Una llengua és tot un món o...tenir la mosca al nas o darrere l'orella?

Haig de confessar que no he llegit abastament l’obra de Edward Sapir, només una part, apunts o referències. Malgrat això, crec que, un dels aspectes que van fer famós el lingüista nord-americà, va ser precisament que tota llengua, com a representació simbòlica de la realitat que és, conté una visió pròpia de l món. Aquesta hipòtesi és coneguda com a hipòtesi Sapir-Worf ja que, si bé la va formular B.L. Worf, aquest va atribuir la idea inicial a Sapir. La hipòtesi manté que hi ha una dependència entre una llengua i una concepció del món i postula que les diferències lingüístiques són les responsables de les diverses percepcions i formes d’entendre el món, o sigui, les diverses manifestacions culturals.

En aquestes línies, m’atreveixo a proposar una reflexió sobre la comparació entre determinades formes d’expressió en català i en castellà. Si en aquestes dues llengües, indoeuropees i romàniques, per tant molt pròximes, ja es produeixen aquestes diferents percepcions de la realitat, què deu succeir en llengües més allunyades? Veiem algunes d’aquestes formes d’entendre el món:

En català, genuïnament, anomenem la mare de Jesucrist Mare de Déu, en canvi, en castellà, l’ús més habitual és el de Virgen Maria. Per què uns remarquem més l’aspecte semàntic de Mare i els altres de Virgen?

L’expressió catalana m’ha sortit un blau, és l’equivalent de la castellana tengo un morado. Per què diferents percepcions del color?

Per què en català Fem més que Donem (Fer un petó per Dar un beso). Cal atribuir-ho al nostre tarannà –diuen- treballador?

Per què nosaltres –els que poden- vivim amb l’esquena dreta i els castellans viven del cuento?

Quan perdem la calma, la contenció, ens puja la mosca al nas i els castellans tienen la mosca detrás de la oreja. Nas? Orella? Diferent percepció dels sentits?

Quan volem felicitar algú, per qualsevol esdeveniment, fem servir el Per molts anys!, en què volem expressar el matís semàntic de desig d’una llarga vida. En canvi, els castellans, es limiten a fer un plural de felicitat en el seu felicidades!.

Tantes i tantes expressions! Tants i tants mots, frases, significats…. Tota aquesta riquesa i varietat configurada al llarg de la història d’un poble, no expressa una cultura, una forma d’entendre, de veure i viure el món?

Us proposo una reflexió sobre la comparació entre algunes expressions catalanes i el seu equivalent en castellà.

Tenir un ull de vellut / Tener un ojo a la funerala

Vi negre - Vi roig / Vino tinto

Els testos s’assemblen a les olles / De tal palo tal astilla

Ulls com taronges / Ojos como platos

Fer el préssec / Hacer el primo

A boca de canó / A bocajarro

Li falta un bull / Le falta un tornillo

Per llepar-se’n els dits / Para chuparse los dedos

Ploure a bots i barrals / Llover a cántaros

Fer el cor fort / De tripas corazón

Figues d’un altre paner / Harina de otro costal

Posar fil a l’agulla / Poner manos a la obra

Gata maula / Mosca muerta

Sord com una campana / Sordo como una tapia

Lliguem-nos bé les espardenyes i amunt i crits! o... Català a l'atac!

 

No és el primer article que escric sobre (i amb) les frases fetes. Un petit joc amb les paraules...

No voldria pas inflar-vos el barret de guixes i acabar posant-vos el cap com un bombo. Prou en teniu ja amb els estirabots que us engeguen, un dia per altre i dos arreu, per les xarxes. Sí, ja sé que els polítics bufen molt en caldo gelat, que xerren pels colzes i que ens fan voltar com una baldufa.

Espero que m’hàgiu entès prou el que acabo de dir que ha estat construït amb frases fetes. M’agraden les frases fetes perquè reflecteixen la saviesa i la riquesa del món popular i perquè gairebé mai no es poden traduir  literalment d’una llengua a l’altra. I, a més, en el terreny de les frases fetes, cada terra fa sa guerra.

La situació de la llengua no està per tirar coets. Durant anys hem cregut que, en matèria de llengua, teníem molta terra a l’Havana i el que realment passava és que baixàvem d’Arbeca. Tothom sap que les paraules se les emporta el vent i que la dels polítics van a l'infern. Sí, ens han donat figues per llanternes, hem hagut d’escoltar els seus sermons i ens han fet veure sant Cristòfol nan. Ens han amagat l’ou. Ens han parlat foradat.

Ja n’hi ha prou, però, de tenir-nos pensant en l’amor de les Tres Taronges o, si ho preferiu, fer-nos viure permanentment en la lluna de València. Ens han tocat el voraviu massa vegades i potser ha arribat el moment de treure el sant Cristo gros.

És molt trist, però, han fet bona aquella frase del gran Grouxo Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi després els remeis equivocats”

Ara bé, com sóc amic d’en Pere, amic d’en Bernat, però més amic de la veritat, haig de reconèixer que aturar-me aquí seria com donar la culpa al manxaire. Nosaltres, els parlants, com les cabres pels seus pecats portem els genolls pelats. Sí, perquè a més de cantar o de pregar cal treballar. Cal que agafem el bou per les banyes, que ensenyem les dents, que plantem cara al sol del migdia.

Per tant no ens limitem a endossar el mort a un altre i carreguem els neulers que ens pertoquen. Deixem d’estar com el tio Fava, que igual que està, estava. Lliguem-nos bé les espardenyes i amunt i crits!

El racó de les expressions de Josep M. Calbet. "El Catalangate", l'espionatge a l'ndependentisme

Vull una resposta. 10a temporada. Programa emès el 25 d'abril de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Josep Maria Calbet, Mestre i pedagog jubilat però persistent en servei al país i la llengua

Olga Amargant, presidenta de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya

Josep Ferrer, president AExRC

Francesc Matas, membre de l’Aurora i d’AExRC

Davantal

“El CNI es un organismo que no de puede defender” Margarita Robles, ministra de Defensa.

El Catalangate és un dels casos més sonats d’espionatge a polítics i ciutadans. El cas ha estat fet públic per Citizen Lab, laboratori de la Universitat de Toronto que estudia els controls d'informació que afecten l'obertura i la seguretat d'Internet i que amenacen els drets humans. Citizen Lab el qualifica com el cas d’espionatge més gran en la història contra dirigents polítics i ciutadans.  El premi Pulitzwer Ronan Farrow en va fer un reportatge d’investigació al New Yorker.

A través del programa Pegasus, al qual només tenen accés els Estats, van poder endinsar-se en els mòbils de 65 persones, (només la punta de l’iceberg). Hi van accedir a les seves fotos, xats, correus, xarxes socials, paraules clau, comptes bancaris… fins i tot els van poder activar el micròfon i la càmera i enregistrar converses.

Tot plegat apunta a l’Estat espanyol i els seus serveis secrets. Tota l’activitat del CNI és considerada i classificada com a secreta. No s’hi pot accedir ni es pot difondre. Els serveis secretes espanyoles es regeixen, encara avui dia, per una llei franquista de 1968. Tant els governs de PP i del PSOE i Comuns n’han impedit sistemàticament la modificació.

Aquesta llei franquista, per exemple, no posa un termini concret en què la informació classificada es desclassifiqui automàticament. Així secrets sobre el cop d’estat del 23-F, tot el relacionat amb els GAL, l’atemptat de l’11-M, els informes sobre l’Imam de Ripoll i l’atemptat de les Rambles de Barcelona, quedarà per sempre amagat... si ningú no modifica la llei.

El CNI, com tots els serveis secretes en una democràcia, hauria d’estar sotmès al control parlamentari i donar compte de les seves activitats en una comissió del Congrés. Doncs, bé, aquesta comissió fa tres anys que no existeix. Ningú, absolutament ningú, fiscalitza les activitats del CNI. I per què, fa tres anys que la Comissió està inactiva? Per què existeix un veto perquè s’hi incorporin els partits independentistes.

Com va dir l’excap de policia Eugenio Pino quan va declarar a la comissió Kitchen, “lo haría todo por España”. I davant la pregunta de Gabriel Rufiàn “¿Todo? ¿más allà de la ley?” Pino va respondre: "En ese caso, seguramente ley no existiria, si tuviéramos que hacer todo por España".

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi, comencem!

Final

Frase de la setmana del poeta i escriptor uruguaià Mario Benedetti

“Quan crèiem que teníem totes les respostes.... de sobte, van canviar totes les preguntes”

Tenim el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

S'ha acabat el bròquil!...o no? (Tot el món -l'independentista també- hi cap dins una frase feta)

 

El nostre país (no sé si arreu del món), el nostre petit món independentista està farcit de batalles, petites i grans... d’il·lusions i esperances, petites i grans... de baralles i malentesos, petits i grans... grans... grans... de derrotes, de victòries, petites i grans... de caure, de caure, de caure i de tornar-nos a aixecar, a aixecar a aixecar... I passen els anys, i les dècades i fins i tot els segles i aquí estem... sempre hi som, malgrat tot, hi som... hi som sempre i continuem... continuem anant-hi, anant-hi... anant-hi.

En aquests darrers anys, jo diria que del 2009 fins ara hem viscut moments extraordinaris i penso que si posem els meus moments bons, els no tan bons i els dolents en una balança, personalment em considero afortunat d’haver format part d’aquestes generacions que hem portat plegats l’independentisme al seu punt més alt de la història des de 1659.

La nostra baula més feble durant aquest període han estat, sense cap mena de dubte, els partits polítics, sense distinció. De vegades hem pogut pensar que ho tenien tot molt clar, que estaven disposats a complir el mandat que la gent els va donar en els darreres eleccions (2015, 2017 i ara, 2021) i hem de dir sense pal·liatius que ens han enganyat.

Dit això, permeteu-me que a partir d’ara us ho expliqui fent servir un joc lingüístic. És la manera, potser, que no m’agafi taquicàrdia i si més no servirà, potser, per reviure algunes expressions i frases fetes. I no penseu pas que no toco ni quarts ni hores o que només veig animetes...

Som-hi, comencem!

No voldria pas inflar-vos el barret de guixes i acabar posant-vos el cap com un bombo. Prou en teniu ja amb els estirabots que us engeguen un dia per altre i dos arreu per les xarxes. Sí, ja sé que els polítics bufen molt en caldo gelat, que xerren pels colzes i que ens fan voltar com una baldufa. Però és que la darrera ha esta de ca l’ample.

L’Oriol Junqueras, sí, el mateix que  un 25 de juny de 2013, com aquell qui res,  va buidar el pap tot dient: “Doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.” Doncs, sí, ell mateix, tot posant una cara d’anar fent, com en Met de Ribes ens diu “Hem de planificar els canvis penant a 10 o 20 anys vista”. Ai, cabàs! La mare del Tano quan era gitano! Alça Manela! La sang se m’ha glaçat a les venes. Ara què? Anem a pas de boi i mentrestant tirant de la rifeta?

I ara, com sempre, endossar el mort o carregar els neulers o penjar-se el miracle l’un a l’altre. Que si us fem venir salivera perquè hem guanyat... Que només busqueu tres peus al gat.. Que sempre esteu embolicant la troca... Que us acabarem engegant a porgar fum... Que si vosaltres teniu paraula de sastre... I vosaltres paraula de marxant... Doncs, vosaltres paraula de mercader...

És clar que nosaltres, encara que de vegades ho sembli, no baixem d’Arbeca i sabem que els paraules se les emporta el vent i les dels polítics van directes a l’infern. No, no se’ns han despintat de la memòria algunes perles dels darrers anys:

Gabriel Rufián: “Quan guanyi el ‘Sí’ els diputats d’Esquerra Republicana marxaran del Congrés” (2017)

Puigdemont: “El referèndum serà vinculant perquè els resultats que se’n desprenguin el govern es compromet a implementar-los (2017)

Joan Tardà: "Només podem perdre si som uns incompetents o si ens acovardim. I jo us puc dir que no fallarem (2017)

David Fernández CUP: “Quan es produeixi el “xoc de trens” entre la legalitat espanyola i la legalitat democràtica catalana, el president Mas haurà d’escollir entre una i l’altra i jo espero que opti per la segona (2014)

Lluís Salvadó: Dient en públic que tot està preparat i en privat... Podeu veure i sentir el twit https://twitter.com/sergi_pages/status/1062449063302520838?s=20

Oriol Junqueres: Vull advertir a la classe política de Madrid que els catalans mai s'han conformat amb l'autonomia de pa sucat amb oli.” (2014)

Eduard Pujol: "Si ara cedim en la presidència de la Generalitat el següent pas és cedir absolutament en tot (2017... aquesta més aviat va encertar el pinyol i va afinar el tret al màxim)

Els nostres “representants” ha passat l’esponja i  on abans deia blat, ara dic ordi i que no eren figues, que són raÏms. Potser és que no eren capaços de distingir el cul de les témpores?  O els va passar pel cap que d’aquí a uns anys no cantarà ni gall ni gallina i que, per tant, calia practicar el qui dies passa anys empeny? Vam tenir el nostre moment l’1 i el 3 d’octubre per van deixar que tot es desfés com un bolado mentre continuaven i continuen (i continuaran)estan a mata-degolla.

I pel que es veu, la gent no pintem ni fava. La força de la gent i la revolució dels somriures sembla que per als nostres “representants” polítics jauen ja en l’oblit. Fan bona aquella frase del gran Grouxo Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi després els remeis equivocats”

Nosaltres, els que som la força (ara continguda) de la gent no estem disposats a retre l’espasa ni a donar la llengua al gat. Sabem, n’hem après que contínuament ens volen donar figues per llanternes, que ens fan escoltar els seus sermons per fer-nos veure sant Cristòfol nan, que ens amaguen l’ou i ens parlen foradat. S’ha acabat el bròquil! Ja n’hi ha prou de voler fer-os entrar el clau per la cabota. Ja n’hi ha prou de tenir-nos pensant en l’amor de les Tres Taronges i fer-nos viure permanentment en la lluna de València. Ens heu tocat el voraviu massa vegades i potser ha arribat el moment de treure el sant Cristo gros...

I esperem que tot plegat no acabi com el rosari de l’aurora.

L'apassionant món de la frase feta (8)

Posar la mà al foc... Ho diem quan volem manifestar la seguretat que tenim d'alguna cosa. Sembla ser que l'origen té a veure amb l'anomenat "Judici de Déu". En l'època medieval, partint de la premissa que Déu sempre protegia els innocents, s'obligava els acusats d'algun crim a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si se'n sortien sense cap lesió, volia dir que Déu els protegia i que, per tant, eren innocents. 

Tenir molta corretja... Quan algú sap aguantar amb paciència les bromes o les burles o situacions difícils i incòmodes diem que té corretja o molta corretja. La dita té el seu origen en la corretja de l'hàbit que distingia l'orde dels agustins, ja que les altres ordes religioses usaven un cordó o soga. La frase original fa referència al fundador de l'orde: tenir més corretja que Sant Agustí. 

Menjar-te la llengua el gat... Una persona que no parla gaire o gens. L'origen podria venir de les tècniques de càstig de l'Orient Mitjà quan se'ls arrancava la llengua als mentiders i se'ls donava de menjar als gats del rei. 

Tocar ferro..... Prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia.... L'origen de la frase podria ser medieval quan, per cometre assassinats, es llogava individus que sovint eren malcarats o tenien defectes físics, com ara geperuts o coixos. Quan es veia que s'acostava algú de mal aspecte, la gent s'avisava tot dient "toca ferro" que volia dir que agafés l'espasa o qualsevol arma similar per tal de defensar-se d'una possible agressió.

En castellà, per a expressar el mateix concepte, utilitzen l'expressió tocar madera. Cal remarcar que aquesta dita ha passat traduïda al català com a tocar fusta. Malgrat que en els diccionaris de l'IEC i el GDLC aquesta expressió figura com alternativa al tocar ferro, cal dir que és un castellanisme flagrant. 

Hi ha una gran quantitat de llengües que per prevenir-se contra la mala sort, la desgràcia o l'infortuni fan servir l'expressió "tocar fusta", tal com fa el castellà. L'expressió de "tocar la fusta" és molt antiga, segurament de quan els arbres eren considerats elements sagrats i s'acostumava a tocar-ne el tronc per demanar-ne la protecció. El cristianisme s'apropia d'aquesta tradició pagana i substitueix l'arbre per la creu de Crist, que era de fusta. 

L'apassionant món de la frase feta (7)

Haver-hi moros a la costa... Que hi ha algú a prop que no ens interessa qque ens escolti... Que hi ha perill que algú ens estigui espiant.... Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir al llarg de tota la costa torres de guaita, anomenades també torres de moros. Quan pujaven de nit encenien una foguerada i es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè poguessin protegir-se. Aquest senyal es transmetia per totes les torres de guaita. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Passar-se de la ratlla... Excedir-se, exagerar... Aquesta frase prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren limitats per dues modalitats de línies on els púgils mesuraven les seves forces. La primera consistia a marcar una ratlla en el terra de manera que els combatents quedaren a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria quasi de manera gairebé estàtica. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla. La segona modalitat obligava els boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglés– pintat amb o conformat pels mateixos espectadors.

Penjar d'un fil... Quan alguna cosa està en perill...La frase té el seu origen en la mitologia clàssica, concretament en la rondalla de les Parques (o Moiras). Aquestes divinitats infernals, que filaven i tallaven la vida d'un home, eren tres germanes: Clotho, Lachesis i Atropos. La primera i més jove d'elles, Clotho, presidia el moment del naixement iniciant el fil de la destinació dels homes. La segona i representada en ocasions per una dona madura, Lachesis, era la que filava el fil de la vida. I la tercera i més vella -la parca pròpiament aquesta- era Atropos, l'encarregada de tallar amb les tisores el fil de la vida, sense respectar edat, riquesa o poder. Les Parques filaven llana negra per a una vida curta i desgraciada i blanca per a una vida feliç i perllongada, encara que moltes vegades solien barrejar els dos tipus de llana.

L'apassionant món de la frase feta (6)

Llevar-se amb el peu esquerre.... Quan tenim un mal dia, un dia dolent en què tot ens surt malament acostumeme a dir que "avui m'he llevat amb el peu esquerre" Hi ha diverses versions sobre l'origen d'aquesta frase. La primera es refereix al món de la pesca, ja que diuen que en el segle XIX els pescadors mai pujaven al vaixell per babord (costat esquerre) sinó que sempre ho feien per estribord (costat dret). Ara bé, potser els pescadors ja aplicaven la segona versió, de caràcter religiós. L'Església relacionava els esquerrans amb els pagans i els destres amb Déu. Per aquest motiu els pagans tenien contacte amb el diable, pel fet de ser esquerrans. A més, en la rúbrica dels missals es prescriu que el celebrant, una vegada començat l'introit (Entrada o principi d'un escrit o una oració o el cant inicial de la missa).i en disposar-se a pujar a l'altar, ha d'iniciar la seva marxa amb el peu dret, és a dir, entrar amb el peu dret.

Estar sense blanca.... No tenir gens de diners.... La blanca era una moneda que es va encunyar des del segle XIV al XVII. Amb el temps va anar perdent valor i es va encunyar en billó. El billó és un aliatge de plata (o, de vegades, or) amb un contingut elevat de metalls no preciosos com el coure o, fins i tot, estany i zinc. S'ha utilitzat principalment per fer-ne monedes i medalles en èpoques d'escassetat de metalls nobles i de devaluació monetària. En temps de Felip II la llei havia baixat de 21 parts a 4 i el seu valor era de 2,5 maravedís. L'escàs valor, que disminuïa més amb el temps, va ser l'origen de la frase. Estar sense blanca equival a dir que no es té ni la més ínfima de les monedes.

Quan un s'arrisca fins a l'extrem màxim podem dir que s'està ficant en la gola del llop. La frase té el seu origen en una coneguda rondalla en què es relata la història d'un llop al que se li queda un os clavat a la gola. Com no se'l pot treure, li demana ajuda a una cigonya, que fica el seu coll dins del cap del llop i li extreu l'os. La cigonya, llavors, li demana a canvi una recompensa. El llop li contesta que la seva recompensa és saber que li ha perdonat la vida i ho pot explicar. La frase vol transmetre també una moralitat: A pesar que cal fer el bé a tothom, sense distinció, no és mai sobrer primer saber a qui l'estem fent i com. 

L'apassionant món de la frase feta (5)

Ho veiem sovint.... Aquelles persones que canvien de jaqueta....Canviar de jaqueta significa canviar d'opinió, d'idees, de bàndol, però de manera oportunista, de manera interessada. Ens hauríem de remuntar a la reforma luterana, iniciada a Alemanya, en el segle XVI, per Martí Luter. En aquella època, els partidaris de cada tendència es distingien per les jaquetes que duien. Com que el folre era diferent, d'un altre color, els partidaris de cadascun dels bàndols, per tal de despistar els adversaris o bé de passar desapercebuts, les giraven.... "canviaven de jaqueta".

Donar peixet.... Donar o fer-ho molt fàcil a algú. Malgrat que a primer cop d'ull ho pugui semblar, l'origen no té res a veure amb el peix, sinó que prové del verb péixer.  El significat de "péixer" és donar aliment a una criatura, a un animal, a alguna persona que no pugui menjar per si sola i necessiti que li donin el menjar directament a la boca de manera que li sigui fàcil d'ingerir. A la gent de Barcelona i rodalies els pot semblar que aquest verb no es fa servir actualment. Res més lluny de la realitat, ja que el verb "péixer" és un verb del tot viu en la majoria del domini lingüístic del català. 

Salut i força al canut.... És una manera de dir que desitges salut, benestar i riquesa. Un equivalent del salut i peles. L'origen té dues vessants: la primera és que el "canut"era el con buidat on duien la pólvora els bandolers. La segona és que també era una canya buidada on els mercaders i comerciants guardaven les monedes d'or. És curiós perquè en determinats moments es va perdre la tradició etimològica d'on provenia la dita i es va començar a entendre com una expressió que desitjava potència sexual. Per això, sovint és deia: Salut i força al canut (als homes) i Salut i força al forat (a les dones). 

L'apassionant món de la frase feta (4)

Passar la nit en blanc”. No dormir durant tota la nit.... El seu significat es remunta a molt antic, a l'Edat Mitjana quan els que volien formar part d'alguna orde de cavalleria havien de complir el ritual de passar la nit sense dormir tot vetllant les seves armes. Com a única vestimenta portaven una roba blanca que simbolitzava la puresa espiritual. El color blanc de les robes i el fet de vetllar durant tota la nit fins a la sortida del sol, van donar lloc a la frase feta.

Haver-hi moros a la costa  Ho diem quan hi ha testimonis que no ens convenen que sentin o vegin res. Per entendre el significat d'aquesta frase ens hem de remuntar fins als segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir al llarg de tota la costa torres de guaita.  Si era de nit encenien una foguerada i es cridava "Moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població. El senyal es passava de l'una a l'altra torre. Així, la població ja estava preparada. 

Tallar el bacallà. Manar, dirigir.... Que té a veure el bacallà amb l'autoritat?  A les abadies el pare abat era qui, a l'hora de menjar, s’encarregava de partir el tall i fer les racions. Aquest costum o tradició va donar origen a aquesta frase feta que s'aplica per indicar que algú és el que mana, el que decideix, el que té major autoritat. 

Anar de gorra. Anar de gratis, sense pagar res....Antigament els criats i servents no usaven barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, acostumaven a portar algun servidor (criats, cotxers...) que també s'allotjaven als hostals on feien estada. L'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", que pagaven un preu diferent que liquidaven els senyors. 

L'apassionant món de la frase feta (3)

A les persones que estudien molt se'ls acostuma a dir que es cremaran les celles de tant estudiar... Cremar-se les celles... Per què un persona que estudia s'ha de cremar les celles? L'explicació la trobem en el fet que, abans d'aparèixer la llum elèctrica, l'enllumenat domèstic es feia mitjançant espelmes.  Per aquest motiu, els que estudiaven a la nit, si per distracció o bé perquè s'adormien una mica s'aproximaven a la flama, quedaven amb les celles completament socarrimades. Exemple: Dilluns tinc un control i m'he cremat les celles tot el diumenge

Quantes vegades hem dit "aquesta discussió acabarà com el rosari de l'aurora" Acabar com el rosari de l’aurora significa allò que acaba en baralles o bé en un fracàs estrepitós. Tot plegat prové de la devocío religiosa que es practiva amb aquest nom i que es feia en forma de processó pels carrers. L'anticlericalisme del segle XIX va començar a destacar-se el 1878 amb els intents d'acabar amb aquesta pràctica. Com? originant autèntiques batusses i batalles campals entre els devots del rosari i els anticlericals. Exemple: La discussió va anar a més i va acabar com el rosari de l'aurora

Amb tots els ets i uts” Que no li falta res. Amb tots els detalls. Dir, explicar, escriure les coses amb molt de detall. Cal remuntar-se a la llengua llatina i a les seves conjuncions et (equivalent a la nostra i) i ut (equivalent a atès que). Aquestes conjuncions pareixien repetidament en textos litúrgics i també en textos notarials i contractes. Exemple: Li va explicar els fets amb tots els ets i uts

Fer creu i ratlla. Això ja s'ha acabat. Ja no hi ha més discussió. En els textos antics, era costum iniciar un escrit amb una creu i acabar-lo amb una ratlla. Principi i final. Creu i ratlla, per tant, indica que entre un i l'altre símbol ja està tot dit i que ja s'ha acabat el text. Exemple: La Maria ha fet creu i ratlla amb en Pere

L'apassionant món de la frase feta (2)

Si parléssim de quan el cine valia 15 pessetes i hi podies veure dues pel·lícules i un No-Do, diríem que això és de l’any de la picor; perquè, quan ens volem referir a alguna cosa que és molt antiga, diem que és de “l’any de la picor” o també en podríem dir de l’any de la Mariacastanya. 

I què vol dir això de l’any de la picor? Doncs, l'any en què tothom rascava.... El situen a l'any 1471, un període de misèries i males collites i sembla que fa referència  una plaga de puces que atacaven sense pietat persones de qualsevol condició.

I qui era la Maria Castanya? Segons conten les històries, va ser una dona gallega del segle XV (en aquest cas coincideix força amb la data de l'any de la picor) que va liderar una revolta popular contra el poder eclesiàstic.  .

Afluixar la mosca... pagar....i una mica a contracor. Segurament alguns de vosaltres heu atrapat alguna vegada una mosca amb la mà... Mentre la tingueu tancada la mosca no s’escaparà. En el moment que obriu el puny, la mosca volarà ben lluny de vosaltres. La comparació és òbvia amb el puny de l’avar que no hi ha manera que deixi anar la moneda ("la mosca") amb què hauria de pagar alguna cosa.

Diuen que, quan en una feina es produeix un error, abans de solucionar-ho, el més principal és trobar un culpable. Carregar-li el mort a algú.

Carregar amb el mort.... Imputar-li, carregar-li a algú les culpes d’alguna cosa. L'origen d'aquesta frase és molt antic i radica en una figura del dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva. Aquesta figura jurídica significava que, quan no es podia trobar el culpable real d'un delicte greu, tots els habitants d’una vila en responien col·lectivament. Així, doncs, quan en una població apareixia el cadàver d'algú que havia mort de forma violenta i no es podia descobrir-ne l'autor del fet, la vila patia les responsabilitats judicials pertinents de manera col·lectiva. Per tal d'evitar-ho, sovint els vilatans carregaven literalment amb el mort i se'n desfeien traslladant-lo a un poble veí perquè fossin ells els que paguessin la multa corresponent. 

És molt similar la frase carregar els neulers a algú...... Fer-li assumir la càrrega més pesada o incòmoda, el pes d’una responsabilitat, d’una obligació, d’un fracàs, etc.  L'origen de la frase feta el veiem força clar si pensem que el neuler és un aparell per a fer neules i  que, antigament, era de ferro, molt voluminós i que pesava molt. 

L'apassionant món de la frase feta (1)

L’altre dia em van convidar a fer una xerrada per cloure un sopar de les parelles lingüístiques del barri de Sants de Barcelona. Una organització i coordinació que des de fa anys porta el voluntariat de la CAL de Sants. Pensant  en quin tema seria el més adequat, em va venir a la memòria en Joan Coma i el seu ja famós “Per fer una truita primer cal trencar els ous”.

La paraula, el llenguatge és l’eina més importat de què disposem els humans, però, i el tema dels “ous” ho ha demostrat, és una eina que es pot fer servir per construir, però també per destruir; per ensenyar i per aprendre, però també per manipular i alienar; per facilitar el coneixement o per mantenir en la ignorància; per clarificar o per mantenir-se en la volguda ambigüitat.

El món de les paraules és un món extraordinari, ple de sorpreses i d’històries que et deixen amb la boca ben oberta. Només heu de llegir el llibre de Jordi Esteban “Paraules viatgeres”, s’adonareu que descobrir la història de les paraules que usem cada dia no només satisfà la nostra curiositat, sinó que cada mot ens fa reviure una història i prenem consciència del valor que té.

La frase feta és una expressió que prové del món popular, que té un significat per ella mateixa i que en cap cas pot deduir-se del significat individual dels seus components. S’usa en sentit figurat i gairebé mai, es pot traduir, literalment, d’una llengua a una altra.

Emprendre un viatge al món de les frases fetes significa anar de sorpresa en sorpresa i que l’interès per conèixer vagi augmentant exponencialment, a mesura que ens hi anem aturant. Fins i tot el somriure serà un habitual en el nostre itinerari.   

“Cada terra fa sa guerra” Una frase feta que podem interpretar de dues maneres. La primera, que cada país, cada nació té els seus costums, la seva manera de fer i de viure diferent d’altres països. La segona, la podríem interpretar com una manera gràfica d’explicar que els interessos de cadascú sempre compten i que tothom, per sistema, procura aprofitar qualsevol situació imaginable, si en pot traure benefici.

Sigui com sigui, en el terreny de les frases fetes, cada terra fa sa guerra. Posem-hi un exemple mol clar i didàctic.

En català, si volem expressar que plou molt, que està caient un bon xàfec, podem dir que “plou a bots i barrals”. El bot és un recipient de cuir que serveix per contenir vi i altres líquids. Un barral és un atuell per a contenir líquids, de formes i matèries diverses.

I com solucionen el tema en la llengua castellana? Allà no hi plouen “pellejos” ni “garrafes” ni “botijjos”, encara que sí una de les accepcions del mot, “càntaros”. En casgtella o bé “Llueve a càntaros” o bé “Caen Chuzos de punta”.

El francès encara té una expressió molt més curiosa: “Pleuvoir comme vache qui pisse” La traducció seria “Ploure com una vaca que pixa”.

I tots recordarem l’expressió anglesa “Rain cats and dogs” és adir que, en el món anglosaxó plouen “gats i gossos”.

Ens endinsem una mica en aquest apassionant món de la frase feta? Som-hi!