A PUNT.... per la independència!

El 19 d’agost de 2013 vaig tenir l’honor de presentar la Via Catalana a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) . En les converses posteriors amb els periodistes vaig deixar anar un missatge clar i rotund: “El lema de l’11 de setembre d’enguany és La Via Catalana cap a la independència. Qui vingui a la gran cadena humana que unirà El Pertús amb Alcanar serà comptat com a independentista”.

Va ser el meu primer “problema” intern com a vicepresident de l’ANC. Havia estat escollit feia poc més de 2 mesos i aquestes declaracions van comportar que se’m qüestionés en el si del Comitè Permanent d’aleshores.

El que en aquells moments vaig dir crec que era compartit per la immensa majoria d’afiliats, simpatitzants i col·laboradors de l’ANC. I ho vaig voler expressar de manera molt clara en resposta a titulars com els que va publicar el diari ARA “VOLEM VOTAR. El clam de la Via Catalana” i que, en un intent d’aglutinar més gent, van ser corroborats per la mateixa presidenta, Carme Forcadell, que e relació a titulars com el de l’ARA assegurava que el primer que es volia aconseguir amb la Via Catalana és que es convoqués la consulta.

És cert que tots volíem que la consulta fos una realitat com a primer pas cap a la independència. L’11-S, però, sempre ha estat un dia de reivindicació de les llibertats perdudes i l’ANC, com a entitat que liderava el moviment independentista, tal com va fer el 2012 i com continuaria fent el 2014 i el 2015 convocava la gent per la independència. Calia deixar-ho ben clar.

Tot aquest llarg preàmbul ve motivat pel fet que, enguany, alguns intenten tornar a repetir les ambigüitats. Per exemple, la senyora Ada Colau.

La senyora Ada Colau juga, una i altra vegada, amb la possibilitat d’anar a la convocatòria de l’ANC per a l’11-S. Tot plegat forma part de l’estratègia actual d’aquest ampli sector polític format pels “comuns”, “podem” i “colaus” i que, com ja he comentat àmpliament, no és altres que el de fer fracassar el procés d’independència i aconseguir que se celebrin eleccions anticipades. El projecte polític i personal de la senyora Ada Colau passa per dominar i liderar aquest sector, construir un nou partit que, encapçalat per la Colau, pugui ser capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions anticipades.

Ja vaig comentar àmpliament com es pot desmantellar i acabar amb aquesta estratègia que compta amb més suports dels que aparentment pot semblar, alguns fins i tot provinents de les antípodes d’aquests sectors. Acabar amb el procés d’independència fa que molts siguin capaços de pactar amb el diable. I de diables, n’hi ha més d’un.

Em reafirmo, doncs, en aquelles declaracions del 2013 a Prada... i les renovo:  

Qui vagi a qualsevol de les cinc concentracions que ha convocat l’ANC per al dia 11-S, serà comptat com a independentista. 

A PUNT... pel que calgui (Independentistes, "Comuns" i "Colaus". 3 i final)

Abans de res...

Remarcar una vegada més la diferència entre independència i sobirania, entre independentisme i sobiranisme. La sobirania és la qualitat del poder polític de qualsevol organisme de no estar sotmès a cap altre poder. La diferència entre sobirania i independència és que Catalunya podria exercir la seva sobirania per decidir que no vol ser un Estat independent. En allò en què tots estarem d’acord és que, avui per avui, Catalunya no pot exercir aquest dret. Catalunya, doncs, no és sobirana.

Ara és quan hem d’intentar allunyar-nos al màxim de partidismes (de partit) i d’ideologies. Allunyar-nos de líders polítics i de declaracions i de contradeclaracions. Allunyar-nos de moviments estratègics totalment partidistes que l’únic que busquen és el predomini del partit de torn o de la ideologia que li pertoqui.

Suposem que ho hem aconseguit... Pensem en l’article d’en Toni Soler i mirem de classificar, de manera molt general,  la societat catalana pel que fa al tema de la sobirania i la independència.

Més enllà de dretes i esquerres, més enllà dels “no sap/no contesta”, els catalans, políticament, ens classificaríem en aquells que pensem que la sobirania recau sobre el poble de Catalunya i que és només aquest poble el que ha d’exercir el seu dret a decidir, i els que pensen que de sobirania només n‘hi una i és la que pertany a l’Estat espanyol en el seu conjunt.

En el si dels sobiranistes hi podríem trobar dos grans grups: Els independentistes, que som els que volem exercir la sobirania per arribar a constituir un Estat independent, perquè pensem que la independència és la millor via de solució per als reptes individuals i col·lectius que tenim en el present i que albirem per un futur no gaire llunyà. La gran majoria veiem impossible que aquesta sobirania es pugui exercir de manera pactada amb l’Estat espanyol.

El segon gran grup dins del sobiranisme és més heterogeni. Són, també, si més no una gran majoria, partidaris d’exercir la sobirania des de Catalunya, però els uneix molt més la idea de canvi social que no pas la d’independència. A més, molts integrants d’aquest gran grup encara creuen possible l’exercici d’aquesta sobirania en forma de referèndum acordat amb l’Estat espanyol i no veurien malament continuar formant-ne part amb unes regles del joc modificades.

