dijous, 30 d’abril de 2020

VÍDEO: No digueu mai "sóc nacionalista". Eleccions ANC (Vull una resposta en confinament. 27-04 al 3-05)





Aquests darrers dies, en alguns cercles, ha tornat a aparèixer l’etern debat a l’entorn del mot “nacionalisme”.

Sembla que hi ha un sector del moviment independentista que creu que per augmentar els partidaris de la independència, per “eixamplar la base”, cal descarregar-se del llast que representen els elements "identitaris"... com poden ser la llengua i la cultura pròpies, elements que, d’altra banda, formen part de tots els moviments d’independència arreu del món.

Ells, diuen, no són nacionalistes, són independentistes i remarquen una i altra vegada que l’independentisme català és d’arrel social i no pas identitari. I així intenten abolir del llenguatge paraules com nacionalisme....

És cert que en nom del nacionalisme s’han comès alguns dels pitjors crims contra la humanitat. Com també s’han comès crims execrables en nom de tots els –ismes... es diguin capitalisme, comunisme, socialisme, cristianisme o islamisme. Però, curiosament, els independentistes catalans només hem criminalitzat el mot nacionalisme.

Per tant, l’independentisme, i més no una part,  ha optat per defugir tot allò que fa referència a la identitat nacional.

És clar que l’independentisme català lluita per un país molt millor que l’actual, amb més justícia social, amb més democràcia i llibertat, amb més equitat... Un país amb futur, és clar que sí!

La pregunta és...  ¿volem una República catalana en què la nostra identitat nacional es dilueixi cada vegada més? Una República on la llengua i la cultura catalanes visquin en la mateixa situació en què malviuen i subsisteixen actualment?

Ens agradaria molt saber l'opinió dels nostres convidats... però, com molt bé ja sabeu, continuem en confinament.

En la darrera AGO de l’ANC es va aprovar que les eleccions al Secretariat Nacional tindrien lloc, com a més tard, el dissabte de la cinquena setmana posterior al moment en què s'aixequés el confinament i fos possible celebrar reunions amb seguretat.

Doncs, no... L’ANC ha anunciat que tot es farà ja de forma telemàtica. Del 29 d’abril fins al 4 de maig s’hi poden presentar candidatures i les eleccions seran del 10 al 13 de juny.

Sembla, doncs, que l’actual Secretariat Nacional ha decidit fer cas omís del que es va aprovar en Assemblea General i canviar, de manera radical i sense consultar els associats, les regles del joc a mig partit. Per què?

Com ens agradaria de comentar-ho amb els nostres convidats!

Malauradament, continuem confinats... Però si tenim la frase de la setmana...

La frase de la setmana és de Joan Fuster, el gran escriptor valencià, l’anomenat “savi de Sueca”

“La violència genera violència. Però -no ho oblideu- també la tolerància genera violència, i el desesper genera violència, i -sobretot- la veritat genera violència.”

Una abraçada molt gran a la Clara Ardévol, en Josep Pedrol i en Xavi Portet. També una abraçada per a tots els nostres convidats que han anat passant pel Vull una resposta en aquestes vuit temporades. I, com no, a tota la gent d'ETV Llobregat i a tots els que, d'una o altra manera ens aneu seguint. Esperem tornar ben aviat al plató d'ETV Llobregat.

I, com sempre, marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent. Mai no els oblidem. Els que pateixen repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Fins ben aviat... Cuideu-vos molt i... bona feina!

"Qui les busca..." el microconte del dia (Dia 49 del confinament. Dia 46 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué
Confinament, dia 49
Dia 45 de l'Estat de setge

És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga! 
(Charles Baudelaire. Petits poemes en prosa (Spleen de París)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT
QUARANTA-NOVÈ DIA (DIJOUS 30 D’ABRIL)

Microconte 49 : Qui les busca…

A finals del segle XV alguns europeus van cristianitzar diversos països d’Amèrica a cops de llança. Van fer-los renegar de llurs cultures i els van obligar a desmuntar els temples per alçar esglésies cristianes amb les mateixes pedres. Tot plegat a gust d’uns franciscans que, després d’esclavitzar-los, els van ensenyar a conrear la vinya.

Segles després, d’Amèrica va arribar la fil·loxera.

Joan Pinyol
Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col·laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats.
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

dimecres, 29 d’abril de 2020

"Fer aigües", el microconte del dia (Dia 48 del confinament. Dia 45 de l'Estat de setge)

(Dibuix Rosa Armangué)
Confinament, dia 48
Dia 45 de l'Estat de setge

No sé què és la consciència d'un beneit; però la d'un home intel·lectual és plena de bestieses (Paul Valéry)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT
QUARANTA-VUITÈ DIA (DIMECRES 29 D’ABRIL)

Microconte 48 : Fer aigües

– Si no vols que esclati de cop i acabem fent un lleig a les parets del nostre aquàrium, si et plau, no m’inflis més el cap!

