Ha arribat el 31 de desembre i, com sempre, em disposo a escriure el darrer apunt de l’any en aquest bloc. Demà
encetarem un nou any ple d’il·lusions i esperances, però també d’incerteses. De
nou, deixem enrere un altre any, el 2017 que, com tants d’altres, ens ha dut
una mica de tot: moltes alegries i algunes tristeses; il·lusions, però també
algunes decepcions. Malgrat tot, ens hem mantingut ferms en la confiança i
en la determinació. Nosaltres, la gent, no hem cedit i hem estat -i som encara- on havíem de ser.
Els darrers dies de l’any ens han portat una nova docusèrie a la Xarxa local de televisió: “Comtes”, escrita i dirigida per Carles Porta i Albert Sánchez Piñol. La sèire ens
narra els esdeveniments que van marcar el regnat de quatre comtes i l’origen de
la nació catalana, als segles IX i X. En parlàvem en el darrer Vull una resposta
i que podeu recuperar aquí.
De “Comtes” se’n poden extreure moltes reflexions. El primer
capítol ens situa l’any 985, quan Almanzor posa setge a Barcelona i l’acaba
destruint. El rei franc incompleix el seu compromís d’ajudar la ciutat i deixa
el comtat completament sol davant la invasió sarraïna.
Una soledat que es repeteix històricament. Primmer el 985, més endavant es repetiria el 1714 i, malauradament, ha tornat a passar l’1 d’octubre de 2017. I és en el primer capítol de "Comtes", l'any 985, d'on s'extreu la primera reflexió: “La derrota ens va ensenyar que només podíem
confiar en nosaltres mateixos.” Crec que és una frase que ens hauríem de
repetir constantment.
Malgrat tot, la visió positiva del 2017 és que hem sigut
capaços de tornar a fer coses extraordinàries i, sobretot, hem estat capaços de
fer dies tan grans com l’1 i el 3 d’octubre. No tot ha sigut extraordinari i
som on som, però res ens ha de fer perdre la confiança ni la determinació. Cal,
sempre, mirar endavant, perquè, tot recordant les paraules d'Agatha Christie,
"He après que mai podem fer marxa enrere, que l'essència de la via és, sempre,
mirar i anar cap endavant. La vida, en realitat, és un carrer d'un únic
sentit." Un únic sentit que ens empeny cap a la República catalana i cap a
la construcció d’un país millor.
La força de la gent ha fet possible molts impossibles. Desitjo
que el nou any ens ajudi a renovar la força i a carregar-nos encara més de determinació i de coratge per fer front a totes les noves situacions que ens
tocarà de viure i de patir.
El record més amarg d’aquest 2017 roman a les presons espanyoles i a l’exili. Voldria ser capaç de transmetre un sentiment d'esperança, una abraçada virtual i llunyana per en Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn... i per al nostre President i la rest ad’exiliats. Sou sempre amb nosaltres i no us deixarem mai sols.
A tots els que teniu la paciència de llegir-me, us desitjo el millor per a aquest any 2018. Especialment a
tots els que vau fer possible l’1 d’octubre; a tota la bona gent que desitgeu
un país millor i més lliure. I sobretot a les 2. 078.710 persones que vau votar
independència el passat 21 de desembre.
Desitjos que us acompanyo d’un poema de Martí Marcó,
independentista que va morir, als 20 anys, el gener de 1979.
Digueu-me: podeu
veure, a la primera
llum de l’alba, allò
que hem hissat
amb orgull a l’hora
del crepuscle?
La senyera estelada i
llistada surarà
triomfant sobre la
terra dels lliures i la
pàtria dels valents!
I acabo amb les mateixes paraules del
darrer post de 2017:
L’any 2018 serà el definitiu. És el moment, doncs, de la
confiança, de la mútua confiança entre tots els independentistes. És el moment de la determinació. És el moment del coratge.
Confiança, determinació i coratge... Endavant i bona feina!
Genial Jaume. Que el 2018 poguem assolir la llibertat ! Petons
ResponEliminarepublicans per tots dos.