Final, acompanyats de M.M.Marçal, del passeig amb Joan Brossa (La sextina)

Acabarem aquest llarg passeig de la mà de Joan Brossa, en el qual ens han acompanyat les sextines d'Arnaut Daniel i de Maria Mercè Marçal, amb un exemple de les sextines del propi Brossa, una de les que va dedicar a la poeta d'Ivars d'Urgell.

Brossa va compondre una sextina dedicada a Maria Mercè Marçal, "gentil i medievalista" titulada Cançó sextina i que va publicar en el seu poemari Viatge per la sextina.  

He triat, però, la sextina que Brossa va escriure com a pròleg de Cau de llunes, el primer llibre de Maria Mercè Marçal. 

Les paraules rima escollides per Brossa són mots clau i molt significatius. En paraules de Glòria Bordons: "D’alguna manera els mots esdevenen simbòlics per destacar les principals qualitats de la nova poeta: arrelada a la terra (arbres), arriscada i inquieta (barca i lluita), compromesa (lluita i flama), amb força (arbres), fluïda i noble (aigua), comunicativa i obridora de camins (aigua), clara (lluna i aigua) i lliure (vent)."

Ningú no traçaria el vol dels llibres

o el fil de vent que avui esfulla els arbres,

es perden les parets dessota l’aigua

i ets tu la timonera de les lletres

-fruit de bon pom a la rodona barca,

i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels la nostra lluita

que amaga les escales en els llibres;

toques vidre i no es trenca, i mar i barca

obren bandera a tota mena d’arbres;

forces i coses escabellen lletres

i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua

uneix camins al centre de la lluita.

Les flors dels teus poemes són les lletres,

i els mots les plantes que al jardí dels llibres

van marcant l’endurança i formen arbres.

Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca

i la llum mulla, més enllà de l’aigua,

les dents mestresses d’un boscatge d’arbres

que armen la festa amb verds i grocs en lluita.

Para alta la claror, llibre de llibres,

i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,

dic que, aquest llibre, el veig com una barca,

ben blau damunt el fosc de tants de llibres,

i qui el llegeixi sentirà que l’aigua

serà flama mullada per la lluita

que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,

pengen de la claror un seguit de lletres;

el pes corba llur foc a punt de lluita,

fulguren els fanals del Mot o barca

que arriba noblement d’una gran aigua

mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres

i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:

doni vent a la barca aquesta lluita!

Solstici d’hivern de 1976

El passeig amb Brossa continua i retrobem Maria Mercè Marçal (La sextina)

El passeig poètic de la mà de Joan Brossa ens ha fet coincidir amb el trobador Arnaut Daniel i la seva sextina. És aquest mateix camí, el de la sextina, que fa que avui retrobem a la gran poeta catalana Maria Mercè Marçal.

M.M.Marçal va incloure la seva "Sextina dels sis sentits" en el poemari Terra de Mai. En aquest poema, la poeta fa un ús meravellós de la sinestèsia.

La sinestèsia, anant més enllà de la definició de diccionari, caldria entendre-la com el resultat d’un univers simbòlic interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una identitat plena.

En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.

El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal.

Observeu de nou les paraules de la primera estrofa, poma, geniva, molsa, carboncle, mirada i sentit, i com Marçal les combina per elaborar la seva sextina. : 

Diré besllums de l’olor de la poma,  (A)                      

la trena dels colors a la geniva,    (B)                             

el deliri dels dits llepant la molsa, (C)                          

la música dels ulls, com un carboncle,  (D)                 

el cor del sexe, obert a la mirada:   (E)                        

tu, que ets avui el meu sisè sentit.  (F)                       

Tots els sentits avui tenen sentit  (F)                         

en tu i en mi i en la pell de la poma,  (A)                      

que encetem amb saliva a la mirada,  (E)                  

que falirem amb orelles i geniva.    (B)                       

Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle   (D)               

vibrant sota els dits tebis de la molsa.   (C)                

Daus de mirall multipliquen la molsa  (C)

al jardí extrem on res no va en sentit   (F)

contrari, i in amb força de carboncle    (D)

trimfa la veu vella de la poma,   (A)

i la serp del desig, a la geniva,  (B)

exalta els ulls, l’olfacte i la mirada.  (E)

Tempto, amb la serp, els calls de la mirada  (E)

i enlairo les banderes de la molsa.  (C)

Reptant, pel nus dels vents i la geniva,  (B)

dins de tu trobo i sento el meu sentit.  (F)

Tot astre roda a l’encalç de la poma  (A)

que pren l’atzar amb flama de carboncle.  (D)

Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle, (D)

quan véns, amb dents i llengua a la mirada,  (E)

i culls tot el plaer, com una poma  (A)

assaonada. Sents? Sobre la molsa  (C)

la mort sols és un nom sense sentit  (F)

quan m’escoltes l’olor amb la geniva.  (B)

I la nit se’ns desferma a la geniva, (B)

als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle.  (D)

Els llavis toquen besos de mirada  (E)

que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit  (F)

res que no sigui verd sabor de molsa  (C)

i palpa el goig que batega a la poma… (A)

Quan dic la poma ullpresa a la geniva, (A) (B)

tacte de molsa i flaire de carboncle,  (C) (D)

amb la mirada xuclo el teu sentit. (E) (F)

Passejant amb Joan Brossa trobem Arnaut Daniel (La sextina)

Joan Brossa va escriure quatre llibres de sextines: Sextines76, Vint-i-set sextines i un sonet, Tercer llibre de sextines i Quart llibre de sextines.

És així com el passeig poètic amb Joan Brossa ens condueix també al passat, a l’obra dels trobadors i, més concretament a Arnaut Daniel, considerat l’autor de la primera sextina.

La sextina es compon de sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs (en els trobadors el primer era heptasíl·lab), més una tornada opcional de tres versos. La particularitat està que cada vers té una paraula rima, sovint un mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes. És a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes.

Som, doncs, davant d’una de les formes més complicades en poesia. L’elaboració complexa d’aquesta composició poètica suposa un rigorós joc intel·lectual. La primera estrofa marcarà, amb les sis paraules clau,  l’ordenació dels versos següents.

1er sextet        2on     3er     4rt     5è       6è

mot-rima A       F         C         E        D       B

mot-rima B       A         F         C        E       D

mot-rima C       E         D         B        A       F

mot-rima D       B         A         F        C       E

mot-rima E       D         B         A        F       C

mot-rima F       C         E         D        B       A

Arnaut Daniel va ser un trobador occità del segle XII, considerat per Dant i per Petrarca com el millor trobador de tots els temps. Va compondre “Lo ferm voler qu’el cor m’intra”, la primera sextina coneguda. 

Observeu les sis paraules de la primera estrofa i com Arnaut les estructura, lingüísticament i geomètricament, per elaborar la seva sextina: 

                                 

Lo ferm voler que’el cor m’intra (A)                            

A no’m pot ges becs escoissendre ni ongla  (B)        

de lauzengier qui pert per mal dir s’arma;  (C)           

e pus no l’aus batr’ab ram ni ab verja,   (D)                

sivals a frau, lai on non aurai oncle, (E)                     

jauzirai joi en vergier o dins cambra. (F)                     

Quan mi sove de la cambra  (F)                                

on a mon dan sai que nulhs om non intra  (A)           

-ans me son tug plus que fraire ni oncle-   (E)             

non ai membre no·m fremisca, neis l’ongla, (B)          

aissi cum fai l’enfas devant la verja:  (D)                      

tal paor ai no’sia prop de l’arma.  (C)                           

Del cors li fos, non de l’arma, (C)                              

e cossentis m’a celat dins sa cambra,  (F)                    

que plus mi nafra’l cor que colp de verja  (D)           

qu’ar lo sieus sers lai ont ilh es non intra; (A)            

de lieis serai aisi cum carn e ongla (B)                        

e non creirai castic d’amic ni d’oncle. (E)                    

Anc la seror de mon oncle   (E)                                

non amei plus ni tan, per aquest’arma, (C)                

qu’aitan vezis cum es lo detz de l’ongla,  (B)               

s’a lieis plagues, volgr’esser de sa cambra:  (F)           

de me pot far l’amors qu’ins el cor m’intra (A)            

miels a son vol c’om fortz de frevol verja. (D)              

Pus floric la seca verja   (D)                                           

ni de n’Adam foron nebot e oncle  (E)                             

Etan fin’amors cum selha qu’el cor m’intra  (A)                

non cug fos anc en cors no neis en arma: (C)                 

on qu’eu estei, fors en plan o dins cambra, (F)               

mos cors no’s part de lieis tan cum ten l’ongla. (B)        

Aisssi s’empren e s’ennongla  (B)                                  

Bmos cors en lieis cum l’escors’en la verja,(D)                   

qu’ilh m’es de joi tors e palais e cambra; (F)                   

e non am tan paren, fraire ni oncle, (E)                          

qu’en Paradis n’aura doble joi m’arma, (C)                     

si ja nulhs hom per ben amar lai intra. (A)                       

Arnaut tramet son cantar d’ongl’e d’oncle,   (B) (E)        

a grat de lieis qui de sa verj’a l’arma,  (D) (C)                  

son Desirat, cui pretz dins cambra intra. (F) (A)  

Continuarem passejant per trobar-nos amb Maria Mercè Marçal i les seves sextines            

Maria Mercè Marçal: Terra de Mai (2)

Es fa difícil escollir un poema d’entre els quinze que componen el poemari Terra de Mai. Personalment, m’inclino per Sextina dels sis sentits per dos motius principals: el primer, pel significat que pren l’exploració del cos de l’amant i el segon, per l’ús meravellós que la poeta fa de la sinestèsia.

La sinestèsia, anant més enllà de la definició de diccionari, caldria entendre-la com el resultatd’un univers simbòlic interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una identitat plena.

El cos femení és un dels elements claus de la lírica marçaliana. La riquesa del cos femení que aporta noves imatges referents a un món íntim, silenciat, mancat de paraules i de conceptes. Eleva a nivell líric, amb la creació de noves metàfores, les relacions sexuals vistes des d’uns ulls de dona, en particular les lèsbiques.

En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.

Diré besllums de l’olor de la poma,
la trena dels colors a la geniva,
el deliri dels dits llepant la molsa,
la música dels ulls, com un carboncle,
el cor del sexe, obert a la mirada:
tu, que ets avui el meu sisè sentit.

Tots els sentits avui tenen sentit
en tu i en mi i en la pell de la poma,
que encetem amb saliva a la mirada,
que falirem amb orelles i geniva.
Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle
vibrant sota els dits tebis de la molsa.

Daus de mirall multipliquen la molsa
al jardí extrem on res no va en sentit
contrari, i in amb força de carboncle
trimfa la veu vella de la poma,
i la serp del desig, a la geniva,
exalta els ulls, l’olfacte i la mirada.

Tempto, amb la serp, els calls de la mirada
i enlairo les banderes de la molsa.
Reptant, pel nus dels vents i la geniva,
dins de tu trobo i sento el meu sentit.
Tot astre roda a l’encalç de la poma
que pren l’atzar amb flama de carboncle.

Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle,
quan véns, amb dents i llengua a la mirada,
i culls tot el plaer, com una poma
assaonada. Sents? Sobre la molsa
la mort sols és un nom sense sentit
quan m’escoltes l’olor amb la geniva.

I la nit se’ns desferma a la geniva,
als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle.
Els llavis toquen besos de mirada
que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit
res que no sigui verd sabor de molsa
i palpa el goig que batega a la poma…

Quan dic la poma ullpresa a la geniva,
tacte de molsa i flaire de carboncle,
amb la mirada xuclo el teu sentit.