Ambdós grans grups comparteixen alguns objectius com pot ser, per una banda, el de canvi i regeneració democràtica i, de l’altra, la idea que ha de ser Catalunya qui ha de poder exercir la sobirania per decidir el seu futur polític. Qualsevol estratega polític ens diria que, en comptes d’enfrontar-nos, cerquem la manera d’unir esforços per aconseguir l’objectiu comú. Tal com diu Toni Soler en el seu article, l’estratègia actual d’enfrontament només té un sol beneficiari i és l’Estat espanyol.

Si hem aconseguit fer l’abstracció suficient per reflexionar de la manera més objectiva possible, serem capaços de veure que allò que uneix els dos grans grups és el referèndum d’autodeterminació i el que els separa és la idea que hauria de ser pactat amb l’Estat espanyol. El camí que ens separa de la unitat d’acció en pro del referèndum és molt petit...  o molt gran, tot dependrà del què siguem capaços de fer, del com i del quan.  

Res es pot fer abans de la qüestió de confiança del 28 de setembre. Ara per ara, el grup de comuns, podem i colaus estan centrats a intentar crear la divisió dins del grup de JxS i entre aquest i la CUP. El seu objectiu: que es convoquin eleccions anticipades.

Unes noves eleccions representarien el fracàs del procés independentista. Sense la repetició de JxS, amb la incògnita de l’estratègia CUP i amb els comuns, podem i colaus units i amb un discurs guanyador, obririen un profund esvoranc en el procés d’independència. Això és el que busquen i d’aquí la guerra de declaracions i contradeclaracions dels principals líders polítics d’aquests grups.

Quines són, doncs, les prioritats del calendari?  

Primer de tot demostrar una vegada més la força de la gent al carrer. L’11 de Setembre d’enguany ha de ser torna a ser clau per demostrar realment que som A PUNT... pel que calgui.

El president ha de superar i superarà la qüestió de confiança. La responsabilitat, tant de JxS com sobretot de la CUP, és massa elevada perquè no estiguin a l’alçada.

La modificació del full de ruta incorporarà amb tota seguretat el referèndum d’independència. Això ens porta al final de l’article d’en Toni Soler, origen d’aquestes reflexions:

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impedeix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.

Esvaïdes les possibilitats d’unes eleccions anticipades, la impossibilitat cada vegada més confirmada (i si cal l’hem de confirmar encara més) de pactar res amb l’Estat espanyol i la convocatòria d’un referèndum en l’horitzó final de la legislatura, s’obrirà un nou escenari polític del qual serà molt difícil que els podem, comuns i colaus puguin mantenir-se al marge com han fet fins ara.

A punt, doncs, per tot el que ens portarà el mes de setembre i la propera tardor. A punt per l’11-S. A punt per mostrar el suport al nostre president i a les nostres institucions. A punt pel que pugui dir el TC sobre la presidenta i l mesa del Parlament. A punt per si volen portar a judici el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

A punt per culminar el procés d’independència

Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (2. Abans de les reflexions)

“És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, forçosament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.”

És que escrivia en el darrer post per referir-me a l’article de Toni Soler, “Un enfrontament orquestrat”. I constato que és una tasca molt difícil, d’aquelles que gairebé freguen l’impossible.

Algunes de les intervencions a la xarxa en relació al meu post anterior fan que em vinguin al cap les paraules de Toni Soler quan denunciava que moltes persones d’un ampli sector dels “comuns” i “colaus”, format bàsicament per independentistes i sobiranistes, “relativament neutrals s’estan veient apartats del Procés, farts de sentir-se dir botiflers. D’això en són responsables els sectors més hiperventilats d’ERC, de la CUP i també de l’antiga CDC.”

I em vénen al cap perquè en l’article del meu bloc nomes constato els objectius i les bases sobre les que va néixer i es va desenvolupar l’ANC. Encara no entro en cap reflexió, però, tot i així, alguns dels que en Toni Soler denomina com a “hiperventilats” s’han apressat a titllar-me (a titllar-nos...) d’intoxicador, d’haver aigualit el 9-N i d’inventar-me unes eleccions plebiscitàries i després no respectar-ne els resultats. Algú altre s’atreveix fins i tot a qualificar l’ANC  de “màfia al servei dels polítics”. I altres diuen que l'ANC només serveix per vendre samarretes i que porta des del 2012 servint el poder autonòmic espanyol.

I tot això sense, encara, escriure sobre les meves reflexions... La que em caurà al damunt quan les faci públiques! 

Tots els independentistes volem la independència i, hi afegiria, com més aviat millor. Les diferències en les estratègies a aplicar per arribar-hi (amb certes garanties d’èxit) no haurien de provocar cap divisió dins del moviment. El debat, tranquil, constructiu i serè, no només és bo, sinó també convenient i desitjable. Desacreditar, faltar al respecte i insultar aquell que també vol la independència, encara que difereixi en els plantejaments per arribar-hi, ens perjudica greument, no  a nosaltres, que al cap i a la fi, som temporals, sinó el propi procés i sobretot l’objectiu comú.

Em permeto escriure aquestes ratlles abans de publicar les meves reflexions a l’entorn de l’article d’en Toni Soler. El meu desig és que, unes i altres, siguin rebudes com allò que són: les opinions, si més no tan respectables com qualssevol, d’una persona que fa molts anys que treballa per la independència i que intenta, aportar la seva visió des de l’experiència i la reflexió.