Temps Obert continua o... les finestres s'obren de nit

 

Fa uns dies es feia pública una gran notícia: l’editorial Comanegra reeditava les onze novel·les del cicle “Temps obert” del gran Manuel de Pedrolo. No només iaxò, sinó que n’anunciava la continuació. L’editorial ha fitxat vuit escriptors per a completar el llibre segon de la sèrie.

L’any 2017 escrivia al bloc set articles sobre Pedrolo i Temps obert. Si us ve de gust fer-hi un cop d’ull els podeu trobar aquí:

Temps Obert 1. Temps Obert 2. Temps Obert 3. 

Temps Obert 4. Temps Obert 5.  Temps Obert 6.

Els articles es tancaven d’aquesta manera:

Temps Obert espera...

La novel·la total resta, doncs, incompleta. L’objectiu era inassolible. Tal com el mateix Pedrolo deia: “D’etapa en etapa, pots progressar cap a l’objectiu, però d’etapa en etapa t’adones que n’hi ha més de les previstes i pots fins i tot adonar-te que, a mesura que avances, es van multiplicant prou perquè qualsevol projecte es quedi sempre pel camí. S’hi ha quedat els meus”

El conte El millor novel·lista del món finalitzava amb aquestes ratlles:

-El fet és que tenim prop d’un milió de pàgines… Però totes les que heu vist, eren seves…

-I les altres?

-A poc a poc. Els altres s’han contagiat, si em permeteu la paraula, de la seva obsessió. L’ajuden… Infermers i tot… Desenvolupen totes les possibilitats que ell no tindrà temps d’insinuar.

Pedrolo sempre deia que Temps Obert era una novel·la impossible d’acabar, “no ho podria fer ni que visqués mil anys!”, exclamava. Però també havia dit que, en certa manera, li hagués fet gràcia que altres escriptors més joves haguessin volgut continuar el cicle: “Si, home, no te’n riguis! És una idea magnífica. T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal…” 

L’obra resta, doncs, oberta. Com les finestres que s’obren de nit, les possibilitats romanen intactes a l’espera de nous investigadors, de nous literats.

Temps Obert espera.

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (6. Temps Obert: la tercera cultura)

Des de sempre, existeix un concepte de divisió entre la “cultura” humanística i la cultura científica, entre lletres i ciències. Un concepte, el de les “dues cultures” com a dues visions excloents que dificulten una consideració global de la realitat.  Charles Percy Snow, que es qualifica ell mateix de científic per formació i escriptor per vocació, deia que “la cultura del segle XX inclou haver llegit Shakespeare i poder descriure la segona llei de la termodinàmica.” I afegia: “Aquesta llei és d’una gran profunditat i generalitat, té una fosca bellesa particular [...] Aquesta comprensió hauria de formar part de la cultura comuna del segle XX.”  Snow ens parla d’un nou concepte de cultura, d’una tercera cultura que hauria d’unificar ciència i humanisme.

Aquest nou concepte cultural sembla trobar-se en la base germinal del cicle Temps Obert. En la novel·la Situació analítica, que correspon a la quarta novel·la del llibre primer, un Daniel Bastida metge psicoanalista, en el diàleg que manté amb el professor que el psicoanalitza diu: “Em sembla comprendre el vostre raonament: si la matèria pot transformar-se, i es transforma, en energia, i l’energia es degrada com ens assegura la segona llei de la termodinàmica, pot pretendre’s que hi ha eliminació de la matèria per obra de la mateixa matèria. Però aquesta degradació culmina en un equilibri que només redueix una possibilitat de la matèria, no la seva essència.”

Com diu el Daniel Bastida psicoanalista, l’energia es dispersa. És, doncs, la llei del desordre. Un desordre, però, que no és el caos, sinó que cerca l’equilibri i l’estabilitat en la dispersió. Això és també Temps Obert: la dispersió en un desordre només aparent que manté l’essència inicial.

