El color groc no és un dels meus preferits. M’agrada molt
més el vermell o el blau. No hi ha res millor, però, que una prohibició absurda,
més pròpia de persones amb algun problema mental que no pas de legisladors,
perquè li acabis veient tot allò que no veies a un color com el groc.
Tot buscant i remenant he trobat diversitat de relacions amb
el color groc. Les comparteixo amb vosaltres.
La primera i la més interessant és la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Ole Oak Tree”
(Lliga amb un llaç groc el roure) de Tony Orlando and Dawn, lletra de L. Russell Brown i música d’Irwin
Levine. Hi ha una versió en català de Núria Feliu.
És una cançó més que apropiada pel moment present quan
alimentem l’esperança que els nostres presos polítics puguin tornar a casa,
malgrat que l’amenaça d’un empresonament injust, arbitrari i venjatiu, continuï pesant damunt d’ells.
El primer que cal dir d’aquesta cançó és que, tot i les
aparences, la lletra no té res a veure
amb cap convicte que torn de la presó. En paraules del mateix L. Russell, “Vaig
escriure la cançó un matí, en 15 minuts. La gènesi de la idea prové d’una
història popular sobre un presoner de la guerra de la Unió, que va enviar una
carta a la seva enamorada tot dient-li que tornava a casa.”
Sembla ser que, durant el segle XIX, algunes dones portaven
una cinta groga als cabells per significar el record als seus marits o promesos
que servien a la cavalleria nord-americana. El símbol d’una cinta groga es va
estendre àmpliament durant la dècada dels 70 del segle passat com un recordatori
a un estimat absent, ja sigui perquè fos al ‘exèrcit o a la presó, en la
seguretat que seria rebut a casa quan tornés.
A l'octubre de 1971, Pete Hamill va escriure una narració
curta per al New York Post titulada "Going Home". Hi contava una
variant de la història, en què els estudiants universitaris en un viatge en
autobús a les platges de Fort Lauderdale fan amistat amb un excondemnat que torna
a casa i que no sap si la seva dona l’ha esperat. El final, com el de la cançó,
és un cant a l’esperança i la força de l’amor i del record.
Vingo va quedar atordit, mirant l’arbre. Estava tapat amb mocadors grocs,
vint d'ells, trenta d'ells, probablement centenars, un arbre en peu com a
pancarta d'acollida. Brollant al vent. L’home es va aixecar i va caminar cap a
la part davantera de l'autobús per anar a casa.
Aquesta és la versió de la cançó adaptada al català per Josep Maria Andreu. En l'esperança en el retorn a casa dels nostres presos que seran rebuts amb milers de cintes i llaços de color groc.
Ja he complert pena tornaré,
i vull saber si ets meu o ja no ets meu.
Per carta, ja vaig dir-te: Em deslliuren aviat.
Ja saps què has de fer, si encara em vols i m'ho vols dir.
Saps com m'ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys. Has pensat en mi?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré, de l'autobús. Si vols, culpa'm a mi.
Que el roure sense el llaç, que ja no em vols voldrà dir.
Tornaré a casa. T'ho vaig dir.
I vull saber el què és meu i el què no és meu.
Sols tu és qui té la clau de la presó d'on vull sortir.
Ja saps què has de fer, si encara em vols i m'ho vols dir.
Saps com m'ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys. Has pensat en mi?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré de l'autobús. Si vols culpa'm a mi.
Que el roure, sense el llaç, que ja no em vols ens voldrà
dir.
Sols tu és qui té la clau de la presó d'un vull sortir.
Ja saps el què has de fer, si encara em vols i m'ho vols
dir.
Cent cintes vaig veure al roure
Cent cintes vaig veure al roure
Cent cintes vaig veure al roure
I l’autobús arribà,
No sé què vaig sentir
Cent cintes vaig veure al roure
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada