“Nou any és nou engany...” La contalla d’ERC

Abans d’acabar l’any, m’agradaria compartir amb tots vosaltres una història... o potser n’hauria de dir rondalla que, segons la definició, “és una narració breu popular que combina elements de fantasia, de llegenda i reals”... o potser encara millor una contalla o contarella “una narració que presenta fets apòcrifs (amagats...) barrejats amb un altres de veritables.

Seria d’una gosadia infinita atrevir-me a dir que us faré una predicció, un oracle, perquè ni sóc un mèdium ni en cap cas és un missatge que m’hagi arribat dels déus de l’Olimp, si no és que els déus són els politòlegs, els activistes, els articulistes, els periodistes o els tertulians habituals.. En tot cas l’única similitud amb l’oracle del grecs seria que els homes (i les dones) avui com ahir frisen per saber què els depararà el futur i poder fer les coses conforme als desitjos dels déus (qui són els déus contemporanis?, aquest seria un altre tema).

Ho he dit altres vegades, som en la segona fase del procés d’independència. La manera com s’enfoqui aquesta fase serà decisiva per a la culminació del procés i la proclamació de la República catalana independent. La contalla va d’això.

“Hi havia una vegada...”

En aquesta contalla el protagonista principal és ERC.  Tindria també un paper important, encara que més secundari, el grup d’En Comú Podem i un bon paper de repartiment el PSC. Com a artista invitat hi hauria la CUP i potser, els guionistes encara no ho han decidit, podria aparèixer en un petit paper l’ANC.

La història d’aquesta contalla ens explica que hi ha un partit a Catalunya, criticat per molts pel seu canvi d’estratègia, però que, en canvi, segons sembla, aquesta nova manera de fer el fa guanyar adeptes i simpatitzants. Com a mostra, un botó... Les darreres enquestes ens diuen que en unes hipotètiques eleccions al Parlament ERC obtindria entre 38 i 39 escons i que el seu president, Oriol Junqueras, és el líder més valorat, molt per sobre del president Carles Puigdemont, que ocupa, segons aquestes enquestes un modest setè lloc.

El protagonista acapara bona part de la història i també els seus diàlegs, de vegades monòlegs. El seu projecte és clar: és impossible avançar sense unes majories àmplies que només es poden aconseguir sumant-hi l’entorn del dret a decidir. Cal superar l’estratègia independentista per entrar de ple en una estratègia republicana; això passa, entre altres coses, per parlar constantment de República i molt poc d’independència. Per parlar molt de llibertat, d’amnistia i de dret a decidir... i molt poc d’independència.

Per tal que aquesta nova estratègia republicana sigui àmpliament majoritària és imprescindible que hi hagi eleccions al Parlament com més aviat millor (inhabilitació del president Torra). Unes eleccions en les quals s’imposaria un ampli front d’esquerres (la República només pot arribar a través de l’hegemonia de les esquerres).

Això significa que si, fins ara, les eleccions han estat marcades per la lluita entre independentistes i unionistes, si es vol superar la barrera del 50% dels vots, la tria electoral s’ha de situar, per una banda, en l’eix social i, per l’altra, entre els partidaris i els contraris a una via dialogada. El vicepresident Junqueras ho ha manifestat clarament: “cal dotar-se del múscul necessària per la via de dotar de contingut social la República en detriment dels simbolismes i fer-ho primant el diàleg per sobre de la confrontació.”

Guanyar és la paraula que desfila constantment per tota aquesta contalla. Guanyar, obtenir el poder, ser majoritaris al Parlament amb un president de la Generalitat d’ERC, l’única manera, en paraules del mateix Oriol Junqueras, d’assolir que l’independentisme sigui realment majoritari.

La contalla té un final obert quan el protagonista principal ens diu que tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi “majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

Les enquestes els confereixen més força i convenciment en el seu projecte. Si les darreres es confirmessin en unes eleccions (que haurien de ser més aviat que tard, com pretén ERC), seria més que probable un pacte entre ERC + ECP + PSC (77 escons) o bé, fins i tot, un pacte ERC + ECP (52 escons) amb l’abstenció i suport exterior del PSC i l’abstenció de la CUP. O, si ho preferiu, a l’inrevés: un pacte ERC + ECP (52 escons) amb l’abstenció i suport exterior de la CUP i l’abstenció del PSC.

Si fóssim a la Grècia antiga, aquest seria una de les revelacions de l’oracle. Haig de reconèixer que la contalla està ben tramada, té una bona estructura,  un relat consistent i la capacitat d’atraure el lector-oient.

