Viure i conèixer

Viatge, desig i alteritat. Tres termes independents capaços, cadascun d’ells, de generar milers i milers de pàgines literàries. Tres termes, però, que s’interrelacionen, es complementen i s’integren l’un dins de l’altre, perquè configuren la història de l’ésser humà i, per tant, la història de les paraules i de la literatura. Des dels orígens de la humanitat, els homes s’han desplaçat i amb ells han viatjat les paraules. Els relats, les llegendes i les històries han sofert processos d’intercanvi i de metamorfosi que han produït relats mutants, de possibilitats adaptadores gairebé infinites. 

Una idea, un mòbil, un desig al cap i a la fi, és el que ha empès des de sempre l’home a iniciar un viatge. El desig del retorn de l’Ulisses homèric; el desig del saber i del coneixement de l’Ulisses de Dante; el desig de la recerca de Jàson i els Argonautes o dels cavallers del Sant Grial; el desig d’una nova llar, d’una nova pàtria del israelites travessant el desert; el desig de virtut dels cavallers artúrics; el desig de l’amor dels trobadors; el desig de conquesta i cobdícia dels colonitzadors... Un món de viatgers delerosos d’assolir els seus desitjos.

El desig mou al viatge on cada viatger, en el seu propi itinerari, explorarà cultures desconegudes, paisatges mai vistos i sistemes de valors diferents. Els viatges són el trasllat d’un punt de partida a un altre d’arribada. Punts que poden ser geogràfics i reals, però que també poden esdevenir espirituals o literaris.

El viatge ens porta al contacte amb l’altre. Un contacte que només podem assumir de dues maneres: negant-lo o integrant-lo. La primera opció és la del colonitzador per a qui no hi ha res de diferent que pugui tenir cap valor. El colonitzador equipara l’altre amb un salvatge, amb una bèstia amb qui no pots establir cap mena de diàleg ni de relació, perquè la bèstia és irracional i il·lògica. La segona és la d’aquell que vol entendre l’altre i que desitja –de nou el desig- integrar dins dels seus propis valors, dins d’allò que li és propi, allò que és diferent.

El viatge no és només canviar de lloc, sinó una transformació interior de la persona. La selva i l’horror al final del riu, de Conrad o Coppola; l’illa solitària i l’esplanada al bell mig del Congo, de Sánchez Piñol, són espais que condueixen a l’obscuritat, al cor de les tenebres. El Marlow de “En el cor de les tenebres”, el Willard d’Apocalypse Now, el personatge sense nom de “La pell freda” o els Thomson i Garvey de “Pandora al Congo”, realitzen un viatge a l’interior de l’ànima humana on troben la maldat, l’horror i la corrupció que semblen ser inherents a l’ésser humà. La recerca de l’altre els condueix a una recerca del jo i a una terrible conclusió: l’autèntic terror, les autèntiques tenebres es troben dins del cor de cadascú.

A “La pell freda”, l’alteritat és present en tota la narració. És una història inversa a “En el cor de les tenebres”, però que hi manté molts punts de contacte. Aquí són les tenebres les que vénen al protagonista. Unes tenebres que no es troben fora del far (el refugi), sinó que són dins. Les tenebres depenen en gran part de com dirigim la nostra mirada vers l’altre. Si la nostra perspectiva canvia i mirem l’altre amb una mirada diferent, potser les tenebres s’acabin difuminant.

A “La pell freda”, el protagonista es desfà dels seus llibres. N’agafa un, però, “La branca daurada” de James F. Frazer, un antropòleg que va influir força en Freíd. Aquest és un llibre d’antropologia fonamental que intenta explicar com són els altres. És un clar homenatge a Conrad i a Apocalypse Now, ja que és un llibre que, a la pel·lícula, apareix darrere la figura de Kurtz-Marlon Brando.

 

Viatge, desig i alteritat. Viure i conèixer; mirar l’altre i entendre’l hauria de ser el principal objectiu del nostre particular viatge.