Fossar 2016: Llengua, cultura i llibertat!

Intervenció, en nom de la CAL, al Fossar de les Moreres 2016 sota el lema: "Unitat per la independència. Prou agressions al català"

Visca la terra!

Volem la independència. Tots els que volem la independència, però, per motius diferents. Alguns coincidents i d'altres no tant. Tots tenim la nostra particular visió d'un país nou, d'un país millor i tots sabem que la independència és la millor eina per aconseguir-ho.

Perquè la independència és només això: una eina. No és la solució màgica de res. L'endemà de la independència continuarà sent necessària la força de la gent, la mobilització per anar construint pas a pas el nou país.  Això és la independència: l gran oportunitat per assolir una societat més lliure, més justa, més democràtica.

Volem la independència per exercir la nostra sobirania i poder decidir col·lectivament sobre el futur del país.

Volem la independència per impulsar la regeneració democràtica, per aprofundir en la democràcia... en la representativa...sí...però sobretot en la democràcia participativa i en la democràcia directa.   

Volem la independència perquè necessitem un Estat que gestioni els nostres recursos, per al desenvolupament econòmic i per al benestar de les persones. Un estat al servei del país i de la seva gent.

I volem la independència també per la llengua. També pel català.

L’Estat espanyol ha tingut sempre com a objectiu acabar amb la nostra llengua. Des de l’any 1640, a les terres del Nord fins ara, amb diferents armes, amb diferents estratègies, l’objectiu ha estat sempre el mateix: destruir el català convertint-lo, en el millor dels casos, en una llengua de segona, no necessària per viure al país.

No són només els atacs persistents contra la immersió lingüística i el model d’escola catalana. Un model que va tenir el consens de tots els grups polítics catalans del moment i que ha estat elogiat pel propi Parlament europeu. Els atacs ens continuen venint de totes bandes i són presents en tots els àmbits d’ús.

Ahir, als carrers de Perpinyà, més de 10.000 persones es van manifestar per la catalanitat. Una catalanitat que inclou com a factor d’identitat la llengua.

De vegades, els nostres enemics demostren saber millor que nosaltres quina és la nació catalana. La nació completa. Ens ho demostren de moltes maneres, per una de les més evidents es reflecteix en els atacs a la llengua que cobreixen tot el territori nacional...com ho són els que es fan contra la unitat de la llengua amb el tragicòmic LAPAO o els intents de fer del valencià una llengua diferent o els mil i un problemes que es viuen diàriament i constantment al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya Nord.

En la futura República catalana, caldrà  tenir ben present l’estatus que han de tenir les diferents llengües que es parlen a Catalunya. I l’únic que no ens podem permetre és que el castellà continuï sent llengua oficial equiparada, en drets i deures, amb la llengua pròpia del país: el català. El castellà no pot ser llengua oficial... a partir d'aquí s'obre un ampli ventall de possibilitats per garantir els drets i el respecte a totes les llengües que es parlen a Catalunya, especialment el castellà.

La lluita per la llengua forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure. Volem la independència. No només per la llengua... però també per la llengua.

Acabo ja amb tres apunts finals....

El primer....Enguany, tots tenim present enn Jordi Carbonell, el gran patriota, torturat i empresonat per parlar català. Tots recordem la seva profètica frase: "Que la prudència no ens faci traïdors". Ara i aquí,  vull manllevar la frase d'en Carbonell: Que el partidisme no ens faci traïdors.... Que el partidisme no ens faci traïdors!

Segon apunt... Recordem i remarquem que l’objectiu final de l’independentisme és la reunificació de la nació catalana. La independència del Principat només n’és la primera etapa.

I el tercer, i potser el més important.... Aquests dies tots portem en el nostre cor el record per a aquelles persones estimades que ja no hi són. Alguns són molt coneguts, com la Muriel Casals o en Jordi Carbonell. Jo voldria, però, recordar la gent anònima. Recordar a tots aquells i aquelles compatriotes que, durant més de 300 anys, en situacions molt més difícils i complicades, es van jugar la llibertat i la vida per les nostres llibertats. La República Catalana serà el nostre tribut a totes aquestes persones i generacions que ens han precedit i serà també l’herència que hem de deixar als nostres fills i als nostre néts.

Llengua, cultura i llibertat!

Visca la terra!

Sant Boi 9-S, una ocasió perduda (o que el partidisme no ens faci traïdors)

L’any 1976. L’Assemblea de Catalunya, l’organització unitària antifranquista, va decidir convocar una concentració per al primer 11 de setembre després de la mort del dictador. Es va pensar fer-la al parc de la Ciutadella, a Barcelona, però, l’Estat espanyol, conscient de la transcendència d’aquella concentració va negar el permís i va oferir com a contrapartida la localitat de Sant Boi, al Baix Llobregat. La intenció era ben clara: posar totes les dificultats possibles per organitzar l’acte (faltaven només 3 dies) i, alhora, intentar la desmobilització de la gent per les dificultats per accedir-hi.

El treball intens i conjunt, entre altres, de l’Assemblea de Catalunya de Sant Boi, de gent del PSUC, socialistes, democristians i convergents van fer possible que l’acte acabés sent un èxit rotund. En Miquel Sellarès, una de les persones que van participar en l’organització d’aquell acte, destacava en un recent article dues de les intervencions que van tenir lloc. En paraules seves: “La primera, la de Miquel Roca, que va significar el compromís de certs sectors del poder i de les classes mitjanes i acomodades amb la lluita per la democràcia i per Catalunya, i la segona, i la més emotiva, la de Jordi Carbonell en nom de l'Assemblea de Catalunya. Carbonell va fer cèlebre aquell dia la frase: “Que la prudència no ens faci traïdors”, que s'ha convertit en un dels lemes del procés nacional de Catalunya.”

He volgut situar el context en què va tenir lloc aquell 11-S de fa quaranta anys. Un context totalment unitari en què tothom, absolutament tothom, va saber deixar de banda partidismes i ideologies per empènyer, junts, pacíficament i democràticament el país cap a la llibertat.

Enguany, el vespre del 9 de setembre, les seccions locals de Sant Boi d’ERC, CUP i Podem organitzen un acte conjunt per commemorar els 40 anys de la Diada a Sant Boi. L'acte comptarà també amb la participació del secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, el secretari general de CCOO a Catalunya, Joan Carles Gallego i el secretari general de la Intersindical-CSC, Carles Sastre.

Vagi per endavant que tothom pot organitzar el que vulgui, amb la idea i objectius que cregui convenient. Dretes i esquerres, sobiranistes i unionistes. D’això se’n diu democràcia i llibertat d’expressió.

Ara bé, amb aquest acte s’ha perdut una gran ocasió de celebrar un acte unitari, a l’estil del de fa 40 anys, en què confluïssin totes les forces polítiques i socials, sobiranistes i democràtiques. L’ANC mateixa ha declinat la invitació a participar-hi. És totalment lògic i coherent,  perquè l’acte del dia 9 traeix l’esperit unitari de la celebració de l'any 1976. Molts no podem acudir a un acte al qual no es convoca totes les organitzacions i partits independentistes. L’ANC, hereva de l’Assemblea de Catalunya, és una organització unitària i transversal que no pot participar en un acte totalment legítim, però clarament partidista.

L’ANC participarà en l’acte commemoratiu del 10 de setembre organitzat per l’assemblea de Sant Boi amb la col·laboració de la resta d’assemblees del Baix Llobregat. Hi seran els quatre càrrecs orgànics de l’ANC:  Jordi Sànchez i Natàlia Esteve, president i vicepresidenta, i Eulàlia Subirà i Marcel Padrós, secretària i tresorer. També hi assistiran representants d’Òmnium, AMI i Súmate.