Personalment, però, prefereixo una altra contalla. En aquesta, el protagonista principal seria la societat civil organitzada en la qual destacaria l’ANC. Tindríem uns coprotagonistes d’alçada, situats pràcticament al nivell del protagonista principal: El Consell per la República a l’exterior  i els Consells Locals a l’interior. Uns bons artistes de repartiment que serien els partits polítics independentistes treballant, cadascú a la seva manera, però amb una estratègia única i compartida. Una contalla que tindria el seu moment més àlgid en les eleccions al Parlament, que tindrien lloc al més tard possible (cap a la tardor de 2021) en què els partits independentistes, tant si es presentessin  en una candidatura unitària de país, com si hi anessin per separat, tindrien el compromís que, en cas d’assolir més del 50% dels vots emesos, es declararia instaurada la República catalana independent proclamada el 27 d’octubre de 2017.

Quina contalla serà la més popular? Ben aviat ho veurem. Ja ho deia el gran Josep Carner:

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?

Nou any és nou engany; en vida incerta,

jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada

ben al dellà dels tombs de l’estelada!

Sigues-me llei i certitud i pau.

L'equidistància. Comuns i confluències (Per què vull sortir de l'Estat espanyol.-5 Joan Guarch)

Hi ha uns sectors de la vida política, tant catalana com espanyola, que creuen que el desig d’independència de Catalunya és una reivindicació de les classes benestants i de dretes i que això no va amb els sectors de població que, diuen que representen, i que a ells només els interessen els canvis socials, són aquells que, com els Comuns, volen mantenir una certa equidistància entre el caràcter repressiu de l’EE i les declaracions unilaterals d’independència. No cal dir que la màxima representació d’aquest sector ve encapçalada per la demagògica afirmació de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dient precisament això, que ella no pactarà amb ningú que defensi el 155 ni la DUI. 

Molta gent ens preguntem, doncs amb qui pensa pactar? perquè fora dels partits que defensen una cosa o l’altra no en queda cap més. O es que, evidentment, espera que el PSC ara tapi les vergonyes de defensar l’aplicació del 155 i faci algun gest de semicrítica (com dir que és una llàstima que hi hagi mig govern a la presó i mig govern a l’exili), per intentar tornar a pactar amb ells i continuar mantenint les poltrones que ocupen per uns anys més.

Abans d’explicar com aquest EE és un país antisocial i retrògrad i ho demostra amb les lleis catalanes que sistemàticament ha impugnat, per part del govern o del PP, davant el Tribunal Constitucional, vull reproduir-vos les declaracions que ha fet Albano-Dante Fachín en una entrevista que li han fet a Vilaweb i que aclareixen molt la posició de Catalunya en Comú. Entre altres coses diu això:

“I cal preguntar-se, ara que Xavi Domènech diu que cal posar al centre de l’acció política el debat social, com es farà? Imagineu-vos que ens oblidem de la independència i posem al centre l’agenda social. És possible una agenda social de veritat en l’Espanya del 155? No. No és possible. Només cal mirar el cas de Carmena a Madrid. No es pot fer res. I no li ho permeten. Ja l’han intervinguda. Si va més enllà, ja veurem si l’acaben detenint.

—Voleu dir que l’agenda social no és possible en l’estat actual de les coses?

—És que per molt que Xavi Domènech digui que cal posar l’agenda social com a prioritat, vindrà Montoro i dirà què es pot fer i què no es pot fer. Això ja li passava a Junqueras amb els objectius de dèficit. Aleshores caldria dir que no s’accepta la imposició contra l’agenda social. I a continuació vindrà Montoro i et fotrà a Estremera a la cel·la del costat de Puigdemont. Si de debò creus que cal fer passar davant l’agenda social i estàs disposat a fer-ho, et trobaràs això mateix. Que no hem vist les lleis que anaven caient en mans del Tribunal Constitucional? Si presentem noves lleis i les tornen a tombar, què farem? Si tallem carreteres, ocupem les oficines d’Endesa i les centrals de generació elèctrica, què dirà Catalunya en Comú? Que la unilateralitat no és el camí? I aleshores, què? La gent és adulta i sap què fa. I si una societat arriba a un punt d’evolució que fa que no accepti les imposicions, aquesta és la base amb què haurien de treballar les forces transformadores conseqüents.”

I, més endavant diu:

“En tota lluita real contra un poder establert, o assumeixes la unilateralitat o no canvia res. Per això, sense ser independentista, a les pròximes eleccions votaré algun partit independentista.”

A PUNT.... per la independència!

