Convidat
Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'INH
Davantal
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 275
El dissabte
12 d’octubre TVE presentava amb bombos i platerets el documental “Colón ADN, su
verdadero origen” presentat com una de les investigacions més importants i
apassionants de tots els temps. A través de l’estudi de l’ADN, investigadors de
la Universitat de Granada han arribat a la conclusió que Colom era jueu.
Cristòfor
Colom és, sense dubte, una de les personalitats històriques més controvertides,
sobretot a causa del seu origen real. Una polèmica històrica que té molt i molt
de política. Se li han atribuït múltiples nacionalitats: gallec, portuguès,
sevillà, extremeny, cors, sard... fins i tot grec, escocès o croat. Durant
molts de temps, però, es va voler imposar la tesi que Colom era oriünd de
Gènova.
No obstant
això, una important corrent d'autors sosté que Colom era de nació catalana. A
principis del segle XX, Lluís Ulloa, un historiador peruà, especialista en
temes colombins, va començar a seguir la tesi del Colom gallec, però, va acabar
sent un dels primers a defensar la catalanitat de l’almirall. El van seguir
Ricard Carreras ,Caius Parellada, Pere Català i Roca, Francesc Albardaner, Nito
Verdera, Charles J. Merrill, Les darreres dècades del segle passat i fins ara,
Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres, ha escrit articles i ha fet
conferències sobre la catalanitat de Colom i de la descoberta d’Amèrica.
El
documental de TVE vol, una vegada més, ser l’arbre que tapa el bosc de la
veritat. Així ha estat sempre. En un recent article, l’escriptor i historiador
Xavier Díez, en referència al documental, escriu: Allò que em sembla
particularment interessant de l’obra d’aquest historiador no és tant la
catalanitat de l’explorador com la segona part de la tesi: que la història
oficial va tergiversar a fons els fets concrets a fi de reivindicar la primacia
castellana (a còpia d’esborrar la participació catalana en qualsevol afer de
transcendència) i establir així un monopoli de l’explotació de les Índies, de
la mateixa manera que assegurar l’hegemonia castellana en la desigual unió
dinàstica del segle XV. La realitat és que els obstacles que, encara avui,
sotmet l’Estat a la consulta de documents i fonts de l’era moderna i
contemporània, fa que tot plegat resulti més que sospitós. En qualsevol cas, sí
que és constatable un esforç deliberat de les diverses autoritats que han
monopolitzat el poder espanyol des de l’infeliç matrimoni entre el comte de
Barcelona Ferran (allò “d’Aragó” era un títol menor, i una manera
d’invisibilitzar la condició estatal de Catalunya) i Isabel de Castella per
apartar i marginar qualsevol que no fos castellà de la gestió dels afers
públics.
Anem molt
amb compte, doncs, amb la historiografia oficial espanyola. Com diu Jordi
Bilbeny: Si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no
l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts
historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I
donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials,
redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o
reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del
poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.
Final
La frase de
la setmana de l’arquitecte
estatunidenc Frank Wrigth
La veritat
pot arribar a amagar-se, mai, però, no s’extingirà.
Tornem la
setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra
història.
Que passeu
una molt bona setmana!
