El fred em retorna a la casa dels pares (Records d'infantesa)

L'hivern és just, restitueix la llum

al seu límit més pur,

mescla presència i oblit al cor de les donzelles

i ens incita quietament a la tendresa.

Tot l'estiu hem folgat

i ara els camins s'afuen i es precisen

i el lladruc dels gossos a la nit

és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat

i als vells llibres de sempre,

com qui torna de nou a la casa del pare,

una mica menys purs

però qui sap si una mica més dòcils al missatge.

                                               (Miquel Martí i Pol)

Com qui torna de nou a la casa del pare...

Fa fred.... El fred sempre em retorna a la infantesa. Quin fred que feia, llavors! O potser només és la sensació que en tinc ara en la distància?

El fred em retorna a la picor intensa dels penellons als dits i a les orelles. A la meva mare intentant que em posés una gorra de llana que odiava. A les cataplasmes de farina de llinosa per guarir el mal de coll. A quan la meva mare, sempre que tossia,  em fregava el pit amb la pomada Aspaime. A la imatge del meu pare, de bon matí, tornant un moment a casa, després de la primera feina del dia i abans que jo marxés a l'escola, (el meu pare es llevava a les 4 de la matinada per poder fer unes hores a la Rambla de les Flors, carregant paneres, abans de començar la seva feina de comptable) i feia que m’escalfés les mans als fogons de la cuina; o com em posava papers de diari que m’embolicaven els peus i alleugeraven la sensació gèlida del fred. Aquella nevada del 62, tan maca al principi i tan molesta poc després. Al meu pare omplint un plat fons amb alcohol de cremar i encenent-lo al bell mig del menjador per mirar d’atemperar-nos. A les primeres estufes de petroli; caminar fins a la gasolinera més propera i fer cua per omplir la garrafa. A la meva mare passant la planxa pel meu llit perquè no el trobés gelat com una mortalla. Les ampolles d’aigua calenta... Temps d’infantesa. Temps de fred, de molt de fred.

El fred em retorna al petit pis del núm. 46 del carrer Joan Gamper, amb el meu pare i la meva mare. 

Em retorna a aquells matins, i a aquelles nits, de fred intens de la meva infantesa al carrer polsós. I m'envaeix un sentiment d'enyorança, no de tristor, però sí, com diu el poeta, de malenconia. Potser la mateixa malenconia que ens porta l'hivern, sobretot, les nits d'hivern.

L'hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses. L'hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

                            (Miquel Martí i Pol)