Amb aquesta entrada finalitzen les reflexions que he titulat "Pedrolo i Temps Obert. Compromís i llegat" a l'entorn del gran projecte de la "novel·la total" que Pedrolo va iniciar amb el cicle Temps Obert.
Si voleu recuperar, per ordre, les sis anteriors entrades, aquí les teniu:
Temps Obert espera...
La novel·la total resta,
doncs, incompleta. L’objectiu era inassolible. Tal com el mateix Pedrolo deia:
“D’etapa en etapa, pots progressar cap a l’objectiu, però d’etapa en etapa
t’adones que n’hi ha més de les previstes i pots fins i tot adonar-te que, a
mesura que avances, es van multiplicant prou perquè qualsevol projecte es quedi
sempre pel camí. S’hi ha quedat els meus”
El conte El millor novel·lista
del món finalitzava amb aquestes ratlles:
-El
fet és que tenim prop d’un milió de pàgines… Però totes les que heu vist, eren
seves…
-I
les altres?
-A
poc a poc. Els altres s’han contagiat, si em permeteu la paraula, de la seva
obsessió. L’ajuden… Infermers i tot… Desenvolupen totes les possibilitats que
ell no tindrà temps d’insinuar.
Pedrolo sempre deia que Temps
Obert era una novel·la impossible d’acabar, “no ho podria fer ni que visqués
mil anys!”, exclamava. Però també havia dit que, en certa manera, li hagués fet
gràcia que altres escriptors més joves haguessin volgut continuar el cicle:
“Si, home, no te’n riguis! És una idea magnífica. T’imagines una colla
d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest
llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la
pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal…”
L’obra resta, doncs, oberta.
Com les finestres que s’obren de nit, les possibilitats romanen intactes a
l’espera de nous investigadors, de nous literats.
Temps Obert espera.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada