Pen Genewis és un rei malvat que oprimeix i maltracta els seus súbdits que, finalment, es rebel·len contra ell, el maten i estan disposats a fer el mateix amb el seu jove fill i hereu. El rei mor de les seves ferides al bosc on s’ha refugiat. La reina Clarine, la seva dona, embogeix. Els enemics s’abatran aviat sobre ella. No sap ben bé què fer i diposita el seu fill sota un arbre. Llavors, del bell mig de la boira i del vent, apareix una fada de les aigües que pren el nen dels braços de la seva mare i se l’emporta al seu país. Allí, el nen creixerà i serà educat en un ambient totalment femení. Quan el nen fa els quinze anys, li demana a la fada que el deixi marxar i li digui el seu nom. La Dama l’obliga llavors a acceptar un repte: només coneixerà el seu nom quan hagi vençut el temible mag Iwerêt de Behforêt que ha ofès terriblement la fada.
D’aquesta manera
comença el relat de Lanzelet, que va escriure el sacerdot Ulrich
von Zatzikhoven[1], a Suïssa, cap
a l’any 1195. Aquesta obra, segons ens diu Jean Markale,[2]està escrita amb
un estil excel·lent, però li falta allò que és essencial en la definició
universal de Lancelot: la seva relació amorosa amb la reina Ginebra. El
protagonista Lanzelet és una cavaller brau i ardit, que
desafia perills i aventures, però al que li manca la personalitat del Lancelot
de Chrétien.
El relat de Lancelot du Lac és una història tradicional,
àmpliament difosa, de la que s’han conservat pel cap baix tres versions
importants; les ja citades d’Ulrich von Zaktikhoven i de Chrétien de Troyes, i
el Lancelot en prosa del primer terç del segle XIII.
El cavaller anònim i misteriós
Le chevalier tot seul
a pié,
Tot armé, le hiaume
lacié,
L'escu au col,
l'espee ceinte,
Al bell mig del bosc, en un camí, un cavaller armat amb totes les seves
armes, a peu i sense llança, s’ha trobat amb una carreta. Ha rebentat ja dos
cavalls. Per primera vegada des de fa ja molt de temps es veu obligat a
aturar-se i posar fre a una carrera desenfrenada i embogida. Darrere seu queden
les restes de combats. Aquest cavaller anònim acaba de fer una sobtada aparició
en un relat que acaba de començar: Le Chevalier à la charrette, de
Chrétien de Troyes.[4]Aquest cavaller,
que ningú sap qui és ni d’on ve, s’afegeix a la cavalleria artúrica que, amb
Galvany al capdavant, va darrere del raptor de la reina i de Keu.
El relat ha començat amb un vella història sobre la qual planeja el mite
d’origen celta: el rapte de la reina que deixa estèril la terra i que haurà de
ser rescatada del regne dels morts a l’Any Nou.[5]
De les cinc novel·les de Chrétien, El Cavaller de la carreta i El
conte del graal van quedar sense un final que tanqués la trama de
manera definitiva. En la darrera, el motiu segurament va ser la mort de
l’autor. En el cas del Lancelot, però, el motiu no ha quedat
del tot clar. De manera una mica enigmàtica, Chrétien va deixar el final a mans
d’un altre autor.[6] Sembla com
si hagués volgut deixar oberta la sortida per als seus dos personatges
mès inquietants: Lancelot i Perceval.
Ambdues obres coincideixen també en el fet que estan construïdes sobre
l’esquema de la recerca esforçada de l’objecte, de l’ideal anhelat: la reina
Ginebra en el Lancelot i el Sant Grial en el Perceval. Tots dos relats van ser
escrits per encàrrec. La trama del Perceval està dedicada a un poderós comte de
Flandes, croat a Terra Santa. La de Lancelot es presenta com elaborada en honor
de la comtesa de la Champagne, Maria, filla de Leonor d’Aquitània.[7]
Mes tant dirai je que
miauz oevre
Ses comandemanz an ceste
oevre
Que satis ne painne que
j'i mete.