El lema del dia 9 és la famosa frase de l’enyorat Jordi Carbonell “Que la prudència no ens faci traïdors”.

Necessitem decisió, força, coratge i valentia. És cert. Però també necessitem per damunt de tot la unitat d’acció. Per això, una vegada més i manllevant la profètica frase de Carbonell...

Que el partidisme no ens faci traïdors.

Enguany més que mai. A punt!

Article publicat a Tribuna Catalana 

Queden pocs dies per a un nou 11 de Setembre, que torna a ser, malgrat ens acusin de reiteratius, decisiu i històric. De fet, tots els 11-S han sigut, en major o menor grau, històrics i, molts, decisius per avançar en el camí de les llibertats nacionals i socials. És bo recordar-ho enguany quan es commemoren 40 anys d’un històric i decisiu 11-S a Sant Boi de Llobregat.

Cada 11-S ens ha apropat una mica més a la independència. I és convenient remarcar-ho avui, quan algunes veus alcen la bandera del pessimisme, d’un pretès cansament i desencís. ’un hipotètic estancament del procés. Quan altres veus es queixen d’un suposat “processisme” que ha estancat el procés, que no avança i que, diuen, ja fa massa anys que dura. Uns i altres creuen que estem perdent posicions i reclamen tirar pel dret de manera urgent i ràpida.

Tot i entendre ambdues posicions, no les comparteixo en absolut.

Tenir memòria històrica sempre és convenient. No us demano que retrocediu gaire en el temps, només que ens situem en el mes d’agost de 2012. L’objectiu polític català era, recordem-ho, el pacte fiscal. El Parlament de Catalunya de l’època va votar-hi favorablement amb només els vots en contra de Ciudadanos i de Solidaritat, per motius ben diferents, és clar.

És bo i saludable recordar la composició d’aquell Parlament de 2012 en què només hi havia 14 diputats independentistes, 10 d’ERC i 4 de SI que representaven poc més d’un  10% de la cambra legislativa.

En només 4 anys hem passat d’aquell tebi objectiu de pacte fiscal a una clara aposta per la independència. En només 4 anys hem passat de 14 diputats independentistes a 72, un 54% que representa la majoria absoluta a la cambra. Ningú, aquell agost de 2012, hauria previst que en 4 anys passessin tantes coses en aquest país i que l’escenari polític canviés tant.

És evident que cal rematar la feina. Com molt bé deia el president de l’ANC, Jordi Sànchez “Cal acabar amb el procés, si no, el procés acabarà amb nosaltres.” No és, doncs, el moment d’abandonaments, ja sigui per cansament o desencís, ja sigui per visions diferents de quina és la millor estratègia per culminar el procés i arribar a la independència.

Enguany és tant o més important que mai. Enguany tenim tants o més motius per manifestar-nos que els altres anys. L’11-S ha de tornar a ser el de sempre: un clam unànime per la independència. Un clam que demostri que la societat civil catalana, amb l’ANC al capdavant, continua al seu lloc disposada a fer el que calgui. Som a punt, sí... A punt pel que calgui.

A punt per a la República, sí, però també a punt per mostrar el suport a les nostres institucions i als nostres representants. Suport i, alhora exigència, per tal que siguin fidels al mandat del 27-S. A punt per fer front a les accions polítiques i judicials que ens puguin venir des de l’Estat espanyol. A punt per defensar el nostre model educatiu i lingüístic. A punt pel referèndum. A punt per proclamar la independència. 

Enguany més que mai.

A PUNT.... per la independència!

El 19 d’agost de 2013 vaig tenir l’honor de presentar la Via Catalana a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) . En les converses posteriors amb els periodistes vaig deixar anar un missatge clar i rotund: “El lema de l’11 de setembre d’enguany és La Via Catalana cap a la independència. Qui vingui a la gran cadena humana que unirà El Pertús amb Alcanar serà comptat com a independentista”.

Va ser el meu primer “problema” intern com a vicepresident de l’ANC. Havia estat escollit feia poc més de 2 mesos i aquestes declaracions van comportar que se’m qüestionés en el si del Comitè Permanent d’aleshores.

El que en aquells moments vaig dir crec que era compartit per la immensa majoria d’afiliats, simpatitzants i col·laboradors de l’ANC. I ho vaig voler expressar de manera molt clara en resposta a titulars com els que va publicar el diari ARA “VOLEM VOTAR. El clam de la Via Catalana” i que, en un intent d’aglutinar més gent, van ser corroborats per la mateixa presidenta, Carme Forcadell, que e relació a titulars com el de l’ARA assegurava que el primer que es volia aconseguir amb la Via Catalana és que es convoqués la consulta.

És cert que tots volíem que la consulta fos una realitat com a primer pas cap a la independència. L’11-S, però, sempre ha estat un dia de reivindicació de les llibertats perdudes i l’ANC, com a entitat que liderava el moviment independentista, tal com va fer el 2012 i com continuaria fent el 2014 i el 2015 convocava la gent per la independència. Calia deixar-ho ben clar.

Tot aquest llarg preàmbul ve motivat pel fet que, enguany, alguns intenten tornar a repetir les ambigüitats. Per exemple, la senyora Ada Colau.

La senyora Ada Colau juga, una i altra vegada, amb la possibilitat d’anar a la convocatòria de l’ANC per a l’11-S. Tot plegat forma part de l’estratègia actual d’aquest ampli sector polític format pels “comuns”, “podem” i “colaus” i que, com ja he comentat àmpliament, no és altres que el de fer fracassar el procés d’independència i aconseguir que se celebrin eleccions anticipades. El projecte polític i personal de la senyora Ada Colau passa per dominar i liderar aquest sector, construir un nou partit que, encapçalat per la Colau, pugui ser capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions anticipades.

Ja vaig comentar àmpliament com es pot desmantellar i acabar amb aquesta estratègia que compta amb més suports dels que aparentment pot semblar, alguns fins i tot provinents de les antípodes d’aquests sectors. Acabar amb el procés d’independència fa que molts siguin capaços de pactar amb el diable. I de diables, n’hi ha més d’un.

Em reafirmo, doncs, en aquelles declaracions del 2013 a Prada... i les renovo:  

Qui vagi a qualsevol de les cinc concentracions que ha convocat l’ANC per al dia 11-S, serà comptat com a independentista. 

A PUNT... pel que calgui (Independentistes, "Comuns" i "Colaus". 3 i final)

Abans de res...

Remarcar una vegada més la diferència entre independència i sobirania, entre independentisme i sobiranisme. La sobirania és la qualitat del poder polític de qualsevol organisme de no estar sotmès a cap altre poder. La diferència entre sobirania i independència és que Catalunya podria exercir la seva sobirania per decidir que no vol ser un Estat independent. En allò en què tots estarem d’acord és que, avui per avui, Catalunya no pot exercir aquest dret. Catalunya, doncs, no és sobirana.

Ara és quan hem d’intentar allunyar-nos al màxim de partidismes (de partit) i d’ideologies. Allunyar-nos de líders polítics i de declaracions i de contradeclaracions. Allunyar-nos de moviments estratègics totalment partidistes que l’únic que busquen és el predomini del partit de torn o de la ideologia que li pertoqui.

Suposem que ho hem aconseguit... Pensem en l’article d’en Toni Soler i mirem de classificar, de manera molt general,  la societat catalana pel que fa al tema de la sobirania i la independència.

Més enllà de dretes i esquerres, més enllà dels “no sap/no contesta”, els catalans, políticament, ens classificaríem en aquells que pensem que la sobirania recau sobre el poble de Catalunya i que és només aquest poble el que ha d’exercir el seu dret a decidir, i els que pensen que de sobirania només n‘hi una i és la que pertany a l’Estat espanyol en el seu conjunt.

En el si dels sobiranistes hi podríem trobar dos grans grups: Els independentistes, que som els que volem exercir la sobirania per arribar a constituir un Estat independent, perquè pensem que la independència és la millor via de solució per als reptes individuals i col·lectius que tenim en el present i que albirem per un futur no gaire llunyà. La gran majoria veiem impossible que aquesta sobirania es pugui exercir de manera pactada amb l’Estat espanyol.

El segon gran grup dins del sobiranisme és més heterogeni. Són, també, si més no una gran majoria, partidaris d’exercir la sobirania des de Catalunya, però els uneix molt més la idea de canvi social que no pas la d’independència. A més, molts integrants d’aquest gran grup encara creuen possible l’exercici d’aquesta sobirania en forma de referèndum acordat amb l’Estat espanyol i no veurien malament continuar formant-ne part amb unes regles del joc modificades.

Ambdós grans grups comparteixen alguns objectius com pot ser, per una banda, el de canvi i regeneració democràtica i, de l’altra, la idea que ha de ser Catalunya qui ha de poder exercir la sobirania per decidir el seu futur polític. Qualsevol estratega polític ens diria que, en comptes d’enfrontar-nos, cerquem la manera d’unir esforços per aconseguir l’objectiu comú. Tal com diu Toni Soler en el seu article, l’estratègia actual d’enfrontament només té un sol beneficiari i és l’Estat espanyol.

Si hem aconseguit fer l’abstracció suficient per reflexionar de la manera més objectiva possible, serem capaços de veure que allò que uneix els dos grans grups és el referèndum d’autodeterminació i el que els separa és la idea que hauria de ser pactat amb l’Estat espanyol. El camí que ens separa de la unitat d’acció en pro del referèndum és molt petit...  o molt gran, tot dependrà del què siguem capaços de fer, del com i del quan.  

Res es pot fer abans de la qüestió de confiança del 28 de setembre. Ara per ara, el grup de comuns, podem i colaus estan centrats a intentar crear la divisió dins del grup de JxS i entre aquest i la CUP. El seu objectiu: que es convoquin eleccions anticipades.

Unes noves eleccions representarien el fracàs del procés independentista. Sense la repetició de JxS, amb la incògnita de l’estratègia CUP i amb els comuns, podem i colaus units i amb un discurs guanyador, obririen un profund esvoranc en el procés d’independència. Això és el que busquen i d’aquí la guerra de declaracions i contradeclaracions dels principals líders polítics d’aquests grups.

Quines són, doncs, les prioritats del calendari?  

Primer de tot demostrar una vegada més la força de la gent al carrer. L’11 de Setembre d’enguany ha de ser torna a ser clau per demostrar realment que som A PUNT... pel que calgui.

El president ha de superar i superarà la qüestió de confiança. La responsabilitat, tant de JxS com sobretot de la CUP, és massa elevada perquè no estiguin a l’alçada.

La modificació del full de ruta incorporarà amb tota seguretat el referèndum d’independència. Això ens porta al final de l’article d’en Toni Soler, origen d’aquestes reflexions:

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impedeix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.

Esvaïdes les possibilitats d’unes eleccions anticipades, la impossibilitat cada vegada més confirmada (i si cal l’hem de confirmar encara més) de pactar res amb l’Estat espanyol i la convocatòria d’un referèndum en l’horitzó final de la legislatura, s’obrirà un nou escenari polític del qual serà molt difícil que els podem, comuns i colaus puguin mantenir-se al marge com han fet fins ara.

A punt, doncs, per tot el que ens portarà el mes de setembre i la propera tardor. A punt per l’11-S. A punt per mostrar el suport al nostre president i a les nostres institucions. A punt pel que pugui dir el TC sobre la presidenta i l mesa del Parlament. A punt per si volen portar a judici el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

A punt per culminar el procés d’independència