Ja hem vist que el llibre primer del cicle arrenca d’una mateixa situació original alterada per una primera situació conflictiva. Les nou novel·les d’aquest primer llibre ens alimentaran, doncs, de dos tipus d’informació. Per una banda, una primera informació, la referida a la situació original i al temps anterior a la situació conflictiva, que es reforça i es complementa de novel·la en novel·la. Una informació sense evolució possible. Per una altra banda, ens anirà arribant una altra informació que –seguint la segona llei de la termodinàmica- s’estén, s’escampa, s’eixampla, buscant de cobrir totes les possibilitats. Com la llei física sobre l’energia, 

Temps Obert sempre anirà ampliant la dispersió mentre que sempre es mantindrà la situació inicial. Temps Obert tendirà sempre a la dispersió en un procés irreversible. Temps Obert, la seva estructura, reflecteix el comportament de la realitat i el seu desplegament no contradiu el de l’evolució de la matèria, sinó que l’explica. Temps Obert pot trencar amb el realisme literari, però expressa la realitat tal com la descriu la segona llei de la termodinàmica.

El mateix Pedrolo deia de Temps Obert: “El realisme de cada part desemboca en el, diguem-ne, irrealisme, d’un total impossible.” És la mateixa contradicció que hi ha entre dos models de realitat, el de l’experiència i el de la ciència, el de les coses que veiem i el de les coses que sabem. Allò que sabem no ha d’anul·lar necessàriament allò que veiem. Sabem que el sol no es mou en el firmament i que és la terra, i nosaltres amb ella, que rodem al seu voltant. Malgrat això, continuem veient diàriament com el sol surt i es pon.

Temps Obert és, doncs, una obra sense final, però que segueix implacablement una direcció, la de la dispersió de les seves branques que es diversifiquen i s’estenen de manera fixa i continuada. Qualsevol continuació ha d’integrar-se dins el model de realitat que és el cicle i, per tant, complir-ne les regles. Temps Obert no ens ofereix punts de vista o opinions diverses ni visions alternatives ni complementàries sobre un mateix personatge. 

Les visions, les alternatives de Temps Obert són igualment reals i absolutes, són possibles en la individualitat de la novel·la i alhora impossibles en la realitat del cicle. Onze novel·les diferents, cada una d’elles vàlida en la seva independència, i una novel·la, la novel·la total, que és la que constitueixen totes elles plegades.

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (5. La forma a Temps Obert)

Jordi Coca, en el seu llibre Pedrolo, perillós? exposava l'estructura de les novel·les del cicle Temps Obert. 

Totes les novel·les del cicle estan estructurades –seguint la concepció pedroliana de la relació entre contingent i forma- d’acord amb les necessitats que cadascuna presenta. El cicle –com abans hem dit- és també un repertori de formes novel·lístiques. Cada novel·la utilitza una tècnica diferent per tal d’aconseguir, a través del ritme narratiu, l’adequació entre el fons i la forma. Veiem-ne una sinopsi:

Un camí amb Eva.- Sis capítols, sense numerar. Narració en primera persona, seguida, sense punts i a part i desordenada.

Se’n va un estrany.- Vint capítols numerats. Cadascun d’ells conta un episodi de la vida del protagonista fins a la seva mort. La narració és en tercera persona. Comença en passat i acaba en present (sensació d’actualitat).

Falgueres informa.- Introducció, cinc capítols (un per dia) i epíleg. Narració en primera persona i amb un predomini del diàleg.

Situació analítica.- Tretze sessions que el protagonista manté amb un metge psicoanalista. La narració és desordenada, ja que hi va passant tota la vida d’en Daniel Bastida a través de l’associació d’idees.

Des d’uns ulls de dona.-  Tres capítols que corresponen al matí, tarda i vespre del mateix dia. Narració en tercera persona, seguint una tècnica objectiva (les actituds es desprenen dels fets) i amb una barreja de present i passat en què només el temps verbal ens indica el canvi.

Unes mans plenes de sol.- Tretze capítols numerats amb xifres romanes. Narració en tercera persona. Cada capítol és una llarga frase, partida per converses o bé per informacions del moment. La cronologia és ordenada, però els fets que narren comprenen durades temporals que van des d’un dia a uns quants anys.

L’ordenació dels maons.- Setze capítols narrats en passat i en present. El protagonista és vist en funció de tot un seguit de personatges de diversos estaments socials.

No en tenim prou amb la primavera.- Narració en tercera persona i en passat. L’estil és similar al de la crònica i descriu períodes de la vida d’en Daniel dividits en quatre fragments: família, treball, amor i preocupació social.

Pols nova de runes velles.- Narració en primera persona i en present que serveix de fil conductor de tot un seguit d’accions que recullen l’experiència d’en Daniel a través d’escenes breus i escrites impersonalment en tercera, en segona i en primera persona segons la proximitat.

Cartes a Jones Street.- És una novel·la epistolar. Trenta cartes del protagonista. 

“Conjectures” de Daniel Bastida.- És una novel·la escrita pel mateix Daniel Bastida. Novel·la en segona persona en què el narrador introdueix reflexions que actuen com a distanciadors dels fets i que arriben fins i tot a posar-los en dubte.

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (4. Forma i contingut. Obra i universalitat)

És interessant fer un cop d'ull a les diferents tècniques que integren Temps Obert. Comencem per la forma i el contingut i la relació entre l'obra i la universalitat. 

Pedrolo donava una gran importància a la forma, a la tècnica narrativa que cada escriptor havia d’emprar per a una obra determinada. En el seu “Epistolari”  diu: “la tècnica és molt més que la tècnica; no és un aparell fred, no és una màquina, sinó un camí de penetració, d’aprofundiment.” Creia, però, que la universalitat d’una obra no tenia res a veure amb la forma, amb la tècnica i que els valors universals calia buscar-los en el procés de creació que representava el contingut. Afegia, però, en el seu Epistolari: “La voluntat, l’esforç, la preocupació només comencen a donar-se a partir de la forma, del contingent. Part essencial d’aquest contingent és la tècnica, perquè no n’hi ha prou de crear éssers de carn i ossos, sinó que cal encara donar a llur vida i a llur circumstància l’expressió apropiada.” Ell creia que havia d’existir una relació indeslligable entre el fons i la forma. Tot forma part del mateix, però, per a Pedrolo, totes les històries no es poden narrar de la mateixa manera. I una mateixa història, narrada diferent, no és ja la mateixa història.

Pedrolo, fidel al seu ideari artístic, va procurar emprar aquells  procediments narratius que considerava convenients segons cada novel·la. Així podem trobar novel·les en què ens presenta els personatges des d’una visió calidoscòpica. A Elena de segona mà, fa servir les tres persones gramaticals (jo, tu, ell) per establir diferents graus d’identificació amb el personatge. A Cendra per Martina, la visió calidoscòpica ens ve donada per tres textos escrits en què cadascun dels personatges principals ens proporciona noves dades sobre els esdeveniments. A més, ens permet rebre la informació a través de tres estils diferents a l’hora d’expressar-se per escrit.  A Les finestres s’obren de nit, hi trobem multiplicitat de tècniques narratives distribuïdes en els deu capítols de l’obra. El diàleg, l’expressió escrita d’un diari íntim, els pensaments interiors d’un llaurador, unes cartes escrites pel protagonista i llegides per un amic seu, un article necrològic, un somni, el monòleg d’una criada…

Les novel·les i les tècniques emprades se succeeixen en l’obra pedroliana. A M’enterro en els fonaments, hi ha dos enfocaments de la història. El relat del pare, escrit en passat i de forma discursiva i minuciosa, es contraposa al del fill, escrit en present i en un estil directe en què abunda el text expositiu. A Acte de violència, la narració, en tercera persona i en present, ens presenta les diferents reaccions dels habitants d’una ciutat davant d’una situació de revolta popular. Els habitants són, a més, una bona mostra dels diversos estaments socials de la comunitat. A Balanç fins a la matinada, s’utilitza una tècnica cinematogràfica, la del flash-back, que ens permet conèixer el balanç de la vida d’un home que ha arribat a la jubilació. A Un amor fora ciutat, al costat d’un tema “tabú” per a l’època com era el de l’homosexualitat, Pedrolo entrellaça dues confessions, dues versions diferents de dos personatges que tenen el mateix nom, però que pertanyen a ambients familiars diferents. D’aquest manera, l’autor ens presenta una situació conflictiva diferent, però que condueix a un mateix final. Una alternativa que, en paraules del mateix Pedrolo, “procedia a la inversa de Temps Obert.”

