“Sectors de l’ANC promouen
un motí per rellevar Elisenda Paluzie.”
Aquest és el titular d’una notícia que publicava ahir el diari Nació Digital. Tenint en compte el que ens
diu el diccionari sobre el sentit de la paraula “motí” (Avalot, alçament popular contra l’autoritat establerta) i del que
podríem interpretar a l’hora de fer servir l’expressió “sectors de” podríem
arribar a creure que estem davant d’una gran crisi de l’entitat.
Anem a pams...
Que hi hagi un grup de gent,
més o menys nombrosa, que no estigui d’acord amb la direcció i l’estratègia del
moviment, no només és lícit, sinó que és del tot normal. En una entitat amb
prop de 50.000 associats i més de 80.000 simpatitzants sembla lògic que no tothom combregui amb la manera de pensar i
d’actuar de la direcció, en aquest cas del Secretariat Nacional. Que aquesta
gent elabori un document i intenti recollir signatures per convocar una
Assemblea General i intentar fer valer els seus postulats, és lícit, normal i,
sobretot, democràtic. Els estatuts i el reglament de règim intern de l’ANC,
malgrat que segurament és millorable, recull aquesta possibilitat, tal com
correspon a una entitat que fa bandera de la transparència i la democràcia. Tots els associats tenen aquest dret. Un
altre tema és si podran aconseguir les signatures necessàries i si, en cas d’aconseguir-les,
les seves tesis arribaran a tenir l’aprovació majoritària de l’Assemblea
General.
Subjectivitat i intencionalitat
del diari... Mai aquests moviments poden ser interpretables com un “motí” i,
encara menys, com un intent de rellevar la presidenta actual de l’ANC. Si
llegiu el document, no trobareu en cap moment
res que pugui interpretar-se d’aquesta manera. Més encara quan el mateix
diari diu textualment: “[...] document al qual ha tingut accés Nació Digital i
que ja s'ha fet arribar a assemblees de Barcelona i de l'àrea metropolitana tot i que fins ara ha tingut un ressò
modest, ja que tres de les quatre que l'han debatut l'han rebutjat (diu el
diari) per la seva contundència.”
Avui, el diari hi torna amb
un nou titular “L'ANC envia una carta als socis per contenir el malestar intern”...
“Malestar intern”, la frase sembla voler transmetre, de nou, la idea de la “gran
crisi interna de l’ANC.”
Dit això...
Des del 2012 fins ara els
partits –determinats partits- han intentat sempre controlar o influir en les
decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una
organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del
procés d’independència. Els intents, doncs, de tenir una ANC “domesticada”
existeixen des de fa anys i es van fer particularment evidents en els mesos que
van anar de l’abril de 2015 fins al maig de 2016. Aquells mesos van ser,
potser, els més delicats que ha viscut l’ANC. El Secretariat Nacional es va
mostrar massa sovint dividit, massa sovint indecís, dubtós, per l’excés de
responsabilitat que comportava el moment polític i, malauradament, per
ingerències més que partidistes.
En aquesta batalla que els partits
–determinats partits- lliuren des de sempre per fer-se amb el control del més
important moviment polític independentista, de vegades ha estat molt difícil i
complicat impedir-ho, però m’atreveixo a dir que mai, ni en aquells mesos que
us deia, se n’han pogut sortir del tot.
Ahir, com sovint passa des
del 2012, es va produir una filtració interessada des del SN a un determinat
diari. “L’ANC en crisi” “L’ANC dominada pels partits” Quantes vegades no hem
sentit dir el mateix! Filtracions interessades d’algun (o alguns) membres del
SN cansats de veure refusades les seves tesis i de perdre votacions en els
plenaris.
¿És convenient que per al bon
funcionament de l’entitat que els militats de partits polítics no puguin
coordinar comissions i, per tant, no formin part del Comitè Permanent?
Personalment penso que millor que fos així. Ara bé, també haig de reconèixer que
he conegut molts companys militants de partits polítics que sempre han posat
pel davant els interessos del país als del partit i que, en canvi, n’he tingut
d’altres que, sense exercir cap militància, han fet tots els possibles perquè
les tesis d’un partit s’imposessin dins de l’ANC.
N’estic convençut. Al llarg
de la curta, però intensa història de l’ANC, cap formació política s’ha trobat
a gust amb les decisions preses per l’Assemblea. Uns i altres voldrien una ANC
que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la
seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de
vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa. Llavors,
quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència
per damunt de tot, s’intenta sembrar la llavor del dubte i de la divisió
interna. Ha estat una constant en les diferents etapes de l’ANC.
L’ANC sempre ha fet nosa... l’ANC
combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la
independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica
impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada
unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC
sempre ha fet nosa.
Dues constatacions, doncs...
Malgrat tot, i com no pot
ser d’altra manera, respecto el dret que tenen els associats, no només de
discrepar, sinó, com en aquest cas, d’intentar convocar una Assemblea General
per intentar que s’aprovin els seus criteris de funcionament sobre l’Assemblea.
Ara bé, coneixent com conec l’Elisenda
Paluzie i molts dels membres de l’actual SN de l’Assemblea. No tinc motius per
al dubte. Hi confio. Tenen, doncs, tot el meu suport per continuar dirigint l’ANC
en aquests temps tan difícils, complicats i convulsos.
