Ahir va morir Anna Rosselló. La majoria d'independentistes recorden la seva imatge,
tendra i alhora plena de coratge, de la iaia que en una cadira de rodes i
acompanyada per la seva filla i el seu gendre era present, sempre que la salut
li ho permetia, a totes les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers
anys. Alguns potser només la veuran com
una imatge pintoresca, una més d’aquelles imatges que ens acostumaven a oferir
totes i cadascuna de les diferents manifestacions del procés independentista.
El diari “El Mundo” finsi tot es va atrevir a ridiculitzar-la amb el nom de “la
Matusalem indepe” i l’anomenava “la mascota” de la manifestació.
Qui era, qui va ser, però
Anna Rosselló? Crec que la millor síntesi la trobem en el darrer llibre que va
publicar (crec que el 2004) i que portava per títol “Anna Rosselló. Memòries
d’una dona lluitadora. Vençuda, sí. Doblegada, mai”
Anna Rosselló va néixer a
Flix, l’any 1923, enguany hauria complert 97 anys. Procedia d’una família
carlina i va viure des de sempre en un entorn molt polititzat. Els seus dos
germans van fer la guerra amb l’exèrcit republicà i tots dos van ser condemnats
per consells de guerra franquistes. Un dels germans va complir set anys de
presó i l’altre es va exiliar a la Catalunya Nord. Per fer-lo tornar, les
autoritats feixistes van empresonar el pare que va morir a la presó. La causa
de la mort: “Ha caigut per les escales”.
Va conèixer el que seria el
seu marit durant els primers anys de la postguerra. Josep Travesset era natural
de Balaguer. Va ser membre del Partit Nacionalista Català des del 1932 i, quan
aquest es va dissoldre, l’any 1936, va començar a militar a Estat Català.
Travesset va fer la guerra i va acabar al camp de concentració d’Argelers. Quan
els nazis van ocupar França va ser força a treballar en una fàbrica alemanya.
L’any 1956, Anna Rosselló i
el seu marit van decidir anar-se’n a
Amèrica. A Catalunya s’hi ofegaven. El seu primer destí va ser el Brasil on,
durant quatre anys, es van dedicar a preparar el que seria la seva gran expedició.
Van projectar amb tots els detalls el que van nomenar “el “cotxellar”, calculat
per aprofitar l’espai amb total necessari però que fos de poc volum i lleuger.
Van comprar una euga, “la Nineta”, van col·locar tres banderes al punt més alt
del “cotxellar” (la catalana, la de l’estrella verda esperantista i la del país
del qual partien, Brasil) i 10 d’agost de 1961, des de Sao Paulo, van
iniciar (amb la seva filla, Carme) la llarga ruta que acabaria a la frontera de
Mèxic. L’objectiu principal era el de conèixer les nacions ameríndies
subjugades pel colonialisme espanyol. La família va recórrer més de 15.000
quilòmetres a cavall amb el seu “cotxellar”.
Tant en els primers quatre
anys de preparació i durant tota l’expedició s’autofinançaven amb el que
obtenien mitjançant la venda de quadres que pintaven, la publicació d’articles
d’un o de l’altre i les conferències que feien entre els dos. Van esdevenir uns
autèntics ambaixadors de Catalunya i es van dedicar a divulgar, també, el
coneixement del nostre país i cultura.
La seva producció literària
és molta, supera la vintena de llibres, i en bona part gira a l’entorn de les
seves experiències americanes.
“L’Amèrica marginada” (on
tracten aspectes sociològics que són les deixalles del colonialisme. Un exemple
de solidaritat internacionalista, relatada a quatre mans).
“Illapa de Huancané” (sobre
un advocat aimara que defensa el seu poble).
“O Catalao” (el cas d’un
català integrat a l’Amazònia).
“L’avi de les Illes Tule”
(com un amerindi que s’ha doctorat a la Universitat de Panamà s’integra
novament al seu poble).
“La força de la identitat” (un
nen supervivent de la Guerra Civil, exiliat als Andes, manté fermament la seva
identitat alhora que s’integra en la comunitat índia).
“Guatemala punt i retorn”
(una narració sobre la cultura maia-quitxé).
“No són 300 milions” (un
estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol ique demostren la gran
mentida dels “300 milions”).
“Quan l’Iratzú s’irrita” (narració
sobre el seu periple a Costa Rica i de l’erupció del volcà Iratzú).
“Germanor entre colonitzats”
(on el protagonista principal és Komer, un inka que van conèixer a Cuzco i que
van retrobar a Barcelona al cap d’uns anys en el VII Congrés de les Llengües i
Cultures Amenaçades).
“Els Andes entre el present
i el passat” (on ens expliquen la llarga expedició que fan fer, a peu, pels
Andes entre el 1961 i el 1962).
El matrimoni
Rosselló-Travesset en va escriure també sobre les experiències de la
postguerra, de la lluita per les llibertats.
“El més gran desert és una
ciutat” (drama humà que sotmet una família catalana durant la postguerra).
“Després de la bel•licosa
nit. És millor morir rebels que viure esclaus” (el gran trauma que va
representar el comportament dels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial i
que van permetre el feixisme continués instal•lat a Espanya).
“Quan el temps s’atura”
(narració sobre la postguerra, escrita amb una barreja de tragèdia i ironia).
”Sabíeu que...” (una tria de
textos històrics i periodístics –i poètics- que ajuden a descobrir el rerefons
de la lluita llarga i difícil per mantenir la identitat catalana).
Dimarts, a Sant Pere de
Riudebitlles, Anna Rosselló va emprendre un nou i darrer viatge. El seu pas per
aquest món ha deixat una profunda petjada. Una història de lluita en defensa de
les llibertats. Una persona per a qui la lluita internacionalista comença -i és inseparable- de la seva lluita per la llibertat dels Països Catalans, per la justícia social, per l'alliberament de la dona.
Tota una lliçó per als “vells, els “joves” o els “nous”
independentistes. Una història en què es perden batalles, sí, però on la lluita
sempre continua.. Vençuda moltes vegades, sí, però mai doblegada.
En record i homenatge a l’Anna
Rosselló, a qui vaig tenir l’honor de conèixer, un fragment (que he fet servir
altres vegades, però que em sembla clau i indispensable) de la monòdia fina de
“La passió segons Renée Vivien” una extraordinària simbiosi entre dues poetes,
entre dues dones: M.Mercè Marçal i Renée Vivien.
Aquells
que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó
ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a
tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no
ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum
eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent més sofrença i el
nostre bes.
Que
el meu salut et segueixi més enllà del mar i dels crepuscles de porpra, oh dona
que navegues cap a Mitilene, de murs vivents com una carn...
I
em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí
d’estrelles.
