El comú català. La història dels que no surten a la història (DAVANTAL del programa núm. 116 de LA CLAU de la nostra història)

El filòsof basc Xabier Zubiri afirmava que l’ésser humà té tres dimensions: individual, social i històrica. Les dues primeres estan fortament influenciades per la tercera, cosa que porta Zubiri a afirmar que l’ésser humà és un animal històric. Partint d’aquesta base, conèixer la història del lloc on hem nascut és clau en l’autoconstrucció de l’individu i de la col·lectivitat. 

L’historiador Josep Fontana ens diu que abans de 1714, a Catalunya, no existia una oligarquia extremadament rica i que el poder estava tan descentralitzat i fragmentat (les comunitats locals eren com petites repúbliques) que la majoria de vegades era necessària la fórmula del pactisme entre les diferents parts. Si això no era possible el poder popular disposava de la força suficient per fer-se escoltar. 

El nostre convidat d’avui és l’autor del llibre “El comú català. La història dels que no surten a la història”. El comú català que, com ens diu la sinopsi del llibre, “és molt més que la suma dels veïns d’un lloc, és, també, l’estreta solidaritat, sorgida de la interrelació i els nombrosos vincles que va produir un col·lectiu que, al marge dels altres poders, en gran part decidia el seu propi futur. Si la història no en parla massa és perquè l’escriuen els vencedors, és a dir, perquè el comú va perdre. Però, aquest comú és en bona part responsable de la cultura i de la llengua que hem heretat, i és raonable que formi part del nostre patrimoni històric cultural, expressió de la identitat d’un poble. 

Avui, a LA CLAU mirarem d’endinsar-nos en la història del comú català, “la història dels que no surten a la història”. I ho farem de la mà de l’autor del llibre: David Algarra Bascón.