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (3. L'existencialisme, Pedrolo i Temps Obert)

En l’obra de Pedrolo hi ha una gran influència de l’existencialisme, més acusada segurament en els seus inicis.  Les seves novel·les, en general, procuren reflectir situacions reveladores de la condició humana. És el concepte de situacions límit que van impulsar Jaspers des de la filosofia i Sartre des de la literatura. Com deia el mateix Pedrolo:

“Definicions com la de les situacions límit no fan més que precisar i donar un nom concret a totes aquelles situacions humanes indefugibles amb les quals tots els creadors s’han encarat.” 

És l’existencialisme que es reflecteix, per exemple, en les seves narracions curtes que se situen en un món de transició a la mort com “Míster Chase, podeu sortir”, del 1953; “Introducció a l’ombra, del 1956” o  “Entrada en blanc”, del 1958. La primera d’elles, per cert, d’una semblança extraordinària amb l’obra de Sartre “Huis clos”, del 1944.

La idea existencialista sobre el concepte de llibertat, elaborada per Sartre tot seguint Kant, és present, també, en la idea germinal del cicle Temps Obert. El raonament de Sartre ens diu que la llibertat no és una essència de l’home, sinó de l’existència mateixa. Ell l’anomena “llibertat d’elecció”. És a dir, cada persona pot elegir qui vol ser i els objectius que vol assolir. És el seu “projecte d’existència” i de cada elecció –en llibertat- que prengui en dependrà tot el projecte. L’ésser humà es veu obligat contínuament a elegir i en aquest sentit, com deia Sartre, “està condemnat a ser lliure”.

És evident que Pedrolo, en el seu Temps Obert, ens planteja aquest concepte filosòfic existencialista de la “llibertat d’elecció”. Una llibertat, però, que com tots sabem no depèn únicament i exclusiva de l’ésser humà, sinó que, malgrat ser ell qui finalment ha d’escollir

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (2. Què és Temps Obert?)

Pedrolo ja tenia en ment la idea de la “novel·la total” des de, com a mínim l’any 1953. Va haver de fer, però, diverses provatures abans d’arribar a l’elaboració del cicle Temps Obert.

La primera, segons el mateix Pedrolo , la va haver d’abandonar, perquè, després d’haver escrit unes vuit-centes pàgines, “avançava tan lentament que encara em trobava al primer dia de la narració”. El seu segon intent, va ser la novel·la “Viure a la intempèrie”. En aquesta obra –en realitat dues novel·les totalment diferents- es parteix d’una situació inicial –un noi observa una noia- que ràpidament es bifurca i crea dues possibles existències en la vida del protagonista. Una d’elles el condueix a una final tràgic i l’altre a un de molt diferent.

Què és Temps Obert? 

Temps Obert és el cicle novel·lístic més ambició de Pedrolo. Un cicle que l’escriptor va iniciar després de les dues provatures anteriors i que s’articula a l’entorn d’un personatge, Daniel Bastida, protagonista –múltiple- de totes les novel·les del cicle. El projecte aniria desenvolupant-se a través de diferents llibres. Cada llibre partiria d’una situació conflictiva determinada (en el cas del llibre 1r, la bomba que esclata durant la Guerra Civil espanyola) que afectaria de diferents maneres el nucli familiar dels Bastida i, per tant, en el posterior “projecte d’existència” del protagonista. Cada novel·la, doncs, que pertanyi al llibre primer anirà desenvolupant les “diferents vides” de Daniel Bastida segons quines hagin estat les conseqüències de l’esclat d’aquella bomba. Pedrolo va arribar a escriure nou novel·les pertanyents a aquest primer llibre.

Del segon llibre, Pedrolo només va escriure dues novel·les. Les dues han de partir de la primera possible existència de Daniel Bastida, la de l’escriptor  d’Un camí amb Eva. El protagonista es trobarà de nou amb una nova situació conflictiva –el fet de guanyar o no el premi Joanot Martorell- que bifurcarà novament el seu projecte existencial. El Daniel Bastida escriptor se’ns presenta, doncs, en tres possibles projectes que fan que esdevingui tres menes d’escriptor diferent.

Les novel·les poden ser, evidentment, llegides de manera aïllada. Cal tenir present, però, la globalitat de l’obra, ja que Pedrolo la va estructurar en dos nivells, un dels quals només pot ser vist i entès des de la lectura global.

Temps Obert és moltes coses. És un experiment formal ideat i construït amb una estructura totalment innovadora sense parangó en la literatura universal. És també una imprescindible obra testimonial de la Barcelona i la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta. Una obra situada en escenaris reals, amb topònims identificables És alhora un repertori de formes novel·lístiques diverses que s’adeqüen –en la línia de Pedrolo- a la història que han de narrar. És una obra d’una coherència extraordinària en totes les dades complementàries que ofereix. Una obra que ens presenta parcel·les diverses de la realitat social de l’època: el sector camperol, el proletari, el de la petita burgesia, el dels fora de la llei… La novel·la total que, com a El millor novel·lista del món, resulta impossible d’acabar, perquè les possibilitats d’expansió –com les de l’energia- són infinites.

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (1. La idea germinal)

Manuel de Pedrolo ha estat un dels escriptors més llegits de la postguerra i un autor infatigable que va transitar per tots els gèneres literaris. Ens va deixar una obra poètica considerable, unes quantes peces teatrals d’importància, centenars d’articles periodístics i l’obra novel·lística de més gruix de la literatura catalana . 

La importància del llegat de Pedrolo rau, però, en el seu radical concepte de la creativitat, de l’experimentació, en la incorporació d’estructures i tècniques de la novel·lística internacional a la tradició literària catalana, en la investigació i en la innovació tècnica dins d’un sentit d’universalitat de l’obra literària.

El Pedrolo novel·lista va recollir algunes de les seves obres dins del concepte estructural del cicle novel·lístic. Una bona mostra en són els Anònims, els Apòcrifs o la tetralogia La terra prohibida. El seu projecte més ambició és, però, el cicle Temps Obert.

Les primeres tres novel·les del cicle Temps Obert es publiquen l’any 1968. La idea del cicle, la idea de la  “novel·la total”, però, s’ha concebut molt abans. En el conte El millor novel·lista del món, del recull El temps a les venes del 1953-1954, ja hi veiem reflectida la idea germinal del que seria el cicle Temps Obert: 

- I el que fa és això: escriure la novel·la total.

-Total? –Vaig arrufar el nas-. I què vol dir, total?

-Vol dir que abraça tota l’experiència de la humanitat. Hi són descrits tots els tipus humans, tots els problemes, totes les situacions… Tot, absolutament tot.

…/…

-¿No se us ha acudit mai pensar que, si en lloc de fer un gest determinat en féssiu un altre, la vostra vida canviaria o, si més no, canviarien moltes coses d’aquesta vida?…/…

…/…

-Doncs imagineu-vos que a cada moment, des d’aquest acte original de la naixença, hi ha dues alternatives per a cada gest, per a cada acte, i us repeteixo que això és simplificar les coses, perquè les alternatives poden ser deu, vint, trenta, les que us plaguin…

Una mica més endavant, l’any 1955, en el conte El camí, del recull Violació de límits,  Pedrolo tracta ja obertament del procés que es desenvolupa en l’existència de la persona. En la vida de qualsevol ésser humà, hi tenen un paper important els factors externs, els factors deguts a fets circumstancials. Si n’hi ha d’altres que són inherents a la capacitat de decisió de la persona, és evident que, d’una manera o altra, resulten influenciats o interrelacionats amb aquells que no depenen ben bé de nosaltres mateixos.

En aquest relat, s’hi representa de manera simbòlica aquest procés d’existència. L’home va avançant per un camí (la vida) i, de manera periòdica, es va trobant amb diverses cruïlles (les situacions, els fets circumstancials) que l’obliguen a decidir quina nova ruta ha d’emprendre. El nou camí, amb els seus nous paisatges i el seu nou entorn (una, doncs, de les múltiples possibilitats de la seva existència), depèn únicament de la seva decisió. Mai, però, no podrà tornar enrere i no podrà mai saber, doncs, com hauria estat la seva existència si hagués emprès un camí diferent:

…/… Tot d’una veia que escollir un camí d’entre una colla que li refusava de saber com eren tots aquells pels quals no es decidia i, doncs, el coneixement de l’encert de la seva elecció, no era tan important com aquell residu de llibertat de què gaudia.