Jaufré Rudel (8 i final)

             Nunca te encontraré porque el encuentro

             habría de ser fuera y estás dentro.

                                                    J..E. Cirlot, La quête de Bronwyn

No he trobat millor final per a aquestes línies sobre el trobador Jaufré Rudel que el de reproduir unes paraules de la professora Victòria Cirlot:

“Les paraules travessen intactes els segles. La seva antiguitat resulta imperceptible en les edicions crítiques que han esborrat les incerteses i els errors dels manuscrits. Són paraules que vénen a instal·lar-se al nostre món, a formar part d’un discurs literari que els és aliè, com si fossin aquí per expressar les nostres idees i aclarir els nostres enigmes. Però de sobte s’allunyen a tota velocitat per, malgrat les modernes edicions i traduccions, convertir-se en signes indesxifrables. I en la seva absoluta alteritat ens reclamen, esperant ser ressuscitades en el respecte al seu món des de la inquietud del nostre. El reclam sol venir de la seva bellesa, que com tota bellesa és un misteri, i en tota una simplicitat que és un autèntic desafiament. Les paraules a què m’estic referint són en concret amor de lonh i es troben en una poesia de títol Lanquan li jorn son lonc en mai.”[1]

---

[1] Cirlot, V. Pròleg de Les cançon de l’amor de lluny de Jaufré Rudel. Columna, Barcelona. 1996.

Jaufré Rudel (7. Anàlisi d'una cançó)

Aquesta cançó de Jaufré Rudel es compon de set cobles unissonans (les rimes es repteixen en totes les estrofes) de set octosíl·labs cada una i una tornada de tres octosíl·labs. La rima és ABABCCD. La rima del setè vers és esparsa, es troba aïllada a l’interior de l’estrofa, però es repeteix en el mateix lloc en totes les cobles.

Destaca d’aquesta cançó el mot refranh: lonh. Un mot que es repeteix sistemàticament en els versos segon i quart de cada una de les cobles. Un mot enigmàtic que, a més, es combina amb el sintagma amor de lonh que es repeteix fins a vuit vegades en els versos 4, 9, 16, 30, 37, 39, 44 i 46. La combinació continua amb altres sintagmes de relació i significat similars: auzelhs de lonh (V. 2); ni pres ni lonh (V. 11); nostras terras lonh (V. 18); l’alberc de lonh (V. 23); si be·m sui de lonh (V. 25) i quar tan m’es de lonh (V. 32). El lector o l’oïdor se sent atrapat, abans i tot de copsar el significat de les paraules, per aquest ritme i sonoritat que provoca la concentració en la vocal O.

En el primer vers hi predomina de manera clara la sonoritat de les vocals a/o Lanqand lo jorn son lonc en mai, i destaca també l’homofonia entre la paraula lonc i el refranh lonh.

En el vers 15 s’hi pot apreciar un oximoron (Iratz e jauzens m’en partrai) que Spitzer entén com “l’estat paradoxal característic d’un amor sense sortida”.

L’expressió amor de lonh, i la reflexió que implica sobre el concepte d’amor rudelià, s’eleva per damunt de totes les altres expressions que indiquen la recerca d’aquesta mena d’amor místic, d’aquest amor metafòric, d’aquest amor inabastable que és el paradigma del seu pelegrinatge interior.

En el vers segon m’es bels douz chans d’auzels de loing, el poeta utilitza la metàfora i el simbolisme per lliurar-nos una referència genèrica a la llunyania. Una llunyania que s’identifica amb un lloc ideal somiat que el cant dels ocells evoca de manera suggestiva.

El lai (l’allí) del vers 3 es manifesta com el lloc on el trobador és present en esperit. Spitzer descriu el lai com el motiu del lloc ideal dels trobadors[1], el lloc on és Déu, que més que un lloc veritable és l’eix sobre el qual gira l’ànima del poeta. Aquest vers 3 s’inicia amb el retorn que equival en l’experiència mística al moviment de descens que, en les cançons de Rudel, es correspon amb el desvetllar-se.[2]

L’amor de lonh que recorda el poeta en el vers 4 és el centre expressiu de tot el poema i de tot el cançoner rudelià. Un centre a l’entorn del qual graviten, de manera sinonímica, dos pols oposats que es complementen: el sa i el la.[3] L’amor de lonh només és realitzable en el somni, en la llunynai, en el cor, en “l’allí”, però es recorda i s’escriu des de “l’aquí”, el lloc on s’experimenta el dolor i el desig.

En els versos 5 al 7 el poeta experimenta un sentiment de nostàlgia i de malenconia davant la impossibilitat de gaudir i, al mateix temps, l’evidència que és aquest l’únic plaer possible. És, en paraules de Victòria Cirlot, “una malenconia de la imperfecció”. El poeta sent que alguna cosa falta sempre per assolir la felicitat absoluta i, en la visió proposada per Cirlot de confrontació entre la mística cristiana i la profana de l’amor cortès, l’inverns[4] gelatz representa el moviment de descens, vist en aquests versos com una separació i un retorn a la vegada.

En els vers 6 hi podem observar una citació al trobador Guilhem de Peitieu: Si que chans ni flors d'albespis (Rudel) – Com la branca d’albespi (Peitieu. Ab la douzor del temps novel).

Hi ha una intensa relació entre el vers 10 i el vers 35 de Farai un vers de dreit nien, de Guilhem de Peitieu: qu’ie·n sai gensor e belazor.

En els versos 13 i 14 s’observa de nou la relació entre “l’aquí” i “l’allí”, representat pel mot renc. La lectura simbòlica permet associar “l’aquí” amb la terra i “l’allí” amb el cel  i que la presó al cel (que lai el reng dels sarrazis/fos ieu per lieis chaitius clamatz!) suposa l’alliberament a la terra. El lieis del verb 14 pot representar tant l’estimada, com l’amor o, potser, tots dos alhora.

El vers 15 és una repetició del retorn, entès com a descens místic, que ja trobàvem en el vers 3.

La figura de Déu com a intermediari en la visió de l’amor la trobem en el vers 29 i, al 33, la metàfora del pelegrinatge. La lectura biogràfica fa que identifiquem pelegrinatge amb croada i, a través d’aquestà visió, el vers es referiria a la participació de Rudel a la segona croada. No obstant això, C. Bologna[5] identifica el pelegrinatge com a metàfora  i confereix a l’obra rudeliana un altre sentit potser més elevat: el d’un recorregut vital, un itinerari que no és altre cosa que un “pelegrinatge interior”.

La imatge del Déu creador del vers 36 reforça el simbolisme que el poeta vol transmetre en la cançó com a amant de lluny i de prop, que va i que torna. Hi ha en aquet vers una concordança del trobador amb el missatge filosòfic “tot amor flueix cap a Déu i d’ell és efluvi”.[6]Un Déu que l ‘ha de donar el poder (vers 38), entès com la gràcia de Déu, perquè el poeta ja té l’ànim i la disposició (qe·l cor eu n’ai). És la gràcia de Déu que li ha de permetre veure l’estimada, trobar l’amor de lonh. Imatge que podem veure en la transformació de la cambra e·l jardis, recintes tancats, quadrats o circulars que simbolitzen interioritat, en palatz (V. 41-42). Les cambres i els jardins d’aquests versos ens remeten a un altre poema de Rudel: Pro ai del chan essenhadors. En el vers 50 i 52 d’aquest poema s’estableix una confrontació entre un sol amor fet a base de desig carnal (qu’s sols baizars per escaritz. V. 52) i la llunyania corporal (car non ai lieis en luecs aizitz. V. 50). Segons Cirlot, hi ha una analogia entre els luecs aizitz i la cambra e·l jardis.

En el vers 45, el poeta insisteix en un impossible, en una mena de conciliació entre elements totalment contraris, ja que sembla inconcebible el gaudiment a través d’un element no conegut i llunyà.

