Frida Khalo, surrealisme, somni o realitat?

D’aquí a uns mesos (6 de juliol), farà 110 anys del naixement de la pintora mexicana Frida Kahlo Calderón. Els entesos diuen que la seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme.

Malgrat que alguns dels seus quadres han estat considerats com a surrealistes, Frida Kahlo deia que “jo mai vaig ser surrealista. Mai vaig pintar els meus somnis, només vaig pintar la meva pròpia realitat”.

De fet, André Breton, el principal impulsor del moviment surrealista el definia com l’art que intenta expressar el funcionament real del pensament. Moltes de les imatges reproduïdes en els quadres de Frida Kahol podrien ser interpretades com a imatges surrealistes, no perquè fossin ni la interpretació de somnis, ni tampoc perquè, com alguns dels quadres d’André Masson, fossin el resultat de la tècnica de l’automatisme aplicada a la pintura. Frida pinta la realitat, la seva pròpia realitat, però el quadre és el resultat de passar aquesta realitat pel sedàs de la seva ment.

La meva percepció es basa en l’observació de quadres com Autoretrato en la frontera entre México i los Estados Unidos (veieu la imatge). En aquesta obra, Frida és evident que transmet una realitat, l’existència de dos móns molt diferents separats únicament per una ratlla fronterera. Aquesta realitat, però, la trasllada al quadre amb un seguit d’imatges aparentment sense gaire sentit, com si realment fossin expressions pictòriques d’un somni. Una vestimenta no habitual en Frida, amb un vestit de color rosa i guants blancs; ella mateixa situada, com un estàtua, en una mena de pedestal i brandant una bandera mexicana; el món mexicà representat per la vida en forma de plantes i escultures asteques. El sol, la lluna, un món en contacte amb la natura. El món americà, un món mort, de clors grisos i blaus, un paisatge dominat per la tecnologia, les fàbriques, la contaminació. Al bell mig, un generador elèctric que està al costat americà, però que pren la seva energia de les arrels d’una planta mexicana i, després subministra electricitat al pedestal on es troba Frida.

Altres quadres de Frida penso que també transmeten aquesta visió que, si bé no és producte del somni ni, potser, del subconscient, sí que en podria ser el resultat de passar la realitat per un filtre, pel sedàs del pensament interior de la pintora. Obres com Allà cuelga mi vestido en què fa servir la tècnica del collage; Henry Ford Hospital, Mi nacimiento, Uno cuantos piquetitos, o Mis abuelos, mis padres i yo.  

Podeu veure aquests quadres i molts altres de Frida Khalo aquí

El surrealisme (4. A Catalunya)

A Catalunya, J.V. Foix va ser l’introductor del dadaisme i del surrealisme. Interessat tant pel “vell” com pel “nou”, va ser, alhora, un noucentista i un avantguardista. Va col·laborar en diverses revistes tractant el tema del surrealisme.

La principal diferència entre la poesia surrealista europea i la catalana és que poetes com Foix o Joan Brossa no utilitzen la tècnica habitual de l’escriptura automàtica, sinó que la seva poesia descansa sobre la imatge hipnagògica.  Ramon Salvo destaca la diferència entre una i altra tècnica i ho argumenta basant-se en la conferència que J.V. Foix va fer a Sitges l’any 1928 en la qual definia la imatge hipnagògica com: la irrupció brusca d’unes visions netes, perfectes, sense relació amb el curs actual del pensament ni amb cap espectacle anterior. I continuava dient: Quant a l’escriptura automàtica del superrealisme francès, donada la seva impuresa, potser no escau d’esmentar-lo entre aquestes notes. Glòria Bordons, en canvi, troba que existeix un fort lligam entre una i altra tècnica.

Joan Brossa sempre va dir, però, que ell no es considerava un poeta surrealista, sinó, en tot cas, neosurrealista.Tanmateix, si fem una lectura dels primers poemes de Brossa, hi podrem trobar aspectes que el relacionen amb el surrealisme: les mateixes imatges hipnagògiques. que es poden relacionar amb l’automatisme i el somni, la utilització de l’absurd, del joc i de la màgia o la tècnica del collage i el trencament sintàctic dels seus poemes. Tots aquests processos li servien a Brossa per expressar el seu món interior que materialitzava en uns versos extrets de les visions del subconscient.

El surrealisme (2. André Breton)

El surrealisme, en els seus inicis, va ser més un moviment intel•lectual, essencialment literari. André Breton n’és, evidentment, l’ànima. Ell és l’ideòleg i el principal teòric del moviment al qual s’adheriren literats com Philippe Soupault i Louis Aragon, antics dadaistes, cofundadors, conjuntament amb André Breton, de la revista Littérature.

El 1919, Breton i Soupault van publicar Els camps magnètics, una obra escrita amb el procediment de l’escriptura automàtica i que es pot considerar com l’inici del moviment surrealista: [...] je résolus d’obtenir de moi ce qu’on cherche à obtenir d’eux, soit un monologue de débit aussi rapide que possible, sur lequel l’esprit critique du sujet ne fasse porter aucun jugement, qui ne s’embarasse, par suite, d’aucune réticence, et qui soit aussi exactement que possible la "Pensée Parlée" [...]

Llibertat, amor, poesia, revolució, somni... els mites del surrealisme en què ocupa un lloc destacat la nova moral de l’amor. Breton va aportar una nova visió de l'amor, un amor passional i inconscient, un amor absolut, meravellós, únic, que se situa per damunt de tots els condicionants.

La relació de l'escriptor amb Jacqueline Lamba és un dels exemples més demostratius d'aquest Amor fou, que va inspirar l'obra de Breton L’amor boig, en la qual es reflecteix també la llibertat en l’acceptació i la utilització de l’atzar. Aquest amor és un sentiment que perdura en el temps, malgrat qualsevol contingència, fins i tot la separació. Tal com es desprèn d'aquesta frase del llibre: "El que jo he estimat, tant si ho he pogut retenir com si no, ho estimaré per sempre". La importància que Breton dóna a aquest sentiment queda reflectida en la dedicatòria que fa a la seva filla: "Et desitjo que siguis bojament estimada".

Nadja és una altra de les obres importants de l'escriptor francès, on s’expressa una fascinació per la bogeria i que és, en part, autobiogràfica..

Nadja és, abans de res, un intent d’autoconeixença, d’autorecerca de l’autor. Podríem interpretar-la com una mena de viatge interior, un viatge al subconscient queAndré Breton, ja des del principi del text, sembla indicar-nos de manera clara, com es desprèn dels primers mots amb què s’interroga: Qui suis-je ?; o les darreres paraules que tanquen el relat: Qui vive? Est-ce vous, Nadja ? Est-il vrai que l'au-delà, tout l'au-delà soit dans cette vie ? Je ne vous entends pas. Qui vive ? Est-ce moi seul ? Est-ce moi-même ?

La realitat i l’experiència onírica es confonen en un text literari, de vegades, desconcertant. L’inconscient i el conscient semblen moure’s enmig de les seves pàgines i costa d’entreveure amb claredat on comença la realitat i on acaba la ficció.

El surrealisme de Nadja es desprèn dels personatges que van desfilant per l’obra i de les manifestacions al voltant de l’inconscient i, potser, d’aquell inconscient que esdevé el més autèntic, el més pur, la manifestació més real de l’esperit que, per a Breton, era el de l’estat de la bogeria.

El surrealisme (1)

Surrealisme: Automatisme psíquic pur, mitjançant el qual s’intenta expressar, oralment, per escrit o de qualsevol altra forma, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.

D’aquesta manera, definia André Breton el terme surrealisme en el Primer manifest del surrealisme, publicat l’any 1924. I continuava afirmant que: El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d’associació que, fins a l’aparició del moviment, eren refusades i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir de manera definitiva la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida.

El surrealisme és un dels moviments considerats d’avantguarda. Les avantguardes, una primera línia artística de combat, neixen i es desenvolupen durant la primera meitat del segle XX i esdevenen un autèntic moviment d’agitació cultural que es convertirà en un autèntic revulsiu del món artístic i cultural. Situades sempre en la primera línia de creació, ataquen de manera directa l’art merament decoratiu i burgès anterior, signifiquen la renovació radical de formes i continguts artístics, representen un canvi d’idees i un moviment revolucionari de primer ordre. L’art de les avantguardes és l’art de la modernitat, de tots aquells que dirigeixen la seva mirada vers el futur.

La història de les avantguardes és, però, una successió de moviments culturals, artístics i ideològics que es van substituint els uns pels altres. La filosofia avantguardista elabora una crítica permanent que modifica o nega el passat anterior. Malgrat tot, sempre mantenen una relació amb el passat, si més no amb determinat passat. En el surrealisme, per exemple, i més concretament en el seu precursor, André Breton, hi podem trobar certes influències del simbolisme francès.