– Deixa’t estar! Conec el Neptú des de fa anys i et dic que el dofí no està gaire fi. Aquesta tarda, després de berenar, li hauríem de péixer el medicament experimental sense que ens veiés ningú. Si passa mai res al Neptú, t’asseguro que la desgràcia es lamentarà molt temps a la nostra ciutat.

– No exageris!

– Fes-me cas. Aquest animal marí és únic en la seva espècie.

– I un be negre!

– Més aviat un dofí blanc amb taques transparents que permeten veure l’interior del seu organisme. Una peculiaritat zoològica realment fascinant.

Així que li van administrar la nova medicina, el Neptú va patir uns efectes secundaris d’allò més colpidors. Va sortir volant pels aires i sort en va tenir que l’aquàrium era a tocar de la costa.

Fa tres anys que des del fons de la llibertat, es troba la mar de bé. Molt millor que els responsables dels dofins de l’aquàrium, des del fons de la presó.

Joan Pinyol
(Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009)
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

dimarts, 28 d’abril de 2020

Punt i... final (?) d'aquestes reflexions en confinament (Joan Guarch)



Potser haureu trobat algun principi que repeteix algun concepte explicat en algun altre, però sempre és des d’una explicació i una visió una mica diferent. Sigueu benèvols amb l’escrit. 
Si aquestes reflexions us han ajudat a fer un pas endavant com a persones, a valorar-vos més, i ajudar-vos a connectar amb vosaltres mateixos, amb la part positiva del món i augmentar la vostra autoestima, en lloc de deprimir-vos, dir que no hi ha res a fer i concloure que la vida és una merda, haureu fet un pas inestimable per enviar un missatge positiu que us pot servir per fer front a la superació dels entrebancs en que us podeu trobar, com per exemple l’actual coronavirus Covid-19, que, en realitat haurà confirmat que no hi ha mal que per bé no vinga.

"Anar-se-li'n la mà", el microconte del dia (Dia 47 del confinament. Dia 44 de l'Estat de setge)


Dibuix Rosa Armangué 
Confinament, dia 47
Dia 44 de l'Estat de setge

La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t'ho advertesc (Joan Fuster)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
QUARANTA-SETÈ DIA (DIMARTS 28 D’ABRIL)

Microconte 47 : Anar-se-li’n la mà

Com que era dels que acostumen sempre a tirar la pedra i a amagar tot seguit la mà, després de llançar un roc sobre la gespa de la piscina i que l’obliguessin a recollir-lo, no va ser capaç de recordar la localització de la seva extremitat superior i, davant de les autoritats i del poble congregat per inaugurar la nova zona aquàtica i estiuenca, li tocà de fer el ridícul més espantós. 

Joan Pinyol 
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 
Il·lustració de Rosa Armangué
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

dilluns, 27 d’abril de 2020

Amb quina actitud afronto la vida.-3- (12. Joan Guarch. Reflexions i confinament)


ESTIC RELAXAT I TRANQUIL
Aconseguir aquesta situació personal és un exercici bàsicament mental. Per arribar a moltes situacions diferents que ens presenta simultàniament la vida has d’estar en tensió i això realment és oposat a la relaxació, però no és irritació, intranquil·litat, etc... és estar atent per rendir millor, és un estat personal controlat del que pots passar fàcilment a un estat de relaxació. Especialment valorada és la situació de relaxació i tranquil·litat respecte a les persones. En qualsevol cas és important estar bé d’energia personal perquè si no tens energia personal, ets dominat per la situació.
GAUDEIXO
La vida és com una representació teatral. Se’ns dona un paper i el tenim que anar interpretant. Del que es tracta és intentar, sempre, gaudir-lo, encara que en ocasions tinguem que representar escenes dramàtiques, però, sense aquestes, no sabríem valorar les bones ocasions.
Gaudim de la natura, es tracte de gaudir de la feina, gaudim de la família, gaudim de les relacions, amics, parella i, sobretot, hem d’estar oberts a gaudir de les ocasions que ens presenta la vida, hem d’estar oberts a les oportunitats que se’ns creuen en el nostre camí. Perquè no les hem d’aprofitar?. GAUDIM-LES TOTALMENT.
SÓC INDEPENDENT
Es molt fàcil dir-ho però, en sabem ser?
Ser independent és bàsic, per exemple, en les relacions i especialment les de parella. És important que cadascú de la parella sigui fort, per entregar-se en total llibertat i no caure en les temibles possessions que fàcilment es produeixen. La relació de parella és compartir des de la llibertat individual, és entrega vers l’altre sense claudicació, per tant és molt important SER INDEPENDENT.
NO POSSEEIXO
Posseir és un signe de domini, de poder. Posseeixo béns materials, territoris, persones...
La persona no es mesura per les seves possessions, sinó pel que ÉS. Es pot ser molt ric i posseir molts bens materials i ser un  perfecte estúpid.
No posseir és bàsic quan parlem de relacions personals i, especialment, sentimentals. Si en una relació de parella un posseeix l’altre, la relació és un desastre.
NO ETIQUETO
Per senzill és obvi, però que difícil és anar per la vida sense etiquetar als demés. Etiquetar als demés normalment és un petit judici de la persona. A més quasi sempre és una etiqueta pejorativa, en certa manera desqualificant. En qualsevol cas és absolutament limitada i injusta per qui la rep, per tant...Visquem de la complexitat de cadascú dels que ens envolten i gaudim de les seves aportacions positives.
NO CRITICO. NO CONDEMNO. NO EM QUEIXO.
Guaaaauuuu!!!
Una explicació d’aquest principi es llarga de fer, però intentaré fer-ne uns apunts.
Aquest principi està relacionat amb algun altre que ja he explicat com NO JUTJO O CULPO ALS DEMÉS i EL PODER UNIVERSAL MAI NO EM JUTJA NI EM CRITICA..
La crítica s’ha convertit en una actitud destructiva. Es critica per desautoritzar. S’ha perdut la crítica constructiva, aquella en la que contraposem la posició de l’altre amb la nostra pròpia per tal de trobar una posició millor. En realitat dialogar per arribar a una entesa.
Per altra banda, si el poder universal mai no em jutja ni em critica a mi perquè puc fer-ho jo amb els altres? Fàcilment, amb molt poca informació a la ma, passem al judici de les accions dels demés i, ràpidament, del judici de les accions al judici de les pròpies persones. No donem ni el més mínim espai per a l’explicació.
Això és el que volem per nosaltres? Doncs si no ho volem,  tampoc ho tenim que fer amb els demés, perquè sempre tindran les seves raons, més o menys bones, però raons a la fi.
Per altra banda, de què serveix queixar-se?, només per no assumir la pròpia responsabilitat. Li dono la culpa a l’altre i jo tan tranquil.
Bé, aquest és un dels principis més difícils de portar a la pràctica.
FAIG FÀCIL EL QUE ÉS COMPLICAT
La gent tendeix, amb molta facilitat, a complicar les coses o ha fer diagnòstics complicats. Si no és complicada una situació sembla que no té gràcia resoldre-la.
Ho vaig comprendre al deixar d’estudiar medicina. Els estudiants de metge tenen aquesta tendència. En moltes ocasions fan diagnòstics complicats (perquè en aprendre en un hospital només veuen casos complicats). Per començar mai pensen en lo fàcil i, això, és aplicable a la vida quotidiana.
Aquest és un principi molt útil per aplicar en dos terrenys, la política i les relacions personals, especialment les sentimentals. Si s’aconsegueix aplicar, si s’aconsegueix fer les coses de forma senzilla, TOT és molt més fàcil.

El cànon literari o "els cànons" literaris? (2. El postestructuralisme)


El segle XX, al voltant dels anys seixanta, l’estructuralisme va començar a ser reemplaçat per un moviment més antinormatiu que primer es denominaria postestructuralisme i, més endavant, postmodernisme. Pel que fa al llenguatge, el postestructuralisme afirma que aquest està subjecte a la contingència, la indeterminació i a la generació de significats múltiples. Creuen que la raó, en compte de tractar-se d’un instrument d’enteniment, és un instrument de domini, disciplina i control social.  Davant de la concepció racional i civilitzada de la vida social occidental, els postestructuralistes argumentaven que era disciplinària i repressiva. No es queden, però, en aquest estadi, sinó que van encara més lluny i manifesten que tots els valors occidentals sobre allò que està bé, allò que és veritat i allò que és normal estan essencialment, i no pas accidentalment, relacionats amb el patriarcat, l’heterosexualitat i el capitalisme.
L’arrel comuna de la teoria postestructuralista es troba en els treballs del filòsof alemany Friedrich Nietzsche que continua en el segle XX amb el pensador francès Georges Bataille, les idees del qual apareixen en el postestructuralisme.  Més tard, a principis dels seixanta, Michel Foucault afirma que “la manera amb què el coneixement s’organitza en els arguments de la societat occidental està aliada amb l’organització del poder a la societat. La moral, totes les distintes maneres amb què se’ns instrueix per ser “bons”, esdevenen inseparables d’un conformisme voluntari. L’home ja no necessita que li diguin què ha de fer, perquè ja ho fa automàticament.”
Jacques Derrida, crític relacionat amb la revista Tel Quel , de qui és conegut el seu treball amb el nom de deconstrucció, aporta les seves idees sobre la filosofia occidental que assegura parlar de raó, veritat i coneixement, però que en realitat consisteix en actes violents d’oposició i jerarquia, judicis de valor que subordinen, sense cap justificació,  un grup de termes i n’afavoreixen d’altres.
El postestructuralisme va continuar desenvolupant-se durant els anys setanta, amb figures com Deleuze i Guattari i els seus treballs sobre la psicoanàlisi i el materialisme i, més tard, amb les aportacions de Jean Baudrillard. Per a Baudrillard, en el món modern ha desaparegut la distinció entre allò que és real i allò que és artificial, entre la simulació i la veritat. Els anys setanta i vuitanta compten amb els treballs d’Hélène Cixous i Luce Irigaray que apliquen les teories postestructuralistes al feminisme i a la qüestió de la identitat dels sexes. Més endavant, en l’apartat dedicat al feminisme, comentarem algun dels seus treballs.

"Vestits d'Adam i EVa", el microconte del dia (Dia 46 del confinament. Dia 43 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Aramangué
Confinament, dia 46
Dia 43 de l'Estat de setge

No hi ha una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible
(Llorenç Villalonga. Bearn)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
QUARANTA-SISÈ DIA (DILLUNS 27 D’ABRIL)

Microconte 46 : Vestits d’Adam i Eva
Unes autoritats van proposar fixar franges horàries. Les altres van imposar que no calia limitar el desconfinament infantil. Uns governants van estipular que no es podien allunyar més d’un quilòmetre des dels respectius confinaments. I per un temps màxim d’una hora. Aquell dia els pares i mares van esmorzar diversos interrogants. Com i qui controlaria aquestes mesures? Caldria lligar els nens amb tires de gominoles de 1000 metres? Podria ser un quilòmetre enlaire per damunt dels seus caps petits, en forma d’estel  de roba o de dron, segons les butxaques?.  Grans i petits van provar de treure l’entrellat en el darrer comunicat oficial per televisió. Un home gran que feia pinta de no saber res de quitxalla va dir que els reis de cada casa podrien sortir del carrer en pilotes. Es va equivocar de preposició, és clar. Un altre lapsus des del faristol oficial.

Una hora després, en diferents punts del país es van obrir moltes portes i molts menuts van sortir-hi igual com havien tret el cap del ventre matern. Despullats, en una mena d’exhibició de penis i vulves a peu de carrer que va convocar, a través de finestres i balcons, l’atenció de milers de mirades experimentades, encara confinades. La Humanitat, innocent i confusa, acabava de tornar als temps del pecat original. 

Joan Pinyol
(microconte inèdit, escrit el 26 d’abril de 2020)
Il·lustració de Rosa Armangué
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

diumenge, 26 d’abril de 2020

"A cost de rei", el microconte del dia (Dia 45 del confinament. Dia 42 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 45
Dia 42 de l'Estat de setge

L'home no està fet per a la derrota. Un home pot ser destruït, però mai derrotat
(Ernest Hemingway. El vell i el mar)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
QUARANTA-CINQUÈ DIA (DIUMENGE 26 D’ABRIL)

Quan Ferran d’Antequera, el Trastàmara que va succeir la Corona catalana, va albirar Igualada va fer una ganyota que va amoïnar tot el seguici. Els continus sacsejos del Camí Ral li havien provocat més dolors lumbars i van alterar la marxa reial cap a l’Aragó. De la capital anoienca el monarca no en va sortir dret. Abans d’expirar va ser coronat per sudoracions i vòmits, i l’oli miraculós que els serví l’especier de més prestigi, tot i els cinc-cents florins que va costar, no va alleugerir-li gens el malestar a la zona inguinal. El rei Ferran va rebre els ànims de l’infant Alfons i d’una bona colla de priors i de representants d’altres ciutats, però una dilatada retenció d’orina, que no volia saber res de corones, va posar fi al seu regnat i al seu periple en aquest món. L’enterrament a Poblet va costar un ronyó.
Joan Pinyol
(microconte inèdit)
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

dissabte, 25 d’abril de 2020

"Por de porta", el microconte del dia (Dia 44 del confinament. Dia 41 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué 

Confinament, dia 44
Dia 41 de l'Estat de setge

No discuteixis mai amb gent estúpida, t'arrossegaran  al seu nivell i llavors et guanyaran amb l'experiència (Mark Twain)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
QUARANTA-QUATRÈ DIA (DISSABTE 25 D’ABRIL)

Microconte 44 : Por de porta 
Enmig de la nit i sense peus, el llençol ens vingué a trobar. Però s’enganxà al pany de la porta i només ens va quedar la por. 

Joan Pinyol

Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts de Terror 2009.
(Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009) 
Il·lustració de Rosa Armangué
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

divendres, 24 d’abril de 2020

"Problemes etílics", el microconte del dia (Dia 43 del confinament. Dia 40 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué
Confinament, dia 43
Dia 40 de l'Estat de setge

Estimo les lletres que formen els mots i els llavis que els diuen i el cor que els entén... perquè als mots hi ha l'anima de tota la gent!
(Joana Raspall)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
QUARANTA-TRESÈ DIA (DIVENDRES 24 D’ABRIL)

Microconte 43 : Problemes etílics

—Tinc problemes amb l’alcohol! 

—Mira de no pensar-hi! —li va respondre l’amic més íntim, per animar-lo. 

No hi va pensar més, però en el fons del botiquí, l’ampolla de plàstic continuava vessant.

Joan Pinyol
 (Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
Il·lustració de Rosa Armangué
#CompartimCultura
#quedatacasa

"La diada de Sant Jordi", de Joan Maragall per Jaume Calatayud i Vicente Monera


Avui és l'endemà de Sant Jordi, d'un Sant Jordi molt diferent.

Comparteixo amb tots vosaltres un videoclip de Jaume Calatayud i Vicente Monera. Es tracta d'una composició poeticomusical del poema de Joan Maragall "La diada de Sant Jordi"

dijous, 23 d’abril de 2020

Amb quina actitud afronto la vida.-2- (11. Joan Guarch. Reflexions i confinament)



ESTIMO, PERDONO. EL PERDÓ ÉS LA MEVA NATURA
Aquest és un principi molt potent.
El perdó no s’ha d’entendre com una benevolència cap el perdonat per part d’un ésser superior, magnànim cap a un d’inferior, poooobreeeet!!
El perdó s’ha d’entendre com donar les gràcies a aquell que, al fer-nos emprenyar, en realitat ens descobreix una debilitat nostra i, per tant, en realitat, li hem d’estar profundament agraïts per donar-nos la possibilitat de millorar personalment. En realitat ens fa ser millors.
Aquesta qualitat, en política, és difícil de dur a terme, perquè hom pensa que el perdó és sinònim de feblesa i, en canvi, la fortalesa no té res a veure amb la intransigència. Pots ser fort i saber perdonar a la gent. En realitat sols d’aquesta manera som capaços de treure les virtuts de cadascú a la superfície perquè tothom se’n beneficiï.
Un ha de ser capaç de perdonar fins i tot l’actitud del seu principal adversari (o enemic si es vol ser més contundent). Això no vol dir oblidar.
FAIG EL QUE ESTIMO. ESTIMO EL QUE FAIG
Intento fer sempre el que més m’agrada, el que més estimo, però, encara que no sigui així, intento estimar i fer el millor possible el que faig. Sols d’aquesta manera fas una gran aportació a la vida.
EL DEURE CASTRA. VISCA EL PLAER
Sembla molt contundent però a nivell concret en tenim un sens fi d’exemples. Quan fem  una afirmació del tipus: “quan em llevo al matí tinc ganes d’anar a treballar perquè em fa molta il·lusió”, estem donant la resposta. Si les coses es fan per obligació, no per plaer, acaben fent-se malament, sense iniciativa, sense creativitat.
No hi ha que confondre en fer les parts més rutinàries de les feines, que sempre hi son, i que, per tant, també s’han de fer, però aleshores saps que aquella part de la feina també et fa fort, saps vèncer les dificultats o les rutines. Per contra si una activitat, feina o el que sigui, es fa per obligació, perquè “s’ha de fer”, pel deure que s’ha de fer però no per voluntat pròpia, acaba essent odiada i per descomptat mal feta i al final acaba castrant a l’individu perquè li impedeix desplegar la seva il·lusionant creativitat.
L’ALEGRIA ÉS LA MEVA NORMA
L’alegria és expansiva, és una qualitat positiva, és beneficiosa pel propi cos. Avui en dia fins i tot es fan tractaments amb risoteràpia. Per contra la por o la tristesa és tot el contrari. La tristesa et surt de dins quan tens l’ànima encongida. S’ha de viure la tristesa però si busquem sempre el costat bo de cada esdeveniment podrem trobar l’alegria com a companya de viatge i ens ajudarà fins i tot a estar més sans. 
OBSERVO
Només fent això t’adones d’importants actituds de les persones, a vegades del que es vol dir i no es diu, etc... Aquesta peculiaritat et fa ser molt més atent i participatiu amb la pròpia vida, encara que a vegades sigui una actitud passiva i callada. Et permet gaudir més de lo que la vida t’aporta.
NO A LES PRESSES. PACIÈNCIA
Quan més presses tens pitjor es fan les coses, perquè estàs més pressionat. Amb paciència tot arriba. Lo bo tarda i es valora més.
La presa dona tensió, estrès, contracció. La paciència és distensió, relaxació, expansió.
Ja ho diu el refrany: Paciència, la mare de la ciència.
Paciència no vol dir adormir-se.
NO EM PREOCUPO. NO M’OBSSESSIONO
És un principi molt pràctic encara que difícil de fer. Intenta portar-lo a terme sempre. Uf!!! Que difícil. Aquí té sentit la dita “si té solució, perquè et preocupes, ja es solucionarà, si no té solució, perquè et preocupes, no hi ha res a fer per molt que vulguis. En qualsevol cas no val la pena preocupar-se.” La vida et dona l’experiència suficient per confiar en el que passa. Si estàs obert aprens a acceptar les coses tal com es presenten i a confiar en que això és el millor. Difícil, difícil fins que t’hi acostumes.

"L'amor és bèstia", el microconte del dia (Dia 42 del confinament. Dia 39 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué
Confinament, dia 42
Dia 39 de l'Estat de setge

El present no existeix, és un punt entre la il·lusió i l'enyorança
(Llorenç Villalonga. Bearn)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
QUARANTA- DOSÈ DIA (DIJOUS 23 D’ABRIL)

Microconte 42 : L’amor és bèstia 
El drac confessa a Sant Jordi que no suporta més la cremor d’estómac i el cavaller li suggereix que, en lloc de guspires roents, llenci paraules d’amor a través dels queixals. Quan el sent, la princesa se n’enamora i li regala una rosa. Gelós i abatut, el sant patró galopa fins que es fon a l’horitzó. Per Sant Drac, bèstia i princesa festegen l’amor al Llac Ness, amb la il•lusió d’una retrobada familiar.

Joan Pinyol
Microconte que cada Sant Jordi s’exposa en un lloc emblemàtic d’una ciutat catalana per iniciativa dels Serveis Territorials de Cultura de la Catalunya Central.
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa

dimecres, 22 d’abril de 2020

"Llenya", el microconte del dia (Dia 41 del confinament. Dia 38 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué
Confinament, dia 41
Dia 38 de l'Estat de setge

No culpis pas el mirall, la ganyota la fas tu
(Nikolai V. Gogol. L'inspector)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT
QUARANTA- UNÈ DIA (DIMECRES 22 D’ABRIL)

Microconte 41 : Llenya
Barcelona ho tenia pelut. El baluard del Portal Nou s’esllomava per moments i l’ofensiva de l’exèrcit borbònic estava a punt d’engegar en orris la defensa per la banda del Besòs. Els canons del Duc de Pòpuli no cessaven de fer saltar pels aires les esperances de la ciutat i una bona colla de vides. Fins que es va oferir de granader en Bernat Pomés, campió de bitlles catalanes al seu poble, abans que l’arrasessin les tropes filipistes. Que els botiflers s’apleguessin vora els canons de sis en sis li va donar tanta seguretat en el llançament dels bitllots granades que, amb precisió mil·limètrica, durant unes quantes hores va enviar a l’altre barri una bona colla de mitges dotzenes d’enemics. Encara que fos per poc temps, l’honor francès va quedar en entredit i el Duc de Pòpuli va ser destituït per incompetent.

Joan Pinyol

Microconte que l’any 2014 va participar a la iniciativa “Microrelats del setge. 1714-2014”, coordinada per Anna Maria Villalonga, Jordi de Manuel i Jordi Masó Rahola, un homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714 i en el qual van participar 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) amb un microconte de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat.
Il·lustració de Rosa Armangué
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

Anna Rosselló: Vençuda sí. Doblegada, mai.




Ahir va morir Anna Rosselló. La majoria d'independentistes recorden la seva imatge, tendra i alhora plena de coratge, de la iaia que en una cadira de rodes i acompanyada per la seva filla i el seu gendre era present, sempre que la salut li ho permetia, a totes les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers anys.  Alguns potser només la veuran com una imatge pintoresca, una més d’aquelles imatges que ens acostumaven a oferir totes i cadascuna de les diferents manifestacions del procés independentista. El diari “El Mundo” finsi tot es va atrevir a ridiculitzar-la amb el nom de “la Matusalem indepe” i l’anomenava “la mascota” de la manifestació.