Els darrers versos de la setena cobla expressen un sentiment negatiu davant el món. Segons Bologna, el vers 48, que es repeteix de manera similar en el vers 51 de la tornada, representa la síntesi del dolor per la impossibilitat d’escapar de “l’aquí”, de les fèrries regles del destí.

El vers 48 seria un citació del vers 10 de Farai un vers de dreit nien, de Guilhem de Peitieu: qu’enaissi fui de nueitz fadatz. La referència al fat i a la fada madrina de les creences populars, la podem trobar també en els versos 12-13 de Estornel, cueill ta volada, del trobador Marcabrú: No sai s’aissi·s fo fadada/que no m’am e si’amada).

---

[1] També segons Spitzer, el la és el locus non locus de derivació agustiniana.

[2] E quan mi reisit al mati/totz mos bos sabers mi desva.a a. (Non sap chantar qui so non di).

[3] Chiarini, en el seu estudi sobre Il Canzoniere, diu que “l’estat d’ànim de Rudel emergeix de les profunditats a la llum de la consciència i es verbalitza en l’arquetipus fònic lonh”.

[4] Segons P.G. Beltrami (La canzone “Belhs m’es l’estiu” di Jaufré Rudel) l’hivern és l’estació de dedicada a la fin’amor, a l’amor de lonh, que s’obté només després d’haver passat la bogeria estiuenca.

[5] Bologna, C.; A. Fasso. Da Poitiers a Blaia:Prima giornata del pellegrinaggio d’amore. Mesina, 1991.

[6] Panteisme filosòfic de l’Escola de Chartres.

Jaufré Rudel (5. Intertextualitat Rudel-Peitieu)

El tema de l’amor va ser causa d’especulació i de reflexió en l’ambit poètic dels trobadors. Els poetes es reflectien els uns als altres invertint, en alguns casos, el to ètic mitjançant versos d’un contingut contrari o invers.

Segurament, l’obra poètica que manté una més estreta relació amb la de Jaufré Rudel seria la del trobador Guilhem de Peitieu, duc d’Aquitània (1071-1126). S’ha especulat amb la possibilitat que la cançó Farai un vers de dreit nien de Peitieu fos una paròdia sobre la imatge de l’amor de lonh  rudelià. Per qüestions d’edat, això no sembla del tot viable i més aviat intepretaríem que la intertextualitat que s’observa entre ambdós cançoners, ve donada per la influència que podria haver exercit l’obra del duc d’Aquitània sobre Jaufré Rudel.

Observem, per exemple, la similitud d’imatges i de contingut entre les cobles IV de Farai un vers de dreit nien (Peitieu) i la cobla II de Pro ai del chan essenhadors (Rudel):

IV  Farai un vers de dreit nien                              II Pro ai del chan essenhadors

Malautz soi e cre mi morir                                       Per so m’en crei plus ma dolors

E re no sai mas quan n’aug dir.                              Car non ai llieis en luecs aizitz:

Metge querrai al mieu albir,                                    que tan no fauc sospirs e plors   

E no·m sai tau;                                                        qu’us sols baizars per escaritz

Bos metges er, si·m pot guerir                                lo cor no·m tengues san e sau.

Mor non, si amau.                                                   Bon’es l’amors e molt per vau.

                                                                                E d’aquest mai mi pot guerir

                                                                                Ses gart de metge sapien.

El vers 31 de Farai un vers de dreit també és citat en l’obra de Rudel, concretament en el vers 10 de No sap chantar qui so non di:

Rudel                                                                       Peitieu

Anc no la vi et am la fort    31                               mas de cela qu’ieu anc no vi     10

Spitzer va definir la diferència entre Guilhem de Peitieu i Jaufré Rudel com un “somni de l’amor” i una “poesia d’amor somiada”, respectivament. Segons aquest autor, “l’obra rudeliana constituiria un desenvolupament de les possibilitats latents en el model i al mateix temps una resposta”.

El vers 3 de Pro ai del chan essenhadors de Rudel, es pot comparar amb el vers 2 de Pos vezem de novel florir de Peitieu:

Rudel                                                                       Peitieu

Pratz e vergiers, albres e flors,   3                     pratz e vergiers reverdezir,      2

També en el versos primers de Quan lo rius de la fontana de Jaufré Rudel, en què s’estableix un paral·lelisme entre el cant del rossinyol i el can trobadoresc, hi trobem referència a Guilhem de Peitieu, concretament als primers versos de Pos vezem de novel florir:

Rudel                                                                       Peitieu

Quan lo rius de la fontana                                    Pos vezem de novel florir

S’esclarzis, si cum far sol,                                    pratz e vergiers reverderiz,

E par la flors aiglentina                                         rius e fontanas esclarziz,

E·l rossinholetz el ram                                          auras e vens

Volf e refranh ez aplana       5                               ben deu chascus lo joi jauzir     5

Son dous chantar et afina,                                   don es jauzens.

Dreitz es qu’ieu lo mieu refranha.

Guilhem de Peitieu i el seu vers 29 de Pos de chantar m’es pres talenz, és citat per Rudel en el vers 7 de Belhs m’es l’estius e·l temps floritz:

Rudel                                                                         Peitieu

Qu’om sia plus coindes e guais  7                        Mout ai estat cuendes e gais     29

Jaufré Rudel (4. L'amor de lohn)

De Jaufré Rudel s’han conservat només sis poesies d’atribució segura i un setena (Qui non sap esser chantaire) que ens ha arribat a través d’un manuscrit de dubtós caràcter apòcrif.

Els entesos mantenen diverses opinions sobre el cançoner rudelià. Leo Spitzer va entendre el cançoner desenvolupat en tres etapes que haurien construït pròpiament el cicle de l’amor de lluny.^[1]Les etapes estarien representades en tres expressions que es troben en tres poesies: 

1) Luenh es lo castelhs (V. 17 de Pro ai del chan essenhadors). 

2) Amors de terra lonhdana (V. 8 de Quan lo rius de la fontana). 

3) Amor de lohn (Repetit en 8 dels versos de Lanquan li jorn son lonc en mai). 

Spitzer inclou també en el cicle la cançó Non sap chantar qui so non di, especialment per la segona estrofa que ens parla de l’amor mai vist i que estaria lligada amb l’expressió tan tepetida de l’amor de lohn: Nuils hom no·s meravill de mi/s’ieu am so que ja no·m veira,/que·l cor joi d’autr’amor non a/mas de cela qu’ieu anc no vi,/ni per nuill joi aitan no ri/e no sai quals bes m’en venra. a a.^[2] 

Segons Victòria Cirlot,^[3] el cançoner rudelià mostra unes cançons que revelen una gran coherència interna, ja que exposen una concepció unitària de l’amor. La professora Cirlot manté que “Tres motius són solidaris en la configuració de l’amor de lohn: I. el somni situat en un lloc al qual es fa referència simplement amb allí (lai), durant la nit, que s’oposa a l’estat de vigília i del desvetllar que ens remeten a l’aquí (sai). II. Un moviment d’anada i tornada, de desplaçament i retorn, formulat com a pelegrinatge.

Rougemont va posar de manifest les relacions entre la mística i el mite de l’amor-passió a Occident.^[4] En general, el caràcter místic de l’obra de Rudel s’ha entès com una mímesi de la mística cristiana en l’ambit de l’amor profà. En aquest sentit, em sembla molt interessant la visió que, del cançoner, n’ofereix la professora Victòria Cirlot, que entén l’obra com a unitària, com a mostra d’un pelegrinatge interior del poeta, com un ritual inciàtic i com una experiència mística. Aquest pelegrinatge interior del poeta s’iniciaria amb Behls m’es l’estius e·l temps floritz: Belhs m’es l’estius e·l temps floritz,/quan l’auzelh chanton sotz la flor;/mas ieu tenc l’ivern per gensor,/quar mais de joi m’i es cobitz (V. 1-4). Un hivern que s’assimila al passat. Un temps, que substitueix l’espai (prop/ara/estiu – lluny/abans/hivern). La poesia tracta, doncs, del pas per un hivern, entès com obscuritat i patiment de l’ànima (Lonc temps ai estat en dolor. V. 15).^[5]  

El pelegrinatge, segons Cirlot, es clouria en el sentit que pren el vers 29 de Quan lo rossinhols el folhos: Alegre·m part de vos. Aquest vers dóna entrada a la cançó de croada, separada per complet de l’aventura amorosa que recullen les estrofes I-IV. El vers 37 de la mateixa cançó,  Dieu non siec en Belleen, s’entén, doncs, en un sentit metafòric de la mística cristiana que es refereix al naixement de Déu en l’ànima del cristià. La imitació de Crist, expressada en els versos darrers: que selh cui Jhesus ensenha/segur’ escola pot tener (V. 41-42). Rudel deixa el món de l’allí per retornar al de l’aquí, per seguir Déu fins a Betlem.

---

[1] Spitzer, L. L’amour lointain de Jaufré Rudel et le sens de la poésie des troubadours. (1944).

[2] Rudel, Jaufré. Non sap chantar qui so non di. (V.7-12).

[3] Cirlot, Victòria. Les cançons de l’amor de lluny de Jaufré Rudel. Ed. Columna, Barcelona, 1996.

[4] Rougemont, D. L’amour et l’Occident. París, 1939. Segons Rougemont, el mite de l’amor occidental se situaria dins d’una mística pagana orientada a l’altre món i a la recerca de la immortalitat, davant el cristianisme que intenta reconciliar el cristià amb aquest món.

[5] Hi ha, però altres visions d’aquest cançó. Chiarini (Il Canzoniere di Jaufré Rudel) considera que el tema de la cançó és l’abandonament d’un tipus d’amor per un altre. Beltrami (la Canzone “Belhs m’es l’estius” di Jaufré Rudel), en canvi, sosté que el tema és l’amor contrastat, perdut i reconquerit.

Jaufré Rudel (2. Un trobador a les Croades)

A-N Jaufre Rudel outra mar és un sirventès escrit per Marcabrú^[1] que sembla indicar que Rudel es trobava a Orient formant part d’alguna expedició de les Croades. Hi ha un altre fet que també corrobora aquesta hipòtesi i és la referència que fa el trobador en les seves composicions de determinats personatges:

                                               Car si l’auran en Caersi

                                               En Bertrans e·l coms en Tolza, a, a.^[2]                            

                                               Tramet lo vers, que chantam

                                               En plana lengua romana,

                                               A·N Hugo Bru per Filhol^[3]

En efecte, el comte de Tolosa, Alfons Jordan, i el seu fill natural Bertran, citats en el primer fragment, així com Hugues VII de Lusignan, mencionat en el segon, van prendre part en l’expedició que, capitenajada pel senyor del trobador, el comte d’Angulema, Guilhem VI, va arribar per mar a San Juan d’Acre el 13 d’abril de 1148. És perfectament verossímil, doncs, que Rudel prengués part en aquesta croada. A partir d’aquí, es perden les dades sobre la seva vida. Possiblement, va morir a Terra Santa.

La Vida ens diu, però, que Jaufré va morir en braços de la comtessa de Trípoli, a causa de la qual, i per la voluntat de veure-la, s’havia fer croat: E per voluntat de leis vezer, el se croset e mes en se mar…/…E fo fait saber a la comtessa et ella venc ad el, al sieu leit, e pres lo entre sos bratz…/…et enaissi el mori entre sos bratz.^[4] Si bé ningú pot afirmar la veracitat o no d’aquest final, sí que una part de la crítica ha sostingut que l’amor de Jaufré Rudel, a qui va dedicar bona part del seu cançoner, era una dona real.^[5] Altres, però, mantenen la tesi que l’amor de lohn és una metàfora, una al·lusió o fins i tot que pot tenir una interpretació mística. Sigui com sigui, l’obra de Rudel ens mostra una autèntica reflexió sobre l’amor, fins al punt que no és possible pensar en el mite de l’amor a Occident sense pensar en Jaufré Rudel.

---

[1] Marcabrú va ser un trobador que va escriure la seva obra entre 1130 i 1149. No se’n coneixen gaires coses de la seva vida. Alguns diuen que primer va ser un joglar i altres que va ser un clergue dedicat a escrure en provençal. En les dues Vides que se’n coneixen es fa referència al seu origen humil.

[2] Rudel, Jaufré. No sap chantar qui so non di. (V. 35-36).

[3] Rudel, Jaufré. Quan lo rius de la fontana. (V. 30-32).

[4] Anònim. Vida de Jaufré Rudel.

[5] S’especula amb Melisenda, filla de Raimon II de Trípoli; la seva mare, Odierna, esposa de Raimon II; Leonor d’Aquitania, esposa de Lluís VII de França.

Jaufré Rudel (1.El trobador)

Lanquan li jorn son lonc en mai 

m’es belhs dous chans d’auzelhs de lonh,

e quan me sui partitz de lai 

remembra·m d’un amor de lohn

.^[1]

Jaufrés Rudels de Blaia si fo mout gentils hom, princes de Blaia. Et eneamoret se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo ben qu’el n’auzi dire als pelerins que venguen d’Antiocha. E fez de leis mains vers ab bons sons, ab paubres motz

^[2] 

Aquest text és un fragment de la Vida^[3] de Jaufré Rudel, redactada per un autor anònim a mitjan segle XIII. Es tracta d’una invenció biogràfica, un roman en petit, si bé amb una important base històrica.

L’únic document històric en què apareix el trobador Jaufré Rudel va ser descobert per Paul Cravayat i ens permet localitzar-lo en una genealogia, la dels senyors de Blaia^[4] vinculats per vassallatge als comtes d’Angulema i de Potiou. Aquest document és la confirmació d’una cessió de terra (Pennouveau) als monjos de Tenaille de l’abadia de Fontdouce. La cessió la va fer Geraldus de Blavia i els seus fills, Gauffredus Rudelli i Willelmus Freelandi. El document es creu que data dels anys 1120-115 i sembla haver-hi una clara identificació entre Gauffredus Rudelli i el trobador Jaufré Rudel.

Guillaume Freland ostentava el títol de príncep.^[5] A la seva mort, el va succeir el seu fill, Girard de Blaya, que va tenir dos fills, els citats Gauffredus Rudelli i Willelmus Freelandi. Segons Paul Cravayat, Jaufré Rudel era també cosí del seu senyor Guilhem VI Talhafer, comte d’Angulema.

---

---

[1] Rudel, Jaufré. Lanquan li jorn son lonc en mai. (V. 1-4).

[2] Hem d’entendre-ho com “belles melodies i paraules simples”. Chiarini, G. En el seu Il Canzoniere di Jaufré Rudel, entén que paubres té un valor merament denotatiu d’ordre tècnic, oposat a ric (trobar ric, opulència lèxica).

[3] Les Vides sobre trobadors van aparèixer el segle XIII. Actualment, n’hi ha uns 110 dels quals 108 són anònims. El text és una mena d’introducció als poemes de l’autor i es presenten com relats curts, en prosa, que instrueixen el lector sobre la vida del poeta, el seu estil o les seves fonts d’inspiració. El seu contingut és més aviat imaginari, encara que amb un cert rerefons històric.

[4] Blaia, Gironda, a la desembocadura de la Garona, davant de Bordeus.

[5] L’any 1090, Guillaume Freland és qualificat de “Blaviensium princeps”. (Paul Cravayat, Les origens).