Coral romput (2)

Pere Ballart va escriure un interessant treball que va titular: Poesia i modernitat. Una lectura de Coral romput. Els que hi estigueu interessats podeu llegir el treball complet aquí. 

Em permeto fer-ne una síntesi:

Coral romput és una confessió, la confessió del poeta expressada en múltiples i petites manifestacions que van del record al desig, del diàleg a la nota, de l’amor a la mort. En la primera part del poema hi predomina un to nostàlgic i evocador en què el poeta assumeix amb resignació una història d’amor que es veu abocada al fracàs.

En la segona part, hi predomina una expressió onírica, els versos semblen producte d’una escriptura automàtica que provoca una difícil connexió entre els diferents passatges. El desig és inassolible i el poeta intenta evadir-se de la malenconia fent volar la imaginació, sobretot vers Itàlia.

De la secció final,  destaca –per la seva significació- l’entrada de Sant Vicent Ferrer que li fa de marc. L’episodi dramàtic de la mort de la seva filla provoca en Estellés la reflexió sobre la Mort i sobre la solitud humana. El poeta, a través d’ell mateix i a través d’alguns retrats, vol acostar-se al dolor universal. La visió i l’horror de la mort el fa emprar determinades imatges poètiques que l’acaben situant a ell mateix –i per extensió a tots nosaltres- en aquest trànsit.

El poeta ens situa en un escenari familiar, quotidià, intemporal i contemporani. Vol escriure sobre la realitat, perquè n’es testimoni; una realitat, però, que ha de ser totalitzadora. Una realitat que se’ns presenta a través d’un camí poètic ple de giragonses. Una realitat de la qual és necessari evadir-se a través del record i de la imaginació. El record idealitzat de la infantesa –el retorn als orígens- i la imaginació feta somni d’un país inaccessible.

Coral romput és molt més, encara: és el poble i l’horta en el record; la ciutat i la vida urbana en el present. L’exili interior i la solidaritat amb tots els que el pateixen. Les analogies i les imatges simbòliques. L’entrecreuament dels referents culturals i dels referents contemporanis, d’allò que és exquisit i d’allò que és vulgar.

El darrer vers de Coral romput no és el final del poema. És, a través del lectors, l’inici.

De sobte pense que l'ascensor no ha baixat 

i no s'ha oït obrir ni tancar una porta, 

i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala, 

en un pis qualsevol, evidentment sinistre, 

amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat: 

a punt, com si esperàs, quiet i funeral. 

Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor. 

Atent d'alguna forma. O simplement a punt.

Podeu escoltar Coral romput en la veu d'Ovidi Montllor i la música de Toti Soler clicant aquí

Coral romput (1)

"M'he aturat una mica. Em suava la mà"

Vicent Andrés Estellès va escriure Coral romput, la seva obra mestra, d'una tirada. Un continu de versos que divideix en tres grans estrofes. 

Estellés expressa, una tarda de diumenge, els seus sentiments interiors. El seu examen de consciència, gairebé com si es tractés d’una teràpia individual, el converteix en una confessió: la confessió més íntima sobre la realitat que l’envolta.

M’impressiona la utilització de la llengua, una llengua desenfrenada. En paraules de Joan Fuster: “un vòmit de llengua, glopades de mots directes que ens reconcilien amb la veritat.” Una llengua aparentment –només aparentment- simple i senzilla, però que el poeta sap transformar en un mirall de múltiples reflexos. M’impressiona el fet que una narració que s’acosta a la prosa pugui tenir aquest vehicle de comunicació que és la poesia i, en aquest cas concret, el vers alexandrí blanc.

Trobo emocionant la forma com el poeta reflexiona –com  gairebé en tota la seva obra- sobre l’amor i la mort, sobre el passat, el record, la memòria…Uns records plens de melangia i enyorança…també de tristor i angoixa.  Una reflexió en el fons sobre la soledat de l’home, de la desolació de l’ésser humà davant l’angoixa i l’amargor que de vegades pot representar el sol fet de viure.

Jo tinc una Mort petita

I és, d’allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

Amb mi va i amb mi se’n ve.[1]

El record, la memòria, la mort… una constant en la poesia d’Estellés. El jo poètic, testimoni i protagonista de la realitat quotidiana, relaciona, fins a fer-los indestriables els termes amor i mort.

L’entrada de la tercera secció ens vol situar clarament dins del sentiment interior del poeta. L’amarga experiència viscuda per Estellés amb la mort de la seva filla de pocs mesos l’aboca a un terrible dolor del qual només pot sortir amb el retrobament de la filla morta. En un principi, pot arribar a creure que l’única manera d’aconseguir-ho és morir també [2] i, d’aquesta manera, com diu Sant Vicent Ferrer, retrobar-se amb tots els éssers estimats ja despareguts: la seva filla… però també el seu pare, el seu avi…també els morts anònims de la “fossa comuna”. Finalment, però, en un intent de retrobament, el poeta opta per transmetre aquest intens dolor als seus mots i fa, de la seva amarga experiència, de la seva solitud, un concepte global. Tots sofrim davant la Mort. Tots estem sols.

La paraula poètica trama una fugida de la realitat, una escapatòria front a l’angoixa que li provoca el pensament de la Mort. Per una banda, el record, en un intent de recuperació d’una infantesa que esdevé ideal i, per tant, feliç. El somni d’un viatge als orígens. Per una altra, un nou somni, un nou viatge, a un país de fantasia, d’il·lusió, d’esperança… Un país inaccessible, irreal, perquè només és present en la ment del poeta.

Un univers fictici construït amb el somni inabastable del record i del paradís.

---

[1] Estellés, V.A. Cançó de bressol. Dins de La Nit.

[2] El mateix Estellés va confessar que havia intentat suïcidar-se.