El 19 d’agost de 2013 vaig tenir l’honor de presentar la Via Catalana a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) . En les converses posteriors amb els periodistes vaig deixar anar un missatge clar i rotund: “El lema de l’11 de setembre d’enguany és La Via Catalana cap a la independència. Qui vingui a la gran cadena humana que unirà El Pertús amb Alcanar serà comptat com a independentista”.

Va ser el meu primer “problema” intern com a vicepresident de l’ANC. Havia estat escollit feia poc més de 2 mesos i aquestes declaracions van comportar que se’m qüestionés en el si del Comitè Permanent d’aleshores.

El que en aquells moments vaig dir crec que era compartit per la immensa majoria d’afiliats, simpatitzants i col·laboradors de l’ANC. I ho vaig voler expressar de manera molt clara en resposta a titulars com els que va publicar el diari ARA “VOLEM VOTAR. El clam de la Via Catalana” i que, en un intent d’aglutinar més gent, van ser corroborats per la mateixa presidenta, Carme Forcadell, que e relació a titulars com el de l’ARA assegurava que el primer que es volia aconseguir amb la Via Catalana és que es convoqués la consulta.

És cert que tots volíem que la consulta fos una realitat com a primer pas cap a la independència. L’11-S, però, sempre ha estat un dia de reivindicació de les llibertats perdudes i l’ANC, com a entitat que liderava el moviment independentista, tal com va fer el 2012 i com continuaria fent el 2014 i el 2015 convocava la gent per la independència. Calia deixar-ho ben clar.

Tot aquest llarg preàmbul ve motivat pel fet que, enguany, alguns intenten tornar a repetir les ambigüitats. Per exemple, la senyora Ada Colau.

La senyora Ada Colau juga, una i altra vegada, amb la possibilitat d’anar a la convocatòria de l’ANC per a l’11-S. Tot plegat forma part de l’estratègia actual d’aquest ampli sector polític format pels “comuns”, “podem” i “colaus” i que, com ja he comentat àmpliament, no és altres que el de fer fracassar el procés d’independència i aconseguir que se celebrin eleccions anticipades. El projecte polític i personal de la senyora Ada Colau passa per dominar i liderar aquest sector, construir un nou partit que, encapçalat per la Colau, pugui ser capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions anticipades.

Ja vaig comentar àmpliament com es pot desmantellar i acabar amb aquesta estratègia que compta amb més suports dels que aparentment pot semblar, alguns fins i tot provinents de les antípodes d’aquests sectors. Acabar amb el procés d’independència fa que molts siguin capaços de pactar amb el diable. I de diables, n’hi ha més d’un.

Em reafirmo, doncs, en aquelles declaracions del 2013 a Prada... i les renovo:  

Qui vagi a qualsevol de les cinc concentracions que ha convocat l’ANC per al dia 11-S, serà comptat com a independentista. 

A PUNT... pel que calgui (Independentistes, "Comuns" i "Colaus". 3 i final)

Abans de res...

Remarcar una vegada més la diferència entre independència i sobirania, entre independentisme i sobiranisme. La sobirania és la qualitat del poder polític de qualsevol organisme de no estar sotmès a cap altre poder. La diferència entre sobirania i independència és que Catalunya podria exercir la seva sobirania per decidir que no vol ser un Estat independent. En allò en què tots estarem d’acord és que, avui per avui, Catalunya no pot exercir aquest dret. Catalunya, doncs, no és sobirana.

Ara és quan hem d’intentar allunyar-nos al màxim de partidismes (de partit) i d’ideologies. Allunyar-nos de líders polítics i de declaracions i de contradeclaracions. Allunyar-nos de moviments estratègics totalment partidistes que l’únic que busquen és el predomini del partit de torn o de la ideologia que li pertoqui.

Suposem que ho hem aconseguit... Pensem en l’article d’en Toni Soler i mirem de classificar, de manera molt general,  la societat catalana pel que fa al tema de la sobirania i la independència.

Més enllà de dretes i esquerres, més enllà dels “no sap/no contesta”, els catalans, políticament, ens classificaríem en aquells que pensem que la sobirania recau sobre el poble de Catalunya i que és només aquest poble el que ha d’exercir el seu dret a decidir, i els que pensen que de sobirania només n‘hi una i és la que pertany a l’Estat espanyol en el seu conjunt.

En el si dels sobiranistes hi podríem trobar dos grans grups: Els independentistes, que som els que volem exercir la sobirania per arribar a constituir un Estat independent, perquè pensem que la independència és la millor via de solució per als reptes individuals i col·lectius que tenim en el present i que albirem per un futur no gaire llunyà. La gran majoria veiem impossible que aquesta sobirania es pugui exercir de manera pactada amb l’Estat espanyol.

El segon gran grup dins del sobiranisme és més heterogeni. Són, també, si més no una gran majoria, partidaris d’exercir la sobirania des de Catalunya, però els uneix molt més la idea de canvi social que no pas la d’independència. A més, molts integrants d’aquest gran grup encara creuen possible l’exercici d’aquesta sobirania en forma de referèndum acordat amb l’Estat espanyol i no veurien malament continuar formant-ne part amb unes regles del joc modificades.

Ambdós grans grups comparteixen alguns objectius com pot ser, per una banda, el de canvi i regeneració democràtica i, de l’altra, la idea que ha de ser Catalunya qui ha de poder exercir la sobirania per decidir el seu futur polític. Qualsevol estratega polític ens diria que, en comptes d’enfrontar-nos, cerquem la manera d’unir esforços per aconseguir l’objectiu comú. Tal com diu Toni Soler en el seu article, l’estratègia actual d’enfrontament només té un sol beneficiari i és l’Estat espanyol.

Si hem aconseguit fer l’abstracció suficient per reflexionar de la manera més objectiva possible, serem capaços de veure que allò que uneix els dos grans grups és el referèndum d’autodeterminació i el que els separa és la idea que hauria de ser pactat amb l’Estat espanyol. El camí que ens separa de la unitat d’acció en pro del referèndum és molt petit...  o molt gran, tot dependrà del què siguem capaços de fer, del com i del quan.  

Res es pot fer abans de la qüestió de confiança del 28 de setembre. Ara per ara, el grup de comuns, podem i colaus estan centrats a intentar crear la divisió dins del grup de JxS i entre aquest i la CUP. El seu objectiu: que es convoquin eleccions anticipades.

Unes noves eleccions representarien el fracàs del procés independentista. Sense la repetició de JxS, amb la incògnita de l’estratègia CUP i amb els comuns, podem i colaus units i amb un discurs guanyador, obririen un profund esvoranc en el procés d’independència. Això és el que busquen i d’aquí la guerra de declaracions i contradeclaracions dels principals líders polítics d’aquests grups.

Quines són, doncs, les prioritats del calendari?  

Primer de tot demostrar una vegada més la força de la gent al carrer. L’11 de Setembre d’enguany ha de ser torna a ser clau per demostrar realment que som A PUNT... pel que calgui.

El president ha de superar i superarà la qüestió de confiança. La responsabilitat, tant de JxS com sobretot de la CUP, és massa elevada perquè no estiguin a l’alçada.

La modificació del full de ruta incorporarà amb tota seguretat el referèndum d’independència. Això ens porta al final de l’article d’en Toni Soler, origen d’aquestes reflexions:

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impedeix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.

Esvaïdes les possibilitats d’unes eleccions anticipades, la impossibilitat cada vegada més confirmada (i si cal l’hem de confirmar encara més) de pactar res amb l’Estat espanyol i la convocatòria d’un referèndum en l’horitzó final de la legislatura, s’obrirà un nou escenari polític del qual serà molt difícil que els podem, comuns i colaus puguin mantenir-se al marge com han fet fins ara.

A punt, doncs, per tot el que ens portarà el mes de setembre i la propera tardor. A punt per l’11-S. A punt per mostrar el suport al nostre president i a les nostres institucions. A punt pel que pugui dir el TC sobre la presidenta i l mesa del Parlament. A punt per si volen portar a judici el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

A punt per culminar el procés d’independència

Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (2. Abans de les reflexions)

“És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, forçosament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.”

És que escrivia en el darrer post per referir-me a l’article de Toni Soler, “Un enfrontament orquestrat”. I constato que és una tasca molt difícil, d’aquelles que gairebé freguen l’impossible.

Algunes de les intervencions a la xarxa en relació al meu post anterior fan que em vinguin al cap les paraules de Toni Soler quan denunciava que moltes persones d’un ampli sector dels “comuns” i “colaus”, format bàsicament per independentistes i sobiranistes, “relativament neutrals s’estan veient apartats del Procés, farts de sentir-se dir botiflers. D’això en són responsables els sectors més hiperventilats d’ERC, de la CUP i també de l’antiga CDC.”

I em vénen al cap perquè en l’article del meu bloc nomes constato els objectius i les bases sobre les que va néixer i es va desenvolupar l’ANC. Encara no entro en cap reflexió, però, tot i així, alguns dels que en Toni Soler denomina com a “hiperventilats” s’han apressat a titllar-me (a titllar-nos...) d’intoxicador, d’haver aigualit el 9-N i d’inventar-me unes eleccions plebiscitàries i després no respectar-ne els resultats. Algú altre s’atreveix fins i tot a qualificar l’ANC  de “màfia al servei dels polítics”. I altres diuen que l'ANC només serveix per vendre samarretes i que porta des del 2012 servint el poder autonòmic espanyol.

I tot això sense, encara, escriure sobre les meves reflexions... La que em caurà al damunt quan les faci públiques! 

Tots els independentistes volem la independència i, hi afegiria, com més aviat millor. Les diferències en les estratègies a aplicar per arribar-hi (amb certes garanties d’èxit) no haurien de provocar cap divisió dins del moviment. El debat, tranquil, constructiu i serè, no només és bo, sinó també convenient i desitjable. Desacreditar, faltar al respecte i insultar aquell que també vol la independència, encara que difereixi en els plantejaments per arribar-hi, ens perjudica greument, no  a nosaltres, que al cap i a la fi, som temporals, sinó el propi procés i sobretot l’objectiu comú.

Em permeto escriure aquestes ratlles abans de publicar les meves reflexions a l’entorn de l’article d’en Toni Soler. El meu desig és que, unes i altres, siguin rebudes com allò que són: les opinions, si més no tan respectables com qualssevol, d’una persona que fa molts anys que treballa per la independència i que intenta, aportar la seva visió des de l’experiència i la reflexió.  

Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (1. Els objectius de l'ANC)

L’article de Toni Soler “Un enfrontament orquestrat” posa el dit a la nafra dels Comuns, però també dels independentistes. És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, obligatòriament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.

La majoria ja sabeu que sóc a l’ANC des de molt abans de l’assemblea fundacional del 2012 i que formo part de les primeres 200 persones que van convocar la Conferència Nacional per l’Estat propi de 2011. Ho dic perquè el meu marc de reflexió ha de beure, indefectiblement, dels documents de la pròpia Assemblea.

Malgrat la transcendència política dels documents, que durant aquests anys, ha anat fent públics l’ANC, pocs són els que se’ls han llegit a fons i, d’entre aquests pocs, alguns semblen haver-los oblidat. Així doncs, em permeto recordar-vos alguns dels punts més importants dels primers documents: la Declaració Fundacional de 2011 i el primer Full de Ruta aprovat en l’assemblea fundacional de 2012. Els fulls de ruta posteriors, l’ANC sempre han mantingut aquests punts, tot desenvolupant-los i ampliant-los, com a base fonamental del seu activisme polític.

Recordem, doncs, que deia la Declaració Fundacional de 30 d’abril de 2011 i remarco en negreta les parts més cabdals:

“Ha arribat l'hora d'unir esforços per tal que les voluntats actuals a favor de la sobirania s’agrupin i així es multipliquin i esdevinguin majoritàries, per vies democràtiques, com a condició indispensable per exercir el dret d’autodeterminació.”

En el Full de Ruta aprovant en l’assemblea fundacional celebrada el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, 2012 marcàvem les tres principals condicions necessàries perquè la independència fos, no només possible, sinó també viable:

“Que hi hagi una majoria social suficient de ciutadans que la vulguin.

Que una majoria de diputats del Parlament català assumeixin la voluntat de la majoria del poble català i, des de la unitat d’acció, estiguin disposats a emprendre les accions polítiques necessàries per aconseguir la independència de Catalunya.

Que el poble català sigui reconegut com a subjecte del dret d’autodeterminació tal per la comunitat internacional.”

El full de ruta afegia:

“En aquests últims cinc anys hem avançat molt, però és evident que en la societat catalana, tot i els progressos fets, hi ha encara un nombre massa elevat d’indecisos a qui cal donar raons i arguments perquè es decantin a favor de la independència, assegurant així que tant el % de participació com el % de vots favorables a la independència sobrepassi, amb escreix, respectivament, el 50 i el 55% fixat per la UE en el cas de Montenegro i que ha de servir pel reconeixement internacional d'un nou Estat per la via democràtica.

Ens cal, doncs, assolir aquesta àmplia majoria, necessària per a ser reconeguts internacionalment com a Estat independent sense que es pugui generar cap mena de dubte per part de la comunitat internacional sobre la legitimitat de la decisió.

Perquè la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana. I quan aquesta unitat d’acció del poble sigui una realitat, la unitat d’acció dels diferents partits d’obediència catalana s'ha de produir de manera quasi automàtica. Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi."

A partir d'aquí, compartiré amb vosaltres les meves reflexions....