Del Chevalier de la
Charrete
Comance Crestiiens son
livre;
Matiere et san l'an done
et livre
La contesse, et il
s'antremet
De panser si que ríen
n'i met
La declaració que es desprèn dels primers versos del Lancelot és
ben explícita. La comtessa convida, amb els seus requeriments, al poeta i li
ofereix el tema i el sentit, per tal que l’apliqui al relat amb tota la seva
professionalitat i interès. Podem interpretar, doncs, que Chrétien es va posar
a treballar en el Cavaller de la carreta a desgrat i obligat
per un compromís cortesà.[9]L’autor, gran
defensor a ultrança del vincle matrimonial, com es fa evident en els conflictes
entre les parelles Erec-Enide i Ivany-Laudina, i que havia lluitat amb totes
les seves forces contra el Tristany i Isolda, on existia una
relació adúltera, ara es veu obligat a escriure una novel·la on el tema
principal és l’amor adúlter del cavaller Lancelot amb la reina Ginebra, esposa
del rei Artús.[10]
El Cavaller de la carreta ens ofereix el millor paradigme de l’amor cortès, si bé el tractament
romàntic que es dóna en la novel·la és força diferent al del gènere líric
trobadoresc. L’amor cortès del relat de Chrétien es defineix en relació amb
l’aventura, com un impuls i a la vegada com una tensió mantinguda enfront de
l’ideal cavalleresc. L’amor de Lancelot i Ginebra sembla escenificar les normes
del codi amorós cortesà. Segons l’estudiós anglès J. Stevens, “hi són presents
els principals motius que caracteritzen l’experiència de l’amor cortès. N’anoto
quatre: a)l’amor deriva d’una sobtada il·luminació; b) és essencialment privat
i, per tant, ha de mantenir-se en secret davant la gent; c) l’amor
s’intensifica davant la frustració i la dificultat i d) eleva els amants a un
nou nivell d’existència.”[11]
En cap altra novel·la medieval s’hi poden veure reflectits millor aquests
motius que en el Lancelot. El Tristany sembla
presentar-se com una alternativa coherent, però, si bé la situació bàsica és
similar (el triangle de Marc-Isolda –Tristany es correspon amb el
d’Artur-Ginebra-Lancelot), hi ha una diferència notable en el desenvolupament
del relat. A. Durán argumenta que “Lancelot i Ginebra, estimulats pels
conceptes de l’amor cortès, no només no experimenten cap mena de sentiment de
culpabilitat, sinó que ni tan sols es plantegen el problema de la traïció.”[12] L’amor
esforçat de Lancelot esborra l’error dels amants. Tristany i Isolda
experimenten un cert complex de culpabilitat per haver traït Marc, sensació que
no poden sentir Lancelot i Ginebra perquè seguexien les normes de l’amor cortès
on l’adulteri o la traïció a l’espòs no són tinguts en consideració.[13]
Lancelot i Ginebra, però, són també els màrtirs d’un amor tan tràgic com el
de Tristany i Isolda. Als uns –Tristany i Isolda- la fatalitat els uneix
mitjançant el mecanisme del filtre de l’amor. Els altres –Lancelot i Ginebra-
es veuen units per la màgia que es crea quan es troben i també pel “filtre
amorós” que es destil·la de les seves mirades.
El Lancelot conté una una cita expressa al Tirstany: el
llit tacat de sang que comparteixen ambdues obres i que sembla interpretar-se
com un explícit i voluntari distanciament de Chrétien del mite tristanià:
Que
li drap sont tachié et taint
Del
sanc qui cheï de ses doiz.
…/…
La
reïne la matinee,
Dedanz
sa chanbre ancortinee,
Se
fu molt söef andormie;
De
ses dras ne se gardoit mie
Que
il fussent tachié de sanc,
En el Tristany, tant
en la versió de Thomas d’Anglaterra com en la de Beroul, apareix la imatge del
llit tacat de sang. Hi ha una gran diferència, però, amb el Lancelot; Tristany
fa un jurament fals, en canvi, el Cavaller de la carreta jura
que la reina no s’ha allitat amb Keu (que és del que l’acusa Meleagante). El
seu jurament, doncs, no falta en cap moment a la veritat. En l’obra de Chrétien
hi ha un joc de referències textuals, però, en un moment donat, el
desenvolupament de l’acció canvia i provoca un joc d’associacions i, alhora, de
distanciament.
L’episodi de la carreta
recull un contingut i un significat absoluts. De fet, en aquesta obra,
Chrétien, com assenyala Walter Haug “abandona l’esquema de la successió
d’aventures, com a mode d’indicar el camí de la iniciació i tranformació
cavalleresca que ja havia assajat en l’Erec i en l’Yvany, per
plantejar ja d’entrada una problemàtica de la qual s’aniran desenvolupant els
seus distints aspectes.”[16]
[1]
Aquest clergue poeta ens informa sobre la procedència del tema del seu
Lanzelet. Ha utilitzat un llibre gal·lès (Welsche buoch) que va portar fins a
Alemanya un dels cavallers anglesos encarregat de pagar l’emerador alemany el
rescat per Ricard Cor de Lleó.
[2]
Markale, Jean. Lanzarote y la cavallería artúrica. Pàgs. 21 a 41.
Olañeta, editor. 2001, Palma de Mallorca.
[3]Le
chevalier à charrette. Versos 319-322. Dins de:
http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[4]
Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa
medieval. Pàg. 79. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.
[5]
El rapte i posterior rescat de la reina apareixen en un relleu escultòric d’una
arquivolta el portal nord de la catedral de Módena. És la primera aparició
d’Artús i els seus cavallers en la iconografia romànica i es creu que data del
1100.
[6]
Cuenca, Luís A. de, Lanzarote del Lago o el Caballero de la carreta. Editorial
Labor. 1976, Barcelona.
[7]
Maria era filla del primer trobador occità, Guilhem d’Aquitània. El capellà
Andreas li va dedicar el Tractatus de Amore, teoria docta sobre l’amor
cortès, on es nega l’existència d’amor entre esposos i s’elogia la passió
esforçada i arriscada de l’adulteri galant. (Cuenca, Luís A.).
[8]
Le chevalier à charrette. Versos 21-29. Dins de:
http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[9]
Riquer, Martín de. Pròleg a El conte del graal. Pàg. 16. Quaderns Crema,
2000. Barcelona
[10]
Íd.
[13]
En el cicle en prosa, però, la història de l’adulteri prendrà un cert matís
tristanià, amb un rerefons de tragèdia.
[14]
Riquer, Isabel. Tristán e Iseo. Pàg. 71. Ediciones Siruela, 1996-2001.
Madrid.
[15]
Le chevalier à charrette. Versos 4718-4719 i 4755 al 4760. Dins de: Le
chevalier à charrette. Versos 347-355. Dins de:
http://www.mshs.univ-poitiers.fr/cescm/lancelot/texte.html
[16]
Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa
medieval. Pàg.86. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada