De Jaufré Rudel s’han
conservat només sis poesies d’atribució segura i un setena (Qui non sap
esser chantaire) que ens ha arribat a través d’un manuscrit de dubtós
caràcter apòcrif.
Els entesos mantenen diverses opinions sobre el cançoner
rudelià. Leo Spitzer va entendre el cançoner desenvolupat en tres etapes que
haurien construït pròpiament el cicle de l’amor de lluny.[1]Les
etapes estarien representades en tres expressions que es troben en tres
poesies:
1) Luenh es lo castelhs (V. 17 de Pro ai del chan
essenhadors).
2) Amors de terra lonhdana (V. 8 de Quan lo rius de
la fontana).
3) Amor de lohn (Repetit en 8 dels versos de Lanquan
li jorn son lonc en mai).
Spitzer inclou també en el cicle la cançó Non
sap chantar qui so non di, especialment per la segona estrofa que ens parla
de l’amor mai vist i que estaria lligada amb l’expressió tan tepetida de l’amor
de lohn: Nuils hom no·s meravill de mi/s’ieu am so que ja no·m veira,/que·l cor
joi d’autr’amor non a/mas de cela qu’ieu anc no vi,/ni per nuill joi aitan no
ri/e no sai quals bes m’en venra. a a.[2]
Segons Victòria Cirlot,[3]
el cançoner rudelià mostra unes cançons que revelen una gran coherència
interna, ja que exposen una concepció unitària de l’amor. La professora Cirlot
manté que “Tres motius són solidaris en la configuració de l’amor de lohn: I.
el somni situat en un lloc al qual es fa referència simplement amb allí (lai),
durant la nit, que s’oposa a l’estat de vigília i del desvetllar que ens
remeten a l’aquí (sai). II. Un moviment d’anada i tornada, de
desplaçament i retorn, formulat com a pelegrinatge.
Rougemont va posar de
manifest les relacions entre la mística i el mite de l’amor-passió a Occident.[4]
En general, el caràcter místic de l’obra de Rudel s’ha entès com una mímesi de
la mística cristiana en l’ambit de l’amor profà. En aquest sentit, em sembla
molt interessant la visió que, del cançoner, n’ofereix la professora Victòria
Cirlot, que entén l’obra com a unitària, com a mostra d’un pelegrinatge
interior del poeta, com un ritual inciàtic i com una experiència mística.
Aquest pelegrinatge interior del poeta s’iniciaria amb Behls m’es l’estius
e·l temps floritz: Belhs m’es l’estius e·l temps floritz,/quan l’auzelh chanton
sotz la flor;/mas ieu tenc l’ivern per gensor,/quar mais de joi m’i es cobitz (V.
1-4). Un hivern que s’assimila al passat. Un temps, que substitueix l’espai
(prop/ara/estiu – lluny/abans/hivern). La poesia tracta, doncs, del pas per un
hivern, entès com obscuritat i patiment de l’ànima (Lonc temps ai estat en
dolor. V. 15).[5]
El pelegrinatge, segons
Cirlot, es clouria en el sentit que pren el vers 29 de Quan lo rossinhols el
folhos: Alegre·m part de vos. Aquest vers dóna entrada a la cançó de
croada, separada per complet de l’aventura amorosa que recullen les estrofes
I-IV. El vers 37 de la mateixa cançó, Dieu
non siec en Belleen, s’entén, doncs, en un sentit metafòric de la mística
cristiana que es refereix al naixement de Déu en l’ànima del cristià. La
imitació de Crist, expressada en els versos darrers: que selh cui Jhesus
ensenha/segur’ escola pot tener (V. 41-42). Rudel deixa el món de l’allí
per retornar al de l’aquí, per seguir Déu fins a Betlem.
[1]
Spitzer, L. L’amour lointain de Jaufré Rudel et le sens de la poésie des
troubadours. (1944).
[2]
Rudel, Jaufré. Non sap chantar qui so non di. (V.7-12).
[3]
Cirlot, Victòria. Les cançons de l’amor de lluny de Jaufré Rudel. Ed.
Columna, Barcelona, 1996.
[4]
Rougemont, D. L’amour et l’Occident. París, 1939. Segons Rougemont, el
mite de l’amor occidental se situaria dins d’una mística pagana orientada a
l’altre món i a la recerca de la immortalitat, davant el cristianisme que
intenta reconciliar el cristià amb aquest món.
[5] Hi
ha, però altres visions d’aquest cançó. Chiarini (Il Canzoniere di Jaufré
Rudel) considera que el tema de la cançó és l’abandonament d’un tipus
d’amor per un altre. Beltrami (la Canzone “Belhs m’es l’estius” di Jaufré
Rudel), en canvi, sosté que el tema és l’amor contrastat, perdut i
reconquerit.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada