Yvain, le chevalier au lion (Crhétien de Troyes.-4)

En l’Yvain, el Cavaller del lleó, Chrétien reprodueix un esquema molt similar al que va establir en el seu Erec. Ambdues històries s’inicien de manera semblant: una aventura, la de la font en l’Yvain i la de l’esparver en l’Erec, permeten a tots dos cavallers conquerir esposa. Després del casament apareix la crisi: la recreantise en l’Erec i la follia en l’Yvain. Tots dos cavallers, si bé per motius diferents, han de reiniciar de nou la conquesta de la dama i les aventures cavalleresques.

L’autor comença el seu relat amb una reflexió moral i crítica sobre l’amor a l’època: Li un recontoient nouveles,/Li autres parloient d'Amours,/Des angousses et des dolours/Et des grant biens qu'en ont souvant/Li desiple de son couvant,/Qui lors estoient riche et gens;/Mais il y a petit des siens,/Qui a bien pres l'ont tuit laissie,/ S'en est Amours mout abaissie;/Car chil qui soloient amer/Se faisoient courtois clamer,/Que preu et largue et honnorable;/Mais or est tout tourné a fable,/Car tiex y a qui riens n'en sentent,/Dïent qu'il ayment et si mentent,/Et chil fable, menchongne en font/Qui s'en vantent et droit n'i ont.^[1]

Chrétien comença, doncs, parlant un vegada més del seu concepte d’amor. Un concepte que més tard ampliarà a través del matrimoni d’Yvany i Laudina.

Abans, però, assistirem al relat d’un fracàs, el del cavaller Calogrenante, que explica davant la cort una història de deshonor. Una aventura que no li serveix per provar la seva proesa i valor, sinó per trobar el fracàs i la vergonya. Una vegada els cavallers han pogut escoltar el relat, Yvain és el primer de tots en jurar venjança contra el deshonor patit pel seu cosí.

La història de Calogrenante és la història d’un fracàs, però no ho són també les històries d’Erec, Yvain, Lancelot o Perceval? Victòria Cirlot argumenta al respecte que: “En realitat, les crisis dels cavallers de Chrétien sempre indiquen el fracàs davant la vida i per això hauran de ser superades. ¿És possible imaginar un fracàs més estrepitós que el de Perceval que, quan ja es troba davant del Castell del Grial, és incapaç de formular una pregunta? ¿I el d’Erec, que no sap conjugar l’amor a la seva esposa i la vida cavalleresca? ¿I no és fracàs el que pateix Lancelot quan arriba a Gorre i la reina despareix sense ni tan sols dirigir-li la paraula. Si el fracàs de Calogrenante resultat més colpidor i impactant és perquè el relat de Chrétien li nega la possibilitat de restaurar-lo i superar-lo.”^[2]

Yvain emprén, doncs, el camí de l’aventura i venç el primer obstacle, el nucli essencial de la novel·la, constituït a l’entorn de l’aventura de la font de Brocelianda^[3], el cavaller defensor de la qual és mort per Yvany, amb qui immediatament es casa la jove Laudina, viuda del cavaller defensor, i li encomana la defensa de la font.

Yvany, però, es troba en el mateix perill que Erec, el de caure en la recreantise. Així li ho adverteix el cavaller Galvany:

Com! Esdevindreu ara un d’aquells que perden la vàlua per una dona? Que santa Maria confongui el qui es casa per empitjorar! Qui té un bella dama per amiga o esposa ha de fer mèrits per guanyar-se el seu amor, perquè és just que ella deixi d’estimar-lo tan bon punt comencen a decaure la seva fama i el seu prestigi.^[4] Paraules que ens remeten de forma molt directa a l’Érec.

Yvany dubte. Plora i sospira perquè veu que ha d’abandonar la seva esposa Laudina: Monsenyor Ivany, ofegat pels plors i els sospirs, amb prou feines va poder respondre.../... Monsenyor Ivany ja tenia permís per anar-se’n i no us imagineu com va plorar en el moment de comiat...La força de l’amor, però, li dóna coratge. ^[5] El seu cor i el seu cos –en una forta semblança al qui a le coeur, qu’il ait le corps, de Fénice, l’esposa de Cligès- estan units per l’amor que ambdós senten: Monsenyor Ivany se separa molt a desgrat de la seva amiga, però el seu cor roman amb ella. El rei pot endur-se’n el cos, però, del cor, no se n’endurà ni la més petita part, perquè s’ha unit de tal manera al cor de la dama que no hi ha força capaç de separar-los^[6].

L’aventura, però, s’imposa i Yvany oblida la seva promesa i en certa manera oblida també el seu amor. No ha complert allò que havia promès, ha traït la paraula donada i no hi ha res pitjor per a un cavaller que un incompliment d’aquesta naturalesa: acabava d’adonar-se que, mancant a la promesa que havia fet, no havia respectat el termini i havia de fer un gran esforç per contenir les llàgrimes, que només la vergonya li impedia de vessar.^[7]

Laudina enfureix i tracta el seu marit de mentider, fals, deslleial; de felló que l’ha traïda i enganyada.^[8] Yvany es refugia al bosc i enfolleix. Retroba la cordura per mitjà d’un ungüent màgic, però ha de retrobar també el camí perdut de l’amor i del deshonor.

El conflicte d’amor i de fidelitat conjugal, que és el tema central del relat, té un desenllaç feliç que respon de nou al concepte de l’amor cortès, amb les relacions de vassallatge que implica, però sempre entès dins de l’amor entre marit i muller.  Laudina perdona a Yvany –ja anomenat Cavaller del lleó^[9]- i es produeix la reconciliació que uneix novament amor i cavalleria: Ara monsenyor Ivany ha fet les paus amb la seva dama i, podeu creure’m, per bé que abans hagi hagut de suportar un gran patiment, mai no havia conegut tanta benaurança. Tot ha acabat d’allò més bé: la dama l’estima i el té tan car com ell a ella.^[10]

[1] Yvain. Le Chevalier au lion. Versos 12 a 28. Dins de:

http://www.uottawa.ca/academic/arts/lfa/activites/textes/chevalier-au-lion/H/H1-720.html

[2] Cirlot, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval. Pàg. 200-201. Ediciones Siruela, 2005. Madrid.

[3] La font existeix realment a la Bretanya francesa.

[4] Troyes, Chrétien de. El cavaller del lleó. Pàg. 61. Quaderns Crema. 2001, Barcelona.

[5] Íd, Pàg. 63-64.

[6] Íd. Pàg. 64.

[7] Íd. Pàg. 66.

[8] Íd. Pàg. 67.

[9] El canvi de nom és un fet que relaciona l’Yvain (El Cavaller del lleó) amb Lancelot (El Cavaller de la carreta) i amb Perceval que, abans de l’aventura del Grial, s’anomenava el “Bon Fill”.

[10] Troyes, Chrétien de. El cavaller del lleó. Pàg. 160-161. Quaderns Crema. 2001, Barcelona.