Hi ha una història, que Brossa
sovint contava, que retrata amb una gran fidelitat el personatge i la persona.
Ell mateix explicava:
[...]
"Un dia va ser obligatori
el carnet d'identitat. Em va semblar que no tenia més remei que fer-me'l. Anar
a comissaria ja era prou per a mi i, per això, no vaig capficar-me a omplir el
formulari. Li vaig demanar al funcionari que ho fes. I es va encetar aquest
diàleg, després de preguntar-me allò del nom
i cognoms i lloc de naixement:
- Profesión.
- Poeta.
- ¿Paleta?
- Hombre, no, paleta, no.
- Da igual, no se preocupe;
pondremos: jornalero.
I jo el vaig deixar fer, és
clar que sí."
Joan Brossa, com a poeta experimental i avantguardista
que crec que és, em desorienta una mica. La seva extensa –i diversificada-
producció, la seva experimentació constant fa que, segurament, no rebi tots els
seus poemes amb el mateix grau de comprensió i d’acceptació.
Admiro en Brossa
l’ús que fa en la seva obra de determinat tipus de composició, com és el cas de
la sextina medieval o del sonet. M’agrada el Brossa de la ironia i de l’humor
càustic. M’entusiasma el Brossa de la poesia visual o dels poemes objecte.
M’atrau més el Brossa que utilitza el
sonet o la sextina per elaborar el seu missatge poètic que no pas el Brossa del
vers lliure. Em sedueix el Brossa que tracta el tema de l’amor, o del compromís
polític i social, o de la quotidianitat, més que no pas el Brossa del
surrealisme o de les imatges hipagòniques.
Hem passejat pel món de la poesia amb Els Entra-i-surts de Brossa i la poesia sintètica de Vint-i-set poemes. Aquest darrer poemari està inclòs en el seu llibre Cappare, del qual destacaria Dotze sonets a Victòria.
Us convido a continuar el passeig poètic, ara pels sonets de Brossa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada