracció. Per
als seguidors, en menor o major grau, de la bandera negra i del que significa,
segurament ja n’hi ha prou de samarretes... Com també n’hi ha prou de llaços
grocs, prou manifestacions i prou concentracions (no serveixen per a res) prou
trobades a Lledoners, a Puig de les Basses, a Mas d'Enric, i prou viatges a Waterloo, i prou viatges a Estrasburg, i prou poemes per als presos,
i prou cartes, i prou postals, i prou cançons, i prou vagues de fam, i prou articles, i prou declaracions, i prou
tertúlies, i prou paradetes, i prou actes, i prou sopars grocs, i prou vídeos, i prou estelades, i
prou...
I hem d’aprendre a conviure i a treballar en positiu els uns amb els altres. De la mateixa manera que hem treballat i lluitat (per
damunt de tot, la gent) per un sol objectiu, colze amb colze, sense
preguntar-nos (ni importar-nos) com pensava el del costat o quina era la seva
ideologia.
També cal ser conscients que
el gran creixement exponencial i vertiginós del moviment independentista s’ha
produït, bàsicament, perquè els “lliristes”, “les tietes”, “les àvies”, “els
friquis del llacet groc”, “els barretinaires” van decidir “sortir de l’armari”
i afegir-se al moviment, treballar-hi i mobilitzar-se incansablement. Són els
que, al costa d’altres, ens han dut fins aquí, tant pel positiu com pel negatiu.
I em tornaré a repetir una
vegada més. L’única manera d’aconseguir la independència és a través de la
unitat d’acció entre la societat civil, partits polítics, govern i
institucions. Pensar que una sola d’aquestes potes aconseguirà l’objectiu i
voler encaminar tota l’acció i l’estratègia en aquest sentit significarà, una
vegada més, la derrota.
Ah! Penso comprar-me la
samarreta (com cada any) i continuar anant a les convocatòries que em faci l’ANC
... també a la de l’11-S
No confonguem, doncs, el cul amb les témpores