Qui era, qui va ser, però Anna Rosselló? Crec que la millor síntesi la trobem en el darrer llibre que va publicar (crec que el 2004) i que portava per títol “Anna Rosselló. Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda, sí. Doblegada, mai”

Anna Rosselló va néixer a Flix, l’any 1923, enguany hauria complert 97 anys. Procedia d’una família carlina i va viure des de sempre en un entorn molt polititzat. Els seus dos germans van fer la guerra amb l’exèrcit republicà i tots dos van ser condemnats per consells de guerra franquistes. Un dels germans va complir set anys de presó i l’altre es va exiliar a la Catalunya Nord. Per fer-lo tornar, les autoritats feixistes van empresonar el pare que va morir a la presó. La causa de la mort: “Ha caigut per les escales”.

Va conèixer el que seria el seu marit durant els primers anys de la postguerra. Josep Travesset era natural de Balaguer. Va ser membre del Partit Nacionalista Català des del 1932 i, quan aquest es va dissoldre, l’any 1936, va començar a militar a Estat Català. Travesset va fer la guerra i va acabar al camp de concentració d’Argelers. Quan els nazis van ocupar França va ser força a treballar en una fàbrica alemanya.

L’any 1956, Anna Rosselló i el seu marit van  decidir anar-se’n a Amèrica. A Catalunya s’hi ofegaven. El seu primer destí va ser el Brasil on, durant quatre anys, es van dedicar a preparar el que seria la seva gran expedició. Van projectar amb tots els detalls el que van nomenar “el “cotxellar”, calculat per aprofitar l’espai amb total necessari però que fos de poc volum i lleuger. Van comprar una euga, “la Nineta”, van col·locar tres banderes al punt més alt del “cotxellar” (la catalana, la de l’estrella verda esperantista i la del país del qual partien, Brasil) i   10 d’agost de 1961, des de Sao Paulo, van iniciar (amb la seva filla, Carme) la llarga ruta que acabaria a la frontera de Mèxic. L’objectiu principal era el de conèixer les nacions ameríndies subjugades pel colonialisme espanyol. La família va recórrer més de 15.000 quilòmetres a cavall amb el seu “cotxellar”.

Tant en els primers quatre anys de preparació i durant tota l’expedició s’autofinançaven amb el que obtenien mitjançant la venda de quadres que pintaven, la publicació d’articles d’un o de l’altre i les conferències que feien entre els dos. Van esdevenir uns autèntics ambaixadors de Catalunya i es van dedicar a divulgar, també, el coneixement del nostre país i  cultura.

La seva producció literària és molta, supera la vintena de llibres, i en bona part gira a l’entorn de les seves experiències americanes.

“L’Amèrica marginada” (on tracten aspectes sociològics que són les deixalles del colonialisme. Un exemple de solidaritat internacionalista, relatada a quatre mans).

“Illapa de Huancané” (sobre un advocat aimara que defensa el seu poble).

“O Catalao” (el cas d’un català integrat a l’Amazònia).

“L’avi de les Illes Tule” (com un amerindi que s’ha doctorat a la Universitat de Panamà s’integra novament al seu poble).

“La força de la identitat” (un nen supervivent de la Guerra Civil, exiliat als Andes, manté fermament la seva identitat alhora que s’integra en la comunitat índia).

“Guatemala punt i retorn” (una narració sobre la cultura maia-quitxé).

“No són 300 milions” (un estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol ique demostren la gran mentida dels “300 milions”).

“Quan l’Iratzú s’irrita” (narració sobre el seu periple a Costa Rica i de l’erupció del volcà Iratzú).

“Germanor entre colonitzats” (on el protagonista principal és Komer, un inka que van conèixer a Cuzco i que van retrobar a Barcelona al cap d’uns anys en el VII Congrés de les Llengües i Cultures Amenaçades).

“Els Andes entre el present i el passat” (on ens expliquen la llarga expedició que fan fer, a peu, pels Andes entre el 1961 i el 1962).

El matrimoni Rosselló-Travesset en va escriure també sobre les experiències de la postguerra, de la lluita per les llibertats.

“El més gran desert és una ciutat” (drama humà que sotmet una família catalana durant la postguerra). 

“Després de la bel•licosa nit. És millor morir rebels que viure esclaus” (el gran trauma que va representar el comportament dels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial i que van permetre el feixisme continués instal•lat a Espanya).

“Quan el temps s’atura” (narració sobre la postguerra, escrita amb una barreja de tragèdia i ironia).

”Sabíeu que...” (una tria de textos històrics i periodístics –i poètics- que ajuden a descobrir el rerefons de la lluita llarga i difícil per mantenir la identitat catalana).

Dimarts, a Sant Pere de Riudebitlles, Anna Rosselló va emprendre un nou i darrer viatge. El seu pas per aquest món ha deixat una profunda petjada. Una història de lluita en defensa de les llibertats. Una persona per a qui la lluita internacionalista comença -i és inseparable- de la seva lluita per la llibertat dels Països Catalans, per la justícia social, per l'alliberament de la dona. 

Tota una lliçó per als “vells, els “joves” o els “nous” independentistes. Una història en què es perden batalles, sí, però on la lluita sempre continua.. Vençuda moltes vegades, sí, però mai doblegada.

En record i homenatge a l’Anna Rosselló, a qui vaig tenir l’honor de conèixer, un fragment (que he fet servir altres vegades, però que em sembla clau i indispensable) de la monòdia fina de “La passió segons Renée Vivien” una extraordinària simbiosi entre dues poetes, entre dues dones: M.Mercè Marçal i Renée Vivien.

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent més sofrença i el nostre bes.
Que el meu salut et segueixi més enllà del mar i dels crepuscles de porpra, oh dona que navegues cap a Mitilene, de murs vivents com una carn...
I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles.

dimarts, 21 d’abril de 2020

El cànon literari o "els cànons" literaris. (1. El debat sobre el cànon)



“La biblioteca ideal”?… ¿“Un llistat d’obres” considerades valuoses i, per tant, dignes de ser estudiades i comentades?… “Valuoses”,  per què? Per la seva estètica? Pels seus valors humans? Pel seu valor literari? Per la seva representativitat? El cànon és, com diuen alguns, la “llista d’èxits del poder de torn”? ¿El cànon està al servei d’un gènere, una raça, una classe social i un mode sexual determinats?
Preguntes similars poden venir a la ment d’aquell que reflexiona una mica sobre el significat de la paraula “cànon” referida a la literatura. Perquè el fet d’establir un cànon literari ( “cànon”, una paraula d’origen grec –kanon- que significa “regla, mesura” i per extrapolació, “correcte, autoritzat”) ha conduït  la crítica literària actual a establir un intens debat sobre el tema. 
David Vilaseca, [1] creu que el debat actual sobre el cànon es polaritza al voltant de l’oposició ordre-subversió i que cal plantejar algunes qüestions importants com, l’exclusió o la posició subordinada i sovint marginada de les dones; l’exclusió i la marginalització des les literatures i dels escriptors no euroamericans i l’aparició de cànons alternatius.
Sembla evident que l’hegemonia mascla WASP (White Anglo-Saxon Protestant) ha estat la que ha exercit durant dècades l’autoritat sobre l’estètica, les funcions i el “catàleg d’obres mestres” que és el cànon. Els jueus, els afroamericans, els gais, les lesbianes, els escriptors dels països “descolonitzats”… han restat exclosos sistemàticament de qualsevol selecció d’obres i escriptors. També, però, i en un sentit més general, les dones escriptores, la literatura de les nacions sense estat, dels pobles en diàspora, de les llengües minoritàries i de les llengües minoritzades, han estat també separats i marginats del cànon hegemònic.
Luís Beltrán, [2] parla del cànon com a sinònim de conservadorisme. Afirma que és l’herència del passat, l’autoritat i l’autoritarisme i vol enfrontar-hi la utopia, entesa com a sinònim de radicalisme, d’esperança de futur, de crítica i criticisme. Aquest conservadorisme de què ens parla Beltrán és l’hereu d’aquella política imperialista i racista que evidenciava T. Macauley l’any 1835 quan deia: “un sol prestatge d’una biblioteca occidental val més que tota la literatura de l’Índia i d’Aràbia juntes”.
Aquesta afirmació de Macauley porta implícita una consideració: la de cultura “pròpia”, “natural” i “superior” amb què determinats pobles ,estats, races i sexe han imposat la seva visió del món. És aquesta, una consideració que, encara avui dia, continua vigent i que fa que les tradicions nacionals dels Estats més poderosos s’imposin sobre les de les nacions sense estat o, com dèiem abans, de les nacions en diàspora. Aquesta consideració fa que, encara avui dia, les dones, les persones no heterosexuals, les classes socials marginades i les “altres” races continuïn en una situació menysvalorada i, en molts casos menyspreada.
Qualsevol debat actual sobre el Cànon ha de tenir ben present les investigacions i les aportacions que els diferents corrents crítics, sorgits en el segle passat a partir dels anys cinquanta, han anat desenvolupant. Els corrents postestructuralistes, -deconstrucció, postmodernisme- el marxisme, el feminisme –amb l’estudi de gèneres- la teoria queer, la perspectiva gai i lesbiana, l’historicisme, els estudis ètnics i postcolonials, tots ells volen aportar, volen tenir veu en aquest debat sobre el Cànon.


[1] Vilaseca, D. Consideracions sobre el problema del cànon a la crítica literària actual, dins de la revista Serra d’Or, núm 445, pàg. 47-49.

[2] Bertrán, L. Canon y utopía. http://fyl.unizar.es/gcorona/